«Em fascina la capacitat de donar valor a les obres d’art»

Fa deu anys, Màrius Serra (Barcelona, 1963) va recrear la història del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer a la novel·la Plans de futur. Aquella primera i delicada experiència d’aprofundir en l’àmbit de la ficció des d’un personatge real l’ha tingut molt present a l’hora d’escriure La dona més pintada (Proa), una novel·la basada en la vida del pintor Maties Palau Ferré. D’això i més en parlarà aquest divendres (19.30 hores) en una xerrada inclosa dins el cicle Punt de Lectura, als jardins de la Societat Concòrdia d’Agullana.

Maties Palau Ferré (1921-2000) pintava sempre una dona d’ulls verds. Era com una obsessió. A vostè també li ha passat això a l’hora d’escriure el llibre?

D’una banda, quan escrivim ficcions, encara que puguin ser des d’un codi no realista o de ciència-ficció, sempre estem projectant interessos, pulsions i experiències. La creació literària difereix en alguns aspectes de la creació plàstica, sobretot per l’element de la peça única. El llenguatge és més eteri, més incorpori. La pulsió sempre ve d’una ferida, d’algun malestar. A diferència de Plans de futur en que jo no podia comprendre l’obra de Ferran Sunyer, perquè era investigació matemàtica d’una abstracció extrema, aquí sí que puc fer-ho o experimentar l’experiència artística.

La novel·la arranca amb el litigi que va sostenir aquest pintor amb el promotor Miquel Peirats i endinsa al lector en el món del llenguatge judicial. Sembla un repte descomunal.

És quan constates que la prosa jurídica és putrefacta, absolutament retòrica, il·legible, gratuïta, és llenguatge mort. A l’hora té la capacitat terrible d’influir sobre les vides de la gent, té un poder extraordinari perquè una sentència influeix sobre el futur sobre qui és sentenciat. Tota la prosa jurídica ha envellit molt malament, és anacrònica i tens la sensació d’estar llegint una cosa que no té res a veure amb la vida. Cert que era un repte literari intentar transmetre-la al lector, però era un escull imprescindible d’explicar en aquest cas.

Què el va atraure de la història d’un pintor que va cremar els seus quadres durant deu anys?

Conceptualment, això parteix d’una protesta, d’una expressió genuïna de ràbia i acaba quedant com una acció de cara a l’exterior. Ho allarga deu anys, però acaba essent un bucle, amb ell empresonat en el seu propi discurs. A mi el que em va atraure és la prèvia a l’acció de cremar els quadres. El que em fascina, i ja havia intentat escriure sobre això, és la capacitat de donar valor a les obres d’art. Qui té aquest poder i sota quin criteri? A cada època és diferent. Al Renaixement, amb tots els mecenes i una burgesia que es culturalitza i paga als artistes. Hi ha, però, tota una part prosaica, que és mercadotècnica, que es trasllada a l’àmbit del mercat capitalista de qualsevol producte de consum. Això em fascinava en aquesta història, perquè xocaven les dues potes. Aquests contractes que estableixen lliurament un artista amb un promotor per un bé immoble, un xalet i uns terrenys, a canvi de pintura. Hi ha una fórmula estranya d’establir que el valor de la pintura depèn de la superfície pintada, posant-li un preu. Això suposa un salt conceptual entre els dos móns -el de la creació i el del comerç- que és el que em va atraure per explorar-los des de les eines de la novel·la, no pas de l’assaig, no intentant establir respostes sinó presentant preguntes perquè el lector arribi a les seves pròpies conclusions.

Palau Ferré va viure uns pocs anys a París on el seu art va esclatar. Va ser aleshores quan se’l va vincular com un possible successor de Picasso.

Sí, sí, allà ja exposa i és un jove prometedor. No està documentat que hi tingués una relació, però Picasso va lloar l’obra, entre d’altres, de Palau Ferré. Això va fer que, com se l’adscriu dins el postcubisme, comencés aquesta vinculació, fins al punt que quan es va fer l’homenatge dels noranta anys de Picasso, amb ell en vida, Palau Ferré va ser l’autor triat per exposar als Estats Units. És quan va pintar el Guer-Blanc, la seva interpretació del Guernika. La veritat és que estan molt lluny, tant vitalment com artísticament, i, tot i així, a la premsa de l’època l’anomenaven el Picasso 2 i ell sempre responia, Palau Ferré 1. Ell era una figura molt menor davant un Picasso majúscul, però prometia.

Tot això abans del judici.

Sí, que és el drama de la seva vida i el bucle del que no sortirà mai.

D’infant, ell es sabia predestinat.

«La prosa jurídica és putrefacta, absolutament retòrica, il·legible, gratuïta, és llenguatge mort»

Biogràficament està contrastat que era un nen de talent precoç i que comença a tenir molta traça per pintar. L’anècdota que jo incloc a la novel·la és que té una malaltia amb vuit anys i ell, molt seriosament, li diu al doctor que no es pot morir perquè de gran ha de ser un artista important. Té aquesta percepció que, en una família modesta i en un entorn més aviat rural, no sembla especialment indicat que sorgeixi algú que tingui la possibilitat d’arribar on ell ho fa. Ell té perseverança i va a Barcelona després de guanyar unes oposicions i comença a treballar als matins i a estudiar Belles Arts a les tardes. Fins la beca que el porta a París.

Si Palau Ferré és el protagonista, Miquel Peirats és l’antagonista.

Per mi, Peirats és el gran descobriment, el que em va portar a fer una novel·la diferent de la que jo inicialment pensava, quan estirant fils vaig aconseguir trobar fonts i un dels quatre fills d’en Miquel Peirats, fins adonar-me de la complexitat del que seria un antagonisme. No hi ha res blanc o negre, són mirades molt diferents que venen d’un enamorament molt genuí, com a col·leccionista de la pintura de Palau Ferré i, a partir d’aquí, amb les seves armes i marc mental de promotor i d’algú que és un espavilat.

També fa aparèixer alter egos del pintor que es van descobrint.

Per una banda hi ha aquest joc narratiu, sobretot amb en Semita, però també l’exploració del que significa per a un artista reconèixer la seva identitat com a creador, a diferència de la seva vida quotidiana.

Al final inclou un epíleg explicant el procés creatiu i tot de notes.

«La creació de l'ideal de bellesa femení de molts artistes, és una projecció del seu desig»

No vaig tenir clar el posar aquestes notes fins molt avançada la redacció de la novel·la. Potser si fos Joan Miró i no Palau Ferré, aquestes no caldrien però a ell no el coneixia ningú fora del camp de Tarragona o Montblanc. I entre que la història és rocambolesca podria semblar que molts elements fossin producte de la portentosa imaginació del novel·lista. Vaig pensar que, amb aquest joc nabokoviano, hi havia la possibilitat de documentar tot el que li poso en boca seva i també que hi havia coses inventades.

Les notes apareixen en ordre cronològic, els capítols, no.

Les notes apareixen tal com va la vida real i en canvi, la ficció, que és la novel·la, té la seva pròpia cronologia.

Quan el pintor perd el judici i és obligat a acabar de pagar amb obra, comença a cremar els quadres. Allò li dona visibilitat.

Tot i que no va cremar molta obra, sí ho va fer la seva evolució com artista perquè ja no va pintar més olis. Ves a saber on hauria arribat perquè va començar a cremar l’any 1975 i fins el 1984, i mor el 2000. És un quart de segle estroncat en la vida d’un creador.

L’ànima del llibre és aquesta dona dels ulls verds.

Sí, a París va conèixer i es va enamorar d’una model i m’ha agradat imaginar-la com algú molt empoderada i poc preocupada per aquests artistes que intenten capturar la seva bellesa i clavar-la dins un llenç en dues dimensions. Per això no mira mai els retrats que li fan. Aquí hi ha una certa tensió entre el que és la creació de l’ideal de bellesa femení de molts artistes, que no deixa de ser una projecció del seu desig i que té poc a veure amb la presumpta inspiradora.