Art per explorar la intimitat domèstica i el jo més interior

Mercè Riba (Barcelona, 1952) i Dani Torrent (Barcelona, 1974) mantenen molts vincles en comú. A banda de l’afectiu –són mare i fill–, també comparteixen el fet d’haver trobat en el llenguatge artístic una manera de descriure i entendre el món que els embolcalla. Ara, han tornat a confluir les dues mirades en una exposició. L’han volgut anomenar Batecs, perquè en cada peça batega un polsim d’allò que els fa moure. La mostra es pot admirar aquests dies, i fins al 27 d’agost, a la sala Ca l’Anita de Roses.

Fa uns deu anys, Mercè Riba i Dani Torrent van unir-se per presentar Metamorfosi a la galeria Tuset de Barcelona. Aleshores van partir del text Les metamorfosis d’Ovidi per explorar els misteris i la fascinació per històries creades fa milers d’anys. Va ser aleshores quan «ens vam adonar que teníem molts punts en comú», assenyala Mercè Riba. Posteriorment, van arribar altres espais compartits i fins avui amb aquests Batecs. El punt de partida va ser, justament, indagar sobre què tenien en comú. La conclusió fou unànime: la figura humana i, més concretament, la masculina. També van sorgir altres coses: «Els dos tenim una estilització que deriva una mica de l’expressionisme, del manierisme i pel que fa al dibuix o perfilat de les figures funcionen molt bé juntes», reflexiona Dani Torrent. Així, partint d’una estètica similar, amb dos llenguatges diferents, els artistes han aconseguit no fer-se ombra sinó complementar-se per explorar l’univers de la intimitat.

Rere la pell

Fa molt temps que Mercè Riba indaga en una intimitat més interior. En les peces escollides ara, és la pell de l’arbre la que separa l’interior de l’individu de l’exterior. Algunes són pura escorça de llimoner, mentre que altres l’escultora les ha anat afinant per dins mantenint la banda rugosa exterior, «una pàtina molt matèrica». Rere aquesta pell, emergeixen les figures, totes solitàries, en posició de repòs, en algun cas, o, fins i tot, espiant indolents aquell exterior inabastable, potser, volent-ne fugir d’ell o bé intentant formar-ne part. Totes les figures, a més, són reduïdes si les comparem amb l’entorn que les atrapa. Tot té una explicació. «La qüestió més simbòlica és com tu et relaciones, t’obres o et tanques o et fa por l’exterior», conclou l’escultora qui confirma que, a voltes, són difícils d’observar perquè «tenen com dues cares oposades». És la figura masculina la que permet «la transposició entre el dins i el fora».

Les peces que Mercè Riba ha escollit, la majoria de petit format, connecten, indubtablement, amb altres creades al llarg dels anys. «Vas evolucionant des d’una intimitat domèstica a una altra més del teu jo interior cap a l’exterior», conclou l’artista qui, a més, destaca com, dins aquesta línia, s’aconsegueix aprofundir en la «idea de frontera, el que realment connecta o separa el dins del fora, sigui la pell humana» o, en el seu lloc, l’escorça de l’arbre. A banda d’aquestes obres d’una sensibilitat que emociona, destaca una peça de grans dimensions que presideix el bell mig de la sala. És una obra feta amb resines que té dues altres homònimes a Llampaies, en bronze, i a Almacelles. Per Riba, aquesta resumeix bé, a través del gest, «el que succeeix en el nostre interior, anar traient suavitats per explicar».

En el cas de Dani Torrent, la sèrie que presenta va començar a forjar-se durant el confinament. «Era una obra que no era feta per ser mostrada, em venia de gust treballar sobre la intimitat i el contacte», explica. La bona rebuda que va tenir a les xarxes va coincidir amb una exposició d’il·lustració que tenia prevista al Museu de Cerdanyola. El seu director, en veure les peces, va suggerir-li exposar-les. I així ho va fer. Primer iniciada amb llapis, a poc a poc, Torrent va anar afegint als fons guaix o acrílic, «el cos està treballat com petites taques de color, buscant les petites variacions de la pell i exagerar-ho». Totes les peces indaguen en la «intimitat de parella» que, com li recorda Mercè Riba, ella també havia abordat a la seva edat. Tots els personatges de Torrent són captats en l’espontaneïtat del gest, «oblidant-se de la imatge que es vol projectar». L’artista, diu, que treballa «a partir de fotografies lletges» amb personatges que no busquen la complaença del somriure fals, captats en postures estranyes. També, alguns, li han trobat, i li han agraït, la reivindicació que fa «d’una relació homosexual tendra». «Sempre es reivindica el cos masculí com a cos de desig, però poques vegades des del punt de vista del sentiment», diu Torrent trencant el tabú que «els homes no es toquen». Tot i això, l’artista voldria que qualsevol persona s’hi sentís propera. Per completar, Torrent ha seleccionat quatre retrats de creadors que l’han influït a l’hora de fer aquesta nova sèrie: Bacon, Hockney, Basquiat i Warhol.

Aquest viatge compartit conflueix en una peça que Riba i Torrent crearen junts fa uns mesos per una altra exposició, Despertar els clàssics: Fragments d’un retaule de guerra, inspirada en un llibre de Jaume Miravitlles, Gent que he conegut (1980). Mentre que Torrent va escollir representar amb aiguades personatges del moment, Riba va optar per posar sobre relleu diversos «inputs de guerra»: des d’una bala a una Catalunya trencada i cosida.