«El so de la kora és tan càlid i profund que em dona pau»

Momi Maiga ( Ziguinchor, 1997) és un virtuós de la kora, un instrument tradicional de l'Àfrica occidental que va aprendre a tocar de petit amb una sensibilitat excepcional. Viu, des de fa dos anys, a Salt. El seu idil·li amb Catalunya, però, es va iniciar l'any 2018 quan va ser convidat pel Museu de la Música de Barcelona. El seu somni, explica, seria crear un centre a Catalunya, un pont per compartir música i art entre creadors d’aquí i Senegal.Ara acaba d'editar el seu primer disc, Nio, on fusiona els sons de la seva terra, el Senegal, amb altres estils. Aquest dissabte, a les 19 hores, el presenta al Teatre El Jardí de Figueres. Serà un concert molt especial, ja que hi col·laboren també els “Planters” de música que l’associació ConArte Internacional té a les escoles de primària figuerenques l'Amistat, Josep Pous i Pagès i Anicet de Pagès i Puig. Més de cent vint nens i nenes d'entre 8 i 13 anys, doncs, pujaran al final del concert a interpretar algun dels temes del repertori de Momi Maiga. Prèviament a aquestes actuacions, l'alumnat del projecte “Planters” de ConArte, que vetlla per l’educació artística en horari lectiu, ha treballat la música de Maiga a les aules i ha participat en un taller impartit pel mateix músic i Núria Domènech. En ells han descobert instruments i cançons de tradició oral d'Àfrica Occidental amb l'objectiu de compartir, visibilitzar, conèixer i valorar les cultures africanes. En total s'han impartit nou tallers a uns 250 alumnes.

Vostè prové d’una família de músics molt reconeguts a Senegal.

Sí, la família Cissokho, famílies de Djelis. Són nissagues de músics, amb moltes generacions. En el meu cas, jo formo part de la setanta-quatrena generació i ja sabia què faria des de petit. És gràcies a la música que m’han alimentat, m’han vestit, han pagat l’escola. És un ofici que m’arriba de moltes generacions prèvies.

Així era com l’aire que respirava.

Tal qual, vaig aprendre a caminar amb els instruments.

També va aprendre que la música es podia utilitzar per transmetre missatges.

Sí, molt educador. Perquè la família dels Djelis sempre canten cançons que serveixen a la població, donant consells entorn de l’amor, la pau. Cantem coses que la gent s’hi pot sentir identificada i aprendre. No són només músics. Són educadors, persones que coneixen la història de tot un país.

Amb el destí quasi marcat, no s’ha sentit pressionat?

No m’han forçat mai a ser músic. Ha estat tot molt natural. He vist aquest instrument, la kora, que m’encantava. D’entrada, la tocava només a casa. Però això sempre és així. Als joves hem d’aprendre aprendre a casa i quan anem a tocar a un concert, en el meu cas, m’asseia a la part de percussió i acompanyava als meus oncles que tocaven la kora. Sabia que havia de passar per aquí, aprendre molt per poder fer el que ells feien.

La kora és un instrument rellevant dins la cultural del Senegal.

Ho és a l’Àfrica occidental, en general. Un instrument del segle XIII lligat a l’antic imperi de Mali del qual formaven part Senegal, Gambia, Guinea Bissau, Guinea Conakry fins a Burkina Faso. Es transmetia de generació en generació oralment, de pares a fills. Antigament, les noies no tocaven la kora, elles cantaven i feien percussió menor, però ara comencen també. La meva mare ho va fer amb la idea de canviar les coses. Hi ha una dona que admiro molt, Sona Jobarteh, que també la toca i és molt coneguda. La kora té vint-i-dues cordes i està feta amb mitja carabassa, pell de vaca i fusta. Antigament, les cordes eren de budell d’antílop i per afinar-les calien anells de pell de vaca. Era molt difícil. Ara ho fem amb clavilles de guitarra.

Què el va atraure de la kora?

D’entrada va ser el seu so. En néixer en el si de la família, sempre he escoltat la kora. També quan estava a la panxa de la mare. Era un so tan càlid i profund que em donava pau i volia tocar-lo.

El devia connectar a les arrels, a les tradicions Mandika.

Cert, i quan comences a tocar-la ho fas amb aquestes cançons originals de molts segles enrere. És una connexió encara més forta.

Vostè, però, va més enllà.

Intento fusionar, sense deixar enrere això tan meu, no quedant-me només amb això, perquè seria trist. Hi ha molta música en el món i sempre intento trobar l’equilibri fusionant les dues cultures que m’envolten.

La kora genera un poder d’atracció molt fort. N’és conscient?

Per sort, sí, però jo crec que qualsevol música pot atraure. Me n’alegro molt que passi això. Hem anat a Brussel·les i el meu primer concert va ser sold out. Ningú em coneixia, però estava ple. Guau. Ho vaig agrair molt. És increïble com la gent gaudeix de la nostra cultura i la nostra música.

El 2018 va visitar Catalunya i ara ja hi viu.

Sí. Vaig crear una banda i vam començar a tocar. Érem set músics i vam viatjar uns tres mesos per Europa i vaig tornar al cap de mig any. Després va arribar la Covid i estàvem a la vall de Bianya. Ens va anar molt bé perquè allà podíem sortir i veure la natura. Aquell temps, quan tot era incert, em va servir per calmar-me i pensar què volia de veritat: una música una mica més acústica que casés més amb la kora. Vaig pensar en Aleix (Tobias), el vaig contactar i em va proposar fer un àlbum. Em va buscar instrumentistes i així va començar el quartet actual que ha estat la millor elecció.

Amb aquesta formació, formada per Carles Montfort, Aleix Tobias i Marçal Ayats, venen a Figueres a presentar el disc, Nio. Què significa aquest treball per vostè?

Nio, per mi, ho és tot. Significa ànima en la meva llengua, no només en el sentit místic, sinó en tot el que acompanya i fan aquestes ànimes a la terra. Les cançons parlen de tot el que engloba a aquestes ànimes i dóna consells per saber conviure junts i parlar bé amb la gent, sense fer-los mal; de les mares que ens han portat a aquest món, d’agrair-los; d’educar els nens amb amor, respecte. Parla dels valors humans en general i del que engloba la vida.

La música és bon vehicle?

Sí. La meva família sempre ha estat així: parlar, dir les coses, reflexionar sobre què passa i fent-ho amb la música.

A Nio fusiona aquell so de la seva terra amb altres estils de cultures que l’han influït: Mèxic, Catalunya... També flamenc.

Quan vaig arribar aquí, el meu amic Miquel Ubach, que toca flamenc i li encanta, em va introduir. Així vaig tenir la idea de mesclar-ho amb una cançó tradicional d’Àfrica occidental, tocar els acords del flamenc amb buleria.

Fa uns dies va visitar l’escola l’Amistat de Figueres per fer un taller amb infants dins el projecte ConArte per preparar el concert. Com va anar?

Va ser un plaer compartir amb els nens que estaven molt actius, amb ganes de cantar les cançons tradicionals del meu poble. Va ser un aprenentatge de compartir la cultura. Allà ho fem, però és la nostra cultura, però aquí no és la seva i ho reben amb tot el cor. Els nens de set anys cantaven en mandiká. Va ser un honor i una experiència increïble de viure.

La llengua no va ser barrera.

Ho van agafar al moment i t’adones que no és problema de la llengua, ho és d’obrir-se. Els nens, en aquest moment de les seves vides, són éssers oberts i tot ho reben amb el cor. Per això és tan fàcil poder cantar en mandiká.

Ara, quin somni té Momi Maiga?

M’agradaria fer moltes coses entre Catalunya i Casamance perquè hem tingut, més o menys, la mateixa història. Nosaltres també hem estat demanant la nostra independència a Senegal i encara hi ha independentistes. I m’agradaria crear un centre des d’on compartir música i art, fer intercanvis, barrejar-nos i fusionar les nostres cultures perquè és molt important aprendre també dels altres. També m’agradaria organitzar un festival internacional de la kora aquí, com farà Bèlgica aquest any. Donar a conèixer aquest instrument perquè crec que pot agradar a molta gent, però no arribem a tothom. Estic obert a compartir-lo amb qualsevol persona que ho desitgi.