«Ca la Nieves es va convertir en seu de literats, d'artistes i polítics»

Formada en relacions públiques però actualment treballant a l’Ajuntament de l’Escala, Montse Castaño (Sarrià de Ter, 1967) es va donar a conèixer en el camp de la literatura amb la novel·la La dolça Caterina (Cal·lígraf), un llibre que, d’entrada, «no tenia intenció de publicar» i, tanmateix, va seduir als lectors que encara, sis anys després i per sorpresa seva, llegeixen amb entusiasme. Ca la Nieves (Cal·lígraf), una biografia que s'alimenta dels records íntims i familiars de Neus Ballester, la besneta de l'àvia Nieves, de l'Escala, és una mica hereu d’això, una proposta que li va arribar de la mà de Lluís Coll i després d’haver escrit la biografia Un andaluz entre dos tierras. Dissabte passat la va presentar a l’Escala amb l’Alfolí ple a vessar. 

Una biografia exigeix una actitud diferent d’una novel·la? 

Home, estàs amb una persona que t’obre el cor i t’explica els seus sentiments i records.  

En el cas de Ca la Nieves, com va començar tot?

Neus Ballester, la besneta de la fundadora, l’àvia Nieves, li va fer una promesa a la seva tia, que ella recopilaria tots els records i documentació que tenia de la família. En Lluís Coll me la va presentar i així va començar tot, trobant-nos a casa seva, amb l’hotel allà davant, i ens hi passàvem hores xerrant. Els records, però, no són lineals, un enllaça amb l’altre i la meva feina ha estat transcriure’ls i, evidentment, ordenar-los, no de forma literària, perquè no era la intenció, sinó que volia que fos absolutament lineal temporalment. L’hotel comença el 1914, quan l’àvia, cansada que el seu home estigui a mar i d’aquesta vida tan dura dels pescadors, decideix que vol comprar una taverna, una fonda, perquè els fills -en Darwin i l’Arquimedes- no hagin d’anar a mar. 

Uns noms singulars.

Noms republicans perquè ells ho eren absolutament i molt lliberals. Tota una declaració d’intencions.

I van trobar la fonda. 

Al carrer del Port, a la platja de les Barques, a ca l’Isidro. Aquest mateix senyor li va ensenyar a la Nieves a fer el suquet de peix.

Suquet que apareix al final del llibre amb altres receptes. 

Sí, perquè aquest recull de records també és un llibre de receptes. I no és el típic, amb els ingredients i la forma d’elaboració, sinó que hem recreat una escena a la cuina de Ca la Nieves on ella està aprenent com es fan. Així, algunes les hem novel·lat i altres les hem posat directament. 

Ca la Nieves va ser un establiment molt singular de l’Escala i amb un alt poder d’atracció. 

La veritat és que sí. Es va convertir, una mica, en seu de literats, d’artistes, polítics. Per allà hi van passar Josep Pla, Folch i Torres, Dalí, fins i tot la princesa Soraya, l'exdona del Sha de Pèrsia.

Folch i Torres va jugar un paper important en la seva evolució.

Ell els va portar a veure l’hotel Cap sa Sal de Begur, que s’estava construint, i els va fer veure la necessitat de sortir del centre del poble i idear un macrohotel perquè era el que es portava en aquell moment. Josep Pla també els hi va comentar que tot s’estava recuperant i que els hi funcionaria. Així, en un terreny que tenien davant la platja van construir el que avui és el Nieves Mar. Tenir un equip per cada establiment era molt complicat i van decidir clausurar l’antic. 

Quin va ser el secret de l’èxit de Ca la Nieves? 

Potser la singularitat, l’exclusivitat. L’hotel va començar a funcionar bé als anys 50 i 60, arribava el turisme, gent francesa, tenien diners. El boca-orella va funcionar molt bé i imagino que a l’inici del turisme devia ser molt difícil trobar un lloc. Al principi funcionava com una fonda i quan Josep Pla hi anava, ho feia per trobar els pescadors de tota la vida amb els qui li agradava fer tertúlia. Però a l’arribada del turisme, la gent tenia el costum de menjar fora. Després van començar a venir gent de Barcelona. El peix era de primera qualitat, quilòmetre zero. La Nieves l’anava a buscar a la platja on es feia la subhasta, impossible trobar una matèria primera més bona. Tenien molta intenció de servir. A més, cada turista, si els hi havia agradat, repetia l’any següent i encarregava la mateixa habitació i ells fidelment els hi reservaven. Era un hotel que va començar petit i va anar creixent tenint cura la seva clientela. A part de la bona cuina, molt abundant, molt completa. Eren unes receptes senzilles fetes amb molta estima i cura, a foc lent, de garbons de llenya. I el vi que servien era el que l’Arquimedes cultivava a la vinya. Detalls enriquidors.

Neus Ballester ha estat la tresorera d’aquesta història.

Ella va néixer a l’habitació 109 d’aquest hotel i hi ha viscut a l’ombra tota la vida. Els seus records de Josep Pla, per exemple, són molt vívids i en el llibre donem una imatge molt diferent de qui era en Pla en realitat. Se l’ha acusat de misogin, però era un home absolutament enamorat i a la casa es guarden cartes de la persona a qui ell estimava. Per Pla, Ca la Nieves era casa seva. Ha estat un plaer parlar amb la Neus perquè contínuament t’està donant dades que tu tens la feina d’ordenar, però les dades hi són.

Per vostè és una responsabilitat.

Sobretot el que s’intenta és ser absolutament respectuós amb la persona i la seva voluntat. Es parla de moltes coses, però no totes han de ser públiques.  

L’Escala és el primer lloc on s’ha presentat el llibre.

Està molt bé, havia de ser així.

En companyia de Neus Ballester.

Com ha de ser perquè el llibre és seu, són els seus records, és la seva recopilació, el seu projecte de vida en retrospectiva, és a dir, ara que he viscut tot això m'agradaria plasmar-ho i aquí ho té.