Dino Buzzati captura el món transcendent i màgic de la Itàlia dels 60

Se sap que el periodista, pintor i escriptor italià Dino Buzzati (1906-1972) era un home un xic hipocondríac, però, malgrat tot, va ser corresponsal de guerra i es va atrevir, fins i tot, a apropar-se a certs fenòmens misteriosos, a mig camí entre el món transcendent i màgic, per escriure’n unes particulars i sensacionals cròniques al Corriere della sera, dinou de les quals s’apleguen a Els misteris d’Itàlia (Edicions Sidillà). El filòleg figuerenc David Guixeras ha estat el responsable de traduir-lo al català i, al costat del catedràtic Joan Manuel Soldevilla, el va presentar la setmana passada a la biblioteca de Figueres.

Els contes i l’obra pictòrica de Buzzati plasmen certa atmosfera màgica i onírica. En els seus treballs periodístics, així com en aquestes cròniques, publicades als anys 60, però, es copsa un altre Buzzati, es constata «un cert distanciament» davant el que retrata. Al periodista li toca, per interès personal o per encàrrec, cobrir successos ben particulars: l’aparició de la Mare de Déu, la història d’un nen fetitxe al qual la família li clavava agulles, una bella endimoniada, l’albirament de plats voladors, fantasmes o sessions d’espiritisme. «El llibre transcendeix la crònica periodística, és més un llibre vivencial que recull l’esperit d’una època, la fascinació que hi havia pel món no racional», destacà Soldevilla tot reconeixent que el lector actual se sentirà igualment fascinat. «Té un punt hipnòtic», assegurà mentre Guixeras afegí que «la sensació és que t’està parlant d’una cosa viva i això ho dona l’estil, l’ús d’aquesta primera persona».

Dins la barreja de sants, estafadors, mèdiums, fantasmes, bruixots, mags i esperits, Joan Manuel Soldevilla hi va veure un toc molt italià, aquell «moure’s en una frontera molt difusa en què no saps si t’estan aixecant la camisa o si allò té una base real». Així, els personatges que van desfilant «van més enllà del previsible». La manera com Buzzati s’aproxima a aquesta realitat, sovint, molt fosca, amb absolut «respecte», també envers aquelles persones més humils que la viuen. En certes ocasions, va dir Guixeras, el tracte era de gran delicadesa i recordà Melinda, que el destí la va portar a fer de bruixa.

Soldevilla va destacar com Els misteris d’Itàlia té «un cert to crepuscular, que aquest món, on pot conviure el que és màgic amb el que és cerebralment comprensible, s’està diluint i això li dona una atmosfera de melangia, està empeltat de serenor i tristor al mateix temps». Guixeras va admetre que li havia agradat molt traduir-lo perquè els temes dels quals parla «són, per mi, molt desconeguts». També, va lloar l’encert de l’editor d’incloure la cinquantena de notes a peu de pàgina que ell havia fet durant el procés de traducció i que desgranen personatges, entre ells Fellini, amic personal de Buzzati. Finalment, Guixeras va suggerir als presents llegir el conte Set plantes, pel seu sorprenent fil argumental. «Em fascina la seva capacitat d’explicar d’una manera molt clara coses que són molt fosques», conclogué.