«Els ianquis ens van fascinar amb uns pastors que conquerien terres i mataven indígenes»

El Nadal de 1889, la gira mundial de Buffalo Bill, amb indis i cowboys, va parar a Barcelona quatre setmanes. Va ser un desastre de públic. La tesi del perquè s’explica a Buffalo Bill a Barcelona que aquest diumenge, a dos quarts de set de la tarda, representen Ramon Madaula i Raquel Sans al Teatre de Roses.

Creu que els joves saben qui era Buffalo Bill?

Ni els grans, amb prou feines, però és una mica igual, perquè ell és un pretext per parlar d’altres coses. És un personatge d’aquells dels quals no llegiries una biografia, però que va tenir interès per allò que va significar.

Un personatge mític.

A la meva generació, el que va ser mític i ens va marcar molt, per bé i per mal, va ser tot el món del Far West, el western i dels cowboys. Quan jo era petit, el nostre referent era el cowboy, tots volíem ser-ne i matar indis. I d’això parteix, del perquè aquests ianquis van aconseguir fascinar-nos amb una cosa tan sòrdida com eren uns pastors de vaques que anaven conquerint territori als indígenes, els anaven matant i pasturant els seus animals. El que passa és que anaven vestits amb uns barrets, amb un estil concret i van crear, a través de personatges com Buffalo Bill, tot un imaginari, uns patrons que ens van fascinar a tots. Aquesta cosa rude, viril, gent que ho aguanta tot, valenta, amb fanfarroneria ens va marcar, sobretot als homes.

Buffalo Bill va visitar Barcelona.

D’aquesta història se n’hauria de fer un musical o una sèrie de televisió, perquè Buffalo Bill venia amb un show de tres-centes persones, totes supervivents de les guerres índies: cent cinquanta sioux indígenes, entre ells grans caps com Toro Sentado, cent cinquanta cowboys, cinquanta búfals, cavalls, carretes... una gira mundial espectacular.

«Aquesta cosa rude i viril dels cowboys, gent que ho aguanta tot, valenta, amb fanfarroneria ens va marcar, sobretot als homes»

Com es va fer tan famós?

Tot l’oest estava per conquerir, era territori salvatge, excepte Califòrnia, i ho van anar conquerint els colons, sobretot els cowboys. Però estava infestat de salvatges i búfals, n’hi havia seixanta milions. I ell va inventar una tècnica per caçar-los i el van contractar per anar-los matant i deixar buides les praderies i sense aliments als indígenes. Quan tenia 50 anys, li van proposar fer un show a Nova York ensenyant el que feia. Allò va ser la llavor del western.

Això com es trasllada al teatre?

Se’m va ocórrer que l’única manera de sintetitzar-ho i poder explicar, primer el context i després la seva arribada a Barcelona, era fer-li una entrevista teatralitzada. Comença com una entrevista, però acaba sent un viatge teatral una mica surrealista i, finalment, una obra de teatre senzilla, petita.

L’entrevista la fa Raquel Sans.

Sí, resulta que, per uns antecedents familiars que l’havien conegut, ella té ganes de conèixer aquest personatge, saber què va passar a Barcelona i un bon dia se li apareix i li comença a fer una entrevista pòstuma. Si la periodista és una periodista de veritat, i tot el que pregunta es basa en dades certes, i, a més, va ser corresponsal a Washington, vam pensar que seria ideal per al paper. Ens vam atrevir a plantejar-li, pensant que ens diria que no, i s’hi va apuntar de seguida.

"Quan Buffalo Bill tenia 50 anys li proposaren fer un show a Nova York. Va ser la llavor del western"

"Als catalans ens costa empatitzar amb l'ostentació de les pompes militars, els grans símbols i herois"

Per a ella és quelcom nou.

Vam ajustar-li el text perquè se sentís molt còmoda. No ens podíem permetre que patís. Al final, s’ho ha memoritzat i s’ha engrescat tant que li hem posat més acció i, fins i tot, ho vivim, allò que expliquem.

Com ara que aquell show, a Barcelona, no va ser cap èxit.

La gira es va fer abans de l’existència del cinema. Hi havia teatre, però els grans shows de masses se’ls va inventar ell. Movia un circ per a 50.000 espectadors i es va convertir en el primer famós de la història. Tothom el coneixia. Va fer grans gires per l’Amèrica del Nord i el Canadà. Després va venir a Europa: sis mesos a Londres, sis a París, Roma, Viena, Berlín i l’únic lloc on va punxar va ser Barcelona. Alguns diuen que feia molt fred, que va haver-hi una passa de grip, però els altres shows tenien ple. Deia que no volia tornar-hi mai més a la vida.

Per què creu no va agradar?

La meva tesi és que el tarannà català, i això crec que no és un defecte sinó més aviat una virtut, és que ens costa empatitzar amb tot el que sigui ostentació de la virilitat i les pompes militars, els grans símbols i herois nacionals, cosa que anglesos, francesos i italians no tenen cap problema de mitificar. Aquí sempre baixem la gent del pedestal. Com diu la Raquel, no perquè no tinguem deliris de grandesa, però ens avergonyim de tenir-los.

El show devia ser molt primari.

Els toros també ho eren i triomfaven a Barcelona que, en aquella època, era bastant primària. Però no París i Londres on el show va triomfar i no saps com.