«Fer un disc és el meu moment, anar seguint una intuïció i jugar»

Quan tenia 15 anys va fer el seu primer disc i, des d'aleshores, n'ha produït uns quants més, tots autoeditats i seguint un procés en solitari. No és diferent el darrer treball, :), el més positiu, rítmic de bon rotllo que ha fet mai. Dissabte, Pau Vallvé i la banda que l'acompanya el presenten al Teatre El Jardí de Figueres a les 8 del vespre.

No és la primera vegada que Pau Vallvé actua a Figueres. Ja ho havia fet amb la gira anterior a l’Acústica i abans com a bateria de Maria Coma. Aquest serà el primer cop al Teatre El Jardí, un espai «molt bonic», com ell el qualifica, el primer i únic concert previst dins la gira, a hores d’ara, a les comarques gironines.

Arriba a Figueres amb el nou treball, :), una aclucada d’ull a l’oient, una voluntat de generar complicitats.

Totalment. El disc anterior La vida és llarga el vaig fer confinat a l’estudi. Només desconfinar-nos em va agafar, inconscientment, unes ganes d’escoltar músiques de discs en directe, en què se sentís la gent cantant o de música brasilera al carrer on se sent la gent cantant a cor. Al final vaig veure que no era casualitat el que m’estava passant. Feia molts mesos que estàvem aïllats i, més que música, el que volia posar play era a comunitat, a gent passant-s’ho bé junta. I em vaig dir que, d’alguna manera, havia de convertir això en el següent disc, que hi hagués aquesta vidilla, de tornar-nos a trobar, de ser animals socials. Després van arribar les altres reflexions, què és una mica del que parla el disc, de perdonar-nos una mica, de no ser tan exigents amb nosaltres mateixos, de ser una mica més feliços.

S’ha dit que és el seu treball més madur. No sé si ho comparteix?

Això mai se sap, amb la distància ho sabrem. La veritat, però, és que és un treball, si més no, el més alegre i positiu, segur. Fa il·lusió veure com tot té una mica de sentit, com que els discs no els tries, sinó que els moments vitals et van portant i, en aquest cas, un de compartit per tothom de tornar-nos a trobar, a sortir, a beure, a celebrar i potser tornar-nos menys estrictes intentant trobar els punts comuns.

Quelcom curiós de Pau Vallvé és que tot ho fa vostè: lletres, música, veu, instruments...

Tot, sí, també les mescles, el disseny...

Què l’ha dut a fer-ho així? Un afany de control, potser?

És un joc que va començar com a precarietat en els inicis, en els primers discs, perquè no tenia ni un duro per gravar en un estudi, ni per contractar músics. Doncs, ja m’ho feia jo, i així anava aprenent. Al final li vaig trobar com un gust a tenir el meu moment cada dos anys de desaparèixer dos mesos i jugar, com de passar-m’ho molt bé amb una idea que tinc i anar seguint una intuïció i jugar. Algun dia canviaré, segur, i voldré col·laborar amb molta gent, però sí que és un punt molt bonic, com el teu moment personal per jugar sol. I la gràcia és que ho puc fer perquè sé que després hi ha tota l’altra part, quan muntem la gira i la banda, que sempre és diferent, col·laborant amb tot un seguit de gent, que surten coses noves i les cançons agafen nous aires.

Potser aquí radica la seva personalitat, potser seria millor no tocar-ho, si funciona.

Com no ho faig per aconseguir uns resultats, sinó per passar-m’ho bé, potser de cop em vindrà de gust obrir portes i que entri molta gent i que la cosa vagi cap a un altre lloc, que potser no serà tan pura com jo ho hauria fet, però tindrà altres matisos que no hauria aconseguit sol. No m’ho plantejo.

A :) s’ha interessat per explorar altres ritmes que no havia tocat.

El tema de l’estil, sempre m’ha semblat molt poc interessant de mantenir. Per a mi, la música és una eina per explicar el que està dient la lletra i que el meu projecte musical sempre tingués el mateix estil, no em sembla bo. Des de sempre he fet molts estils, potser no tan extrem, però he afegit bossa nova, boleros, cançons folk, canyeres, pop, electrònica. Ja és una tònica en mi, però en aquest disc he introduït ritmes brasilers que els havia fet servir abans, però no tan identificables. Per explicar que ens hem de tornar a trobar una samba cantada per molta gent picant de mans, és bastant més explicativa que fer-ho amb folk.

Ha implicat tota la família i amics amb els cors.

És una cosa que acostumo a fer, una última capa de gent per donar-li més vidilla, però en aquest cas extrem. Fem una calçotada i ens fotem tots a cantar.

Com està anant la gira?

Bé. A cada gira munto una banda nova i em permet saber que no estic subjecte a un tipus de músics o instruments o de so. Així a cada gira comparteixo carretera amb gent diferent, cosa que també enriqueix. I aquest disc, que és molt explosiu, rítmic i molt col·lectiu i hem muntat una banda molt gran, amb dos bateries, percussionista, tots cantem, és molt més extrem que altres gires. Musicalment, hi ha molta més vida, som molts més a la furgo, a l’hotel, hi ha molta més vida personal.

Subscriu-te per seguir llegint