Moltes seran les nits de somni que es viuran aquest estiu en el Festival de Peralada. N’està convençut el director artístic, Oriol Aguilà, qui en aquesta entrevista el desgrana punt per punt.

Sovint quan es parla del Festival de Peralada es pronuncia el mot somni. És així com ho viuen?

Tot festival ho hauria de ser. Un festival reuneix una part de creació, un espai emblemàtic, en el nostre cas un castell, uns jardins, un paisatge i una intensitat i durada concreta, més enllà d’una temporada o cicle. Aquesta capacitat de somiar junts i fer viure experiències memorables. També un festival hauria de tenir un component de risc. És en aquest marc que parlem de somni d’una nit d’estiu i més enguany, que encaixa molt bé, perquè l’òpera de producció pròpia, quilòmetre zero, que fem és The Fairy Queen inspirada en l’obra de Shakespeare. Forma part d’aquesta manera d’entendre el que hauria de ser un festival.

Peralada porta uns anys especialitzant-se. És la manera de diferenciar-se de la resta de festivals?

Forma part de la nostra idiosincràsia. Voldríem que el nostre país fos conegut més enllà de la música de programació estiuenca, que sembla que repeteixi el mateix patró a totes bandes. Tot i que és el més fàcil de fer, programar, vendre i compartir, nosaltres ens posem uns quants esglaons més amb el repte de programar alguna cosa que quedi pel dia de demà, que deixi petjada, que sigui més creatiu i que suposi un progrés també per les arts escèniques, una aposta de cultura, d’art i, en definitiva, una aposta de país. Entenc que també hi ha una part d’anar contracorrent, però el valor que té un festival que té un rol de lideratge, de cap on hauríem d’anar com a societat, ens porta a assumir aquesta diferència.

Els creadors destaquen la valentia de Peralada i el seu compromís per apostar per la nova creació.

No entenem el concepte de festival si no fem això. Si volem ostentar el nom de festival hem d’apostar per la nova creació, per aquest compromís a deixar llibertat als creadors, a presentar al públic quelcom nou. Un festival s’ha d’atrevir i arriscar i això ja forma part de la nostra manera d’entendre el nostre rol en el conjunt de les programacions. No sabríem fer-ho d’una altra manera. Hem de fer l’esforç de mantenir les essències creatives del que és un festival. Per això, aquest segell europeu dels orígens del que és un festival és important cuidar-ho i reivindicar-ho.

Enguany estrenen l’espai del Celler.

Efectivament. Hi entrem de puntetes, d’alguna manera, provant un primer espai, els jardins, però la nostra ambició és anar guanyant presència al Celler perquè és un espai amb una ànima molt especial.

El Festival s’obre, de nou, amb dansa de Bayerisches Staatsballett.

Ens fa molta il·lusió perquè és una de les grans companyies a Europa i al món, amb més qualitat, exigència i excel·lència. Per això crec que val la pena que el públic que li agradi la dansa no perdi aquesta oportunitat per poder conèixer els grans coreògrafs dels últims temps. Serà un dels grans moments del festival.

També la presència de Monica Bellucci.

Amb ella ens avancem al centenari Maria Callas i la possibilitat que la Bellucci, vestida de Callas, llegeixi les cartes de la soprano i ho faci embolcallada per la nostra GiOrquestra, serà una de les grans nits de l’estiu al nostre país.

L’altra gran nit serà la de la gala Josep Carreras, una de les grans personalitats de la lírica.

És evident que Carreras ho és tot per l’òpera, Peralada i pel país. És un dels tenors més importants de la història de l’òpera, un artista molt estimat a casa, que a Peralada va debutar amb Sansó, va cantar amb Montserrat Caballé, Jaume Aragall, però, sobretot, el 1988 va decidir tornar al món aquí tot i que podria haver triat el Metropolitan de Nova York, l’Scala de Milà o el Coven Garden de Londres. Aquest concert va posar Peralada en el mapa del món. Només per això ja teníem ganes de retre-li un homenatge. També li lliurarem la Medalla d’Honor del Festival. És una de les nits més emotives que esperem viure.

Com ho serà el comiat de Serrat.

Un concert que serà el 18+1. És l’artista més present a Peralada i el públic no es podia imaginar la gira de comiat sense visitar-nos, amb l’honor de ser la primera nit a Catalunya. Qui coneix Serrat, coneix Peralada.

Un dels espais més singulars del festival és l’església del Carme on enguany ressonaran només veus femenines: Emily d’Angelo, Sonya Yoncheva, Lise Davidsen i Ermonela Jaho.

Cert, aquest any és una mirada molt femenina i ens agrada molt. L’església té unes capacitats molt limitades de públic i acollir a artistes que normalment pots gaudir en un auditori de mil vuit-centes persones i les tens en una proximitat inusual per dues-centes cinquanta persones, és un privilegi que els qui són assidus saben que és molt excepcional.

Lucas Vidal és l’aposta més jove.

És una nit més transversal, més alternativa, una fantasia entre la música electrònica i els instruments de clàssica d’un compositor que tots coneixem del cinema i de les bandes sonores de la publicitat. Lucas Vidal és un artista de qui sentirem a parlar molt.

Per tancar han seduït al ballarí Carlos Acosta perquè pugi a l’escenari.

És un dels grans ballarins de les últimes dècades que es va acomiadar de ballar per dedicar-se a la direcció artística i coreografia amb Acosta Danza i ara amb el Birmingham Royal Ballet. El públic encara el vol veure ballar i, per això, ens dedica aquesta nit que és molt excepcional on també l’aixoplugarà O Vos Omnes, el cor resident, a la peça final. És un esdeveniment nascut de la fidelitat.