Albert Carrasco és de Vilafant però el seu avi, de Colera. En una sortida per l’entorn del poble algú li va parlar de l’antiga activitat minera. Allò li va interessar i va decidir dedicar el treball de recerca de batxillerat a aquest tema. El resultat, que va rebre el premi Albert Compte 2020 i ara ha estat editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos (IEE) als Annals, rememora com la troballa casual d’una mina «de dimensions considerables» a mitjans del segle XIX va despertar la «febre de l’or» en aquest petit poble costaner.
El 10 de novembre de 1851, el diari El Barcelonès es feia ressò de la notícia: la societat Conchita estava obtenint grans beneficis de les riques mines auríferes de Colera, concretament, 521 grams d’or per cada 100 kg de mineral, «una quantitat realment espectacular». Era la mina Carrolina situada molt a prop del nucli urbà, al rec de la Murtra, d’on, explica Carrasco, «es van extreure, principalment, pirita de ferro, pirita arsenical i en especial mineral d’or nadiu. La Carrolina era una mina de grans dimensions amb «una galeria d’entrada principal amb un sostre que s’eleva uns 7 o 8 metres, que comunica amb un gran entramat de galeries secundàries i pous de més de 90 metres de fondària». Tanmateix, la seva troballa va ser casual «quan un agricultor va descobrir una paret que ocultava l’entrada a una galeria». Aquesta estava reomplerta de terra potser, semblaria, per no ser localitzada. Allò despertà l’interès d’una companyia minera que va buidar una galeria de 84 metres trobant un filó de quars de 2,10 metres d’amplada.
La troballa va despertar interès internacional com el del govern de Saxònia i d’enginyers arribats de Rússia i França. Carrasco explica que la societat que explotà la Carrolina va adquirir, fins i tot, vaixells per transportar el material des de les platges de Colera fins a la foneria que tenia Barcelona estimant l’extracció de 30.000 quintars. Això va generar que molts veiessin en Colera una oportunitat de negoci i s’afavorís la creació de societats i la participació d’inversors. En el treball d’investigació Albert Carrasco ha analitzat de prop cinc mines: la ja anomenada Carrolina; la Cortés ubicada en el barranc de Corbera que va comptar amb instal·lacions de rails i vagonetes; la Frasquita, al paratge de La Pineda; la Buxó, tocant la riera del Molinàs i la Canaletes, a la falda est del Puig d’Esquers. Algunes d’aquestes mines van canviar propietaris al llarg dels anys i també de nom. Per exemple la Buxó també es va dir Quintà i, finalment, Abundante.
Durant el procés de treball, Albert Carrasco, que aleshores estudiava a l’institut Ramon Muntaner de Figueres, es va trobar que «la documentació estava molt dispersa» per diferents arxius. També va nodrir-se de les dades facilitades per alguns veïns del poble, concretament Marcel Nadal i Sergi Oteiza, apassionats per la història local. Carrasco lamenta que no va ser capaç de trobar informació sobre les condicions de treball a les mines –les darreres van entrar en decadència el 1929– però que va visitar totes les que va localitzar i les va documentar. «No va ser gens fàcil trobar-les i accedir-hi perquè no hi ha camins ni res però aleshores hi havia hagut projectes de vies per transportar amb carros el mineral», comenta.
Aquesta febre de l’or va ser un revulsiu pel desenvolupament del poble que va arribar, diu Carrasco, en un moment delicat coincidint amb «la destrucció de la vinya per culpa de la fil·loxera». Era el 1878 el mateix any que va arribar el ferrocarril al poble, un mitjà que millorà la comunicació amb la resta del territori. Això hauria fet, segons ell, que potser «més d’un pagès optés per la mineria per buscar una alternativa». La duresa dels treballs d’extracció i els tributs i impostos a pagar van fer que molts desistissin de l’intent.
Interès creixent: 120 sol·licituds d’explotació
Albert Carrasco ha confirmat l’interès que despertaren aquelles mines basant-se en la documentació obtinguda. En total ha aconseguit recopilar fins a 120 denúncies –per treballar anteriors explotacions o mines abandonades– i registres de sol·licituds d’explotació de terrenys on s’havia constatat la presència de quars, un 24% de les quals procediren de veïns de Colera, Llançà i Portbou. Carrasco, qui ara està fent segon del doble grau d’Enginyeria elèctrica i Electrònica a la UdG, admet que tot l’estudi ha estat sorprenent i, sobretot, visitar les mines traient a la llum una part de la història propera.
L’IEE dedica un dossier a les epidèmies i la salut pública dins els darrers «Annals»
L’Institut d’Estudis Empordanesos (IEE) ha dedicat un dossier a les epidèmies i la salut pública en el darrer volum dels Annals, el 52. Es tracta d’una mirada històrica a partir de diferents epidèmies que van afectar la comarca des del segle XVII i que s’ha volgut connectar amb aquesta darrera, la de la Covid-19, que ens ha mantingut confinats i ens manté encara ara en alerta. L’historiador Josep Colls parla sobre la pesta de mitjan segle XVII al comtat d’Empúries i del contagi sofert a Llançà entre els anys 1651-1652. El doctor en Història Pere Gifre aborda el control de les fronteres del principat de Catalunya durant la pesta de Marsella entre 1720 i 1723. Per altra banda, el doctor en Ciències Físiques Marià Baig analitza la figura del doctor Josep de Masdevall i el control de les epidèmies en el segle XVIII mentre que el doctor en Història Contemporània Narcís Torrent profunditza en com va afectar el paludisme al castell de Sant Ferran de Figueres a la primera meitat del segle XIX. El dossier es conclou amb dos articles més. El primer de l’historiador Josep Tremoleda i l’arqueòleg Joaquim Tremoleda que analitzen la incidència d’un brot de tifus a Lladó el 1925 com a exemple dels registres municipals com a font històrica. Per tancar aquesta separata, la historiadora de l’art Josefa Juanola ubica als lectors en la incidència del primer any de la Covid-19 a l’Alt Empordà.
