Mollet de Peralada té el privilegi de ser el poble on va néixer Cassià Costal (1876-1937), pedagog reformista d’idees avançades, director de l’Escola de Mestres de Girona (1931) i, posteriorment, de l’Escola Normal de la Generalitat. Malgrat la talla del personatge, aquest no disposava encara de cap biografia que explorés la complexitat d’una vida dedicada a la pedagogia i la cultura. Ho ha fet ara el mestre David Pujol en un llibre publicat per Editorial Gavarres.
Feia molts anys que Pujol resseguia la petjada de Cassià Costal. Ho anava fent a poc a poc, recollint textos de i sobre Costal, també records d’aquells que el tractaren com el de la seva neboda, Carme Costal, a qui Pujol va conèixer quan va fer cent anys. L’autor havia suggerit més d’un cop que algú en fes una biografia, fins que ell mateix va prendre el timó quan l’alcalde de Mollet de Peralada el va animar. «Trobava estrany que ningú si hagués dedicat, perquè era un intel·lectual, tots els seus alumnes en parlen com algú que els ajudava a pensar, molt rigorós amb uns valors ferms, però alhora una persona molt afable, molt propera i amb una gran cultura».
La llavor de la vocació de Costal per l’ensenyança es va plantar ja a la infantesa. El seu pare, Josep Costal i Auter, era el mestre de Mollet i va tenir com a padrí, el també mestre renovador Antoni Balmanya –exercia a Espolla– qui degué ser una influència vital. Cosa curiosa és que Costal va iniciar els seus estudis de mestre, a Madrid, molt tard, quan tenia 29 anys. Això es va deure que, a instàncies del pare, abans d’anar a la universitat li va caldre aprendre un ofici, en el seu cas, el d’impressor, que el van dur a treballar a Figueres i Barcelona. Just després, el 1895, va desertar a Suïssa, on va fer estada durant deu anys, per no anar a la guerra colonial de Cuba. Aquella estada, explica David Pujol, justifica «el seu gran domini d’idiomes»: català, castellà, anglès, francès, italià i alemany. També va aprendre esperanto i formava part del grup esperantista de Girona.
Aquesta ciutat va ser el destí de Costal quan va obtenir el títol. Pujol creu que Costal no s’hi va sentir bé, tot i que fou l’etapa més important de la seva trajectòria. Va arribar-hi just en acabar els estudis i va ser ell mateix qui va triar la plaça, com a primer de la seva promoció. «Era una persona amb idees molt progressistes i es va trobar una ciutat amb un ambient molt religiós i tancat», diu Pujol, tot afegint que, després d’alguns problemes, va fer intents per «marxar-ne perquè s’hi sentia ofegat». Malgrat tot, destaca i participa en l’impuls de l’Ateneu de Girona al costat de Carles Rahola o altres iniciatives «convertint-se en un dinamitzador cultural de la ciutat».
El record del fill perdut
Un apartat interessant del llibre és el que ha dedicat David Pujol seleccionant textos que va escriure Costal. En aquest sentit, el pedagog mai va publicar cap llibre, a excepció d’un petit llibret. Amb aquesta tria es «demostra que sí que va escriure i que ho va fer parlant de temes molt variats». Els textos van ser publicats entre 1912 i 1935 a diferents revistes. En destaca un molt especial titulat Quelcom sobre el llenguatge i la intel·ligència del nen petit (1931) amb el qual Costal segueix l’evolució psicològica i diària del seu propi fill, inspirant-se en el llibre L’ànima del nen (1882). Tot això ho va escriure en unes carpetes que, quan l’infant va morir, als 4 anys, va cremar en una estufa. Només se’n conserva una conferència que va impartir i que ara s’ha reproduït.
La recerca de David Pujol per fer aquest llibre el va portar a profunditzar en la biblioteca «excepcional» de Cassià Costal que es conservava a l’arxiu-biblioteca de Sant Feliu de Guíxols des que Carme Costal, que n’era la dipositària, va morir, i la seva família la va donar. El fons, format per centenars de volums, es trobava en caixes i Pujol va suggerir de donar-lo a la Universitat de Girona, on justament ara es preserva i protegeix en les millors condicions.
