«El Grup 69 ens ha marcat i la història dirà que hem deixat un bon pòsit; en el món creatiu això és important». Així ho creu Daniel Lleixà (1949) i així ho va expressar en l’acte de retrobament, fet recentment a l’Alfolí de la Sal de l’Escala, amb la resta de components del grup: Josep Ministral (1945), Lluís Roura (1943) i Ricard Ansón (1943). La presència de Ramon Pujolboira (1949-2019), el cinquè integrant, malgrat l’absència física, també es podia copsar no només en els records que d’ell van recuperar els amics, sinó en trobar-se embolcallats de la seva obra que, per primer cop, s’exhibeix després de la seva mort.
Feia quasi dos anys que els quatre creadors no es veien, des del comiat de Pujolboira, i en fa quasi divuit que van donar per tancada aquella aventura del Grup 69 que va durar dues dècades deixant un llegat ben palpable avui en dia, sobretot a l’espai públic figuerenc. «Respectant la part individual creativa, vam fer un treball conjunt», assegurà Lleixà tot afegint que, al seu parer, ara «seria impossible fer un grup com aquest». Per a la historiadora de l’art i experta en art empordanès Mariona Seguranyes, amb la perspectiva que dona el pas del temps, el Grup 69 ha esdevingut un referent dins la historiografia de l’art empordanès a la vegada que el pont generacional que va connectar un temps passat, on Salvador Dalí era l’eix central, amb el moment present (anys 80 i 90) que ells vivien. En aquest sentit, va ser l’homenatge al mestre figuerenc, del qual se’n consideraven deixebles, el que els va unir l’any 1984 a Figueres –el pintor Dai-Bih-In també havia de formar-ne part però se’n va desvincular ja als inicis– per gestar el mural Cinc visions del paisatge empordanès. En aquesta obra cabdal, que actualment es pot admirar en la seva versió en ceràmica a la plaça Vila d’Ordis, cada creador va aportar la seva pròpia personalitat unida, és clar, pel celatge empordanès: Roura, la plana de l’Empordà; Ansón, el castell de Quermançó; Ministral, l’olivera; Lleixà, núvol, i finalment, Pujolboira, la bicicleta davant del pou.
Durant la trobada, Josep Ministral reconegué la satisfacció d’haver viscut «tots aquells moments on tot sortia del pòsit que dúiem dins» i, a la vegada, «de tenir un passat que es pugui recordar bé i d’haver après tots de tots». Lluís Roura va afirmar que cadascun d’ells arribaren al grup «amb un estil molt contundent i una personalitat molt marcada», però que el col·lectiu va servir «per deixar una pinzellada en la història de l’art de l’Empordà». Lleixà va admetre que la gran «sort» que van tenir era «no haver sentit gelosia» entre ells i haver estat «uns pencaires», cosa que queda demostrada amb una producció «àmplia i variada». Ho afirmava tot posant com a exemple el llegat immens deixat per Pujolboira, una part del qual ara es pot veure a l’Alfolí de la Sal. A ell, el van qualificar com a exemple d’artista renaixentista pel domini que tenia de totes les tècniques –Ministral el reconegué com el seu mestre en el camp del gravat– i la seva capacitat reflexiva.
L’influx del paisatge empordanès
Quelcom que tenien en comú els cinc creadors era l’influx del paisatge empordanès que els va atraure de tal manera que alguns van apostar, fins i tot, per establir-se al territori i plasmar-lo a les seves creacions. «Els cinc compartien una edat, uns mateixos ideals pictòrics i la temàtica de l’Empordà, que és el gran motiu de les seves obres. El Grup 69 és un moviment paisatgístic, expressat emocionalment i amb sensibilitats molt diferents», afirma Alícia Viñas, directora del Museu de l’Empordà de Figueres entre els anys 1974 i 1997. Des d’aquella plataforma i superant moltes reticències externes a exposar artistes vius, ella va obrir les portes del centre a aquella nova generació. Viñas està convençuda que el Grup 69 va ajudar-los «a fer força i reivindicar-se» un lloc a galeries i museus. Alhora és del parer que «des de les seves sensibilitats van aconseguir revaloritzar una vegada més el paisatge».
Un dels enigmes que es va resoldre durant la trobada és l’origen del nom. Malgrat no negar la connotació eroticofestiva del col·lectiu ni l’interès gastronòmic que els movia, Ricard Ansón va desvelar que el 69 remetia l’any 1969, amb el qual «tots hi teníem un fet important», al mateix temps que va coincidir amb un altre fet de rellevància planetària: l’arribada de l’home a la Lluna.
Agustí Planas, alma mater de l’acció que va donar llum a l’obra d’homenatge «Cinc visions del paisatge empordanès»
Durant la trobada que van fer els integrants del Grup 69 a l’Escala un nom va sobrevolar com una constant: el d’Agustí Planas, «l’home que sempre maquinava», com el va qualificar Josep Ministral. Propietari i ànima del mític bar Dynamic –l’original– i promotor de la concorreguda discoteca Charly, ubicada als soterranis del local del costat, Planas també era aleshores president de l’Illa Comercial i Professional de Figueres, una associació que buscava dinamitzar els carrers Monturiol, Caamaño, la plaça de la Palmera i la placeta baixa de la Rambla. Coincidint amb els deu anys de la inauguració del Teatre-Museu Dalí i «per reivindicar la casa natal» del pintor, una de les propostes que impulsà, al costat dels altres integrants de la junta, igual d’actius que ell, va ser L’art al carrer, una acció que va suposar el naixement del Grup 69.
Agustí Planas en conserva bons records, d’aquella moguda, però no està del tot segur que es pogués fer avui en dia. «Necessites liderar alguna cosa, que la gent et tingui confiança i a qui la tenen avui en dia», es pregunta. En aquells temps, la seva mentalitat emprenedora, sempre oberta a la modernitat, i el contacte constant amb joves, molts d’ells considerats aleshores «estranys», el van ajudar. «Rumiant què podíem fer, vaig veure que a Venècia s’havia fet la Biennal i l’art al carrer i li vaig proposar a en Ministral, amb qui érem amics d’infància», rememora. Al pintor li va agradar la idea i va engrescar la resta de creadors. També s’hi va sumar Enric Fita, qui tenia una galeria d’art, deixant l’espai «per començar a fer els esbossos» de l’obra col·lectiva.
El mural, que es donà a conèixer com a Cinc visions del paisatge empordanès, va ser creat amb la voluntat que es preservés. Planas recorda que des de l’inici eren conscients que, de la manera que s’havia elaborat, podia tenir una vida efímera, d’entre sis i set anys. Després de l’acció originària i d’un temps a la plaça Josep Pla, se’n va fer la versió en mosaic instal·lada a la plaça Vila d’Ordis i que ara es vol traslladar.
Agustí Planas creu que aquella acció, que va incloure música, ball i projeccions, entre d’altres, va tenir «molt més ressò» pels artistes que no pas pels comerciants, que no van aconseguir, com volien, «que el carrer fos de vianants». Tampoc ho és ara. En aquells temps, els comerciants figuerencs estaven molt abocats en pro de Salvador Dalí, malgrat el nul suport del Museu. «Vam aconseguir fer entendre que Figueres era la capital de l’Alt Empordà», explica Planas, el qual creu que, malgrat tot, és una capital sense serveis i que ara cal ser ambiciosos per reviure-la. «Figueres hauria de pensar-se com una metròpolis i fer virtut d’allò que no té», conclou convençut.
El gran dilema: vegetació o escultures
Dècades enrere es va posar de moda la rotonda com a element d’instal·lació d’art públic. Figueres s’hi va sumar aviat omplint moltes d’elles amb creacions artístiques, una exhibició a l’aire lliure. El Grup 69, junt amb qui era alcalde aleshores, Joan Armangué, va ser convidat a evolucionar el muntatge Per una Flama 92, que havien fet a la platja d’Empúries l’estiu del 1986, en escultures. Avui en dia, aquestes cinc obres de grans dimensions formen part indestriable del paisatge urbà de la capital alt-empordanesa, tot i que algunes d’elles malden per fer-se un lloc entre tota la vegetació que les envolta, que, en alguns casos, quasi les devora deformant totalment el simbolisme i el missatge amb els quals van ser concebudes d’origen pels seus creadors.
«Els arbres creixen, les escultures, no», assegura de forma irònica Josep Ministral en relació amb aquesta problemàtica. Lluís Roura afegeix que «una escultura és per veure-la», cosa que es fa difícil en alguns casos. Una de les obres que més ho pateix és la de Pujolboira. Tramuntana es troba ubicada a la gran rotonda de davant el centre Ferran Sunyer, a la ronda sud. Per les seves dimensions més reduïdes respecte de les altres i en restar col·locada en un extrem, la presència d’arbres i arbustos a tot el seu entorn fan que el simbolisme de l’escultura aparegui fragmentat. Fins i tot, si un desconeix la seva existència, tot depenent des d’on s’observi, pot ser que no es percebi ni que hi ha una escultura.
El cas de l’obra de Ricard Ansón és similar a l’anterior, amb arbres envoltant-la, tot i que la seva alçada permet que no passi tan desapercebuda. La darrera peça del conjunt que pateix aquesta problemàtica, agreujada quan els arbres estan florits, és l’escultura de Daniel Lleixà, El dia i la nit, ubicada a la rotonda de davant el centre de salut Josep Masdevall. En aquest cas, si un ve de la ronda sud tan sols percep l’ombra de l’escultura amagada rere un gran arbre. «És una cosa totalment absurda i no puc entendre aquesta falta de sensibilitat», afirma Roura.
Temps enrere, la Fundació Pujolboira ja va contactar amb l’Ajuntament de Figueres aportant documentació sobre les obres afectades, complementant-ho amb fotografies d’escultures d’altres ciutats i viles ubicades també en rotondes i de la manera correcta d’exhibir-les. Segons explica el secretari de la Fundació, Jordi Jordà, l’Ajuntament va respondre que «s’havien fet algunes actuacions», com ara tallar certes plantes, cosa que Jordà certifica. Tot i això, en el cas de l’escultura de Pujolboira, la més afectada, no van eliminar els arbusts que justament tapen part de la base i quasi fins la meitat de l’obra.
Aquesta no és l’única polèmica oberta entorn l’obra del Grup 69 a Figueres. La més impactant és, sens dubte, l’anunci per part de l’Ajuntament del possible trasllat del mural Cinc visions del paisatge empordanès, fet amb mosaic per Armand Olivé i instal·lat l’any 1999 a la plaça Vila d’Ordis. Tal com va anunciar Ricard Ansón, durant la trobada a l’Escala dels quatre integrants vius del grup, el trasllat de l’obra «és impossible» si no es vol fer malbé. L’empresa encarregada del muntatge fa vint-i-un anys va seguir el procés «clàssic»: primer aixecant la paret i després el trencall, portant-lo amb trossos. «Si fossin panells es podrien tallar i transportar, però no tal com està fet perquè saltarà tot», va afegir. Al seu parer, que comparteix la resta del grup, caldria respectar l’obra.
