«Tenia el cap ple de coses i volia treure-les, com en Pere Calders»

L’escriptora i il·lustradora va néixer al 1979 al barri de Sants de Barcelona, però ha viscut a l’Empordà gran part de la seva vida. Primer a Avinyonet de Puigventós, on encara hi conserva la casa familiar, i actualment a Figueres.

De quina forma va sorgir «Realitats paral·leles»?

Jo tenia unes quantes històries escrites, però no era escriptora, per descomptat que no ho era. Ara sí, perquè he escrit un llibre. Aleshores, vaig pensar: «per què no?». Hi ha coses que no he fet a la vida, i vaig decidir intentar-ho i buscar la manera de publicar un llibre, un llibre físic, que em feia molta il·lusió.

Com va saber quines eren les passes que havia de seguir?

Vaig preguntar-ho a familiars i amics que n’havien tret algun, i em van dir que era bastant complicat tot plegat, complicat i car. Però no em vaig donar per vençuda i vaig estar mirant per Internet algunes editorials, sobretot catalanes, perquè si volia que m’ho publiquessin seria en una editorial catalana. Però tothom tenia la recepció de manuscrits tancada. Això, per començar, ja et provoca una davallada moral brutal.

De tota manera, aquest entrebanc no la va fer desistir dels seus intents.

Cert, vaig decidir buscar una editorial a Sants, que és on vaig néixer, i vaig trobar Témenos Edicions. Vaig enviar el manuscrit i em van contestar que els hi havia agradat i que me’l publicaven. La veritat és que em vaig posar molt contenta i, mira, diguem que em va pujar l’ànim una mica.

Amb totes les dificultats que s’ha trobat, va haver-hi algun moment en què quasi es dona per vençuda?

No em vaig donar per vençuda perquè vaig buscar molta informació sobre quant costa publicar un llibre, com ho has de fer. Témenos Edicions, haig de dir que m’ha donat molta llibertat, en el sentit que no m’ha rectificat res. Espero que agradi, però no deixo de ser una escriptora novella. Em van donar molta llibertat en aquest sentit. I, és clar, si me’l volia autopublicar també havia de tenir en compte molts factors: anar sumant preu a tot, ja que no m’ajudarien en la maquetació de la portada i hauria de contractar algú. Mil coses. No em vaig donar per vençuda, però sí que em va entristir una mica veure que anaven passant les setmanes i no trobava una solució.

"Agradaran més o menys, però estic contenta d’haver plasmat les coses que tenia al cap en un paper"

Algú del seu entorn la va animar?

Sí, la veritat és que els meus escrits sempre els llegien la meva parella i la meva mare. I, és clar, no compten gaire, perquè la família t’estima molt. Però sentia molta il·lusió. Com dic al llibre, tenia el cap ple de coses i volia treure-les, igual que en Pere Calders. Necessitava treure-les, i aquí estan. I les he tret i estic tan contenta. Agradaran més o menys, però estic contenta d’haver-les plasmat en un paper.

«Realitats paral·leles» és una barreja de tot allò que vostè té al cap i la ficció?

Sí. Totes les històries són de ficció; n’hi ha una de sense ficció i una altra de realisme màgic. El que passa és que a vegades parlo de coses més colpidores. Però, tenint en compte que escriure un llibre sobre la realitat de la circumstància humana, els sentiments i sobre com estem tots de malalts del cap, perquè ho tenim tot destrossat, és massa dur, li dono un toc d’humor. El toc just per no faltar el respecte a ningú. Parlo molt de com es comporten les persones.

A les xarxes socials i en programes de ràdio parla i fa recomanacions de llibres. D’on neix aquesta passió per la literatura? És des de ben petita?

Sí. El meu pare em va inculcar l’amor per la literatura, pel cinema... Per l’art ja me’n vaig sortir jo sola, perquè són coses que a mi em van agradant. De fet, dibuixo i pinto. Però la literatura em ve del meu pare, ell era un fanàtic dels llibres, de llegir-ho tot i de llegir moltíssim. Vulguis o no, això et marca. El meu pare em deia: «T’has de llegir aquest», o em regalava un llibre. Jo crec que, aquestes coses, si no les comences des de petit després costa molt, fan com mandra.

"No em vaig donar per vençuda, però sí que em va entristir una mica veure que anaven passant les setmanes i no trobava una solució"

De fet, també és il·lustradora i ha creat la portada i algunes il·lustracions del llibre. Això també li ve des de ben petita?

Sí. Pintar i dibuixar des de ben petita. El meu avi dibuixava molt bé i jo l’admirava i volia imitar-lo. Sempre m’han agradat molt el dibuix i la pintura, l’art en general. De fet, vaig acabar estudiant conservació i restauració pictòrica amb tot el que comporta del món de l’art, perquè m’atrau moltíssim. A més, hi ha un cert misteri en l’art que a mi em fascina, igual que les històries de ficció.

Actualment a què es dedica professionalment?

Fa disset anys que treballo en una clínica dental, però tinc molt bon horari. Perquè poder gaudir la meva vida és molt important. Com que tinc un bon horari, dedico la part del temps que em sobra a fer coses com el programa de ràdio (El cau de l’àvia, de Ràdio Vilafant) i també coses de cinema que fan els meus amics. M’apunto a un bombardeig. El que se m’ofereixi. Jo no dic mai que no, sobretot si és alguna cosa que està relacionada amb l’art. I de dibuix i pintura sobretot. Ara tot és modern, la gent compra làmines, no compra un dibuix. Sí que és veritat que, fins fa pocs anys, alguna revista m’havia demanat algun dibuix o alguna cosa, però cal dir que tampoc no està molt ben pagat. De tota manera, si m’ho demanen, ho segueixo fent.

Per acabar i tirar cap a la terra, encara que va néixer a Barcelona, fa molts anys que viu a l’Alt Empordà. Què la va portar a aquesta comarca?

A causa d’una malaltia moderna que jo tinc, que és l’asma, la família va comprar una segona residència. D’això fa 42 anys. La van triar a l’Empordà perquè la meva família ve de Cadaqués i de Begur i havien tornat a Barcelona. Mai saps com passen aquestes coses, però passen. Aleshores van triar l’Empordà, molt ben triat, i jo anava i venia. Estudiava allà, vaig fer una mica d’universitat allà, una mica aquí. I, aleshores, quan vaig acabar, els meus pares es van separar i vaig venir a viure aquí amb el meu pare. Però el meu pare es va morir i, no sé com, però em vaig quedar aquí, ocupant la casa i ocupant-ho tot. Estic convençuda que m’hi hauria quedat igualment, perquè la meva vida està aquí. De fet, vaig anar a viure a Avinyonet i ara, des de fa uns anys, estic a Figueres.