Més de 700 persones s'han trobat, aquest dissabte 27 de novembre al vespre, al teatre El Jardí de Figueres, per veure la representació de la premiadíssima obra 'Canto jo i la muntanya balla', l'adaptació teatral del llibre d'Irene Solà.
L'escrit va rebre el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019 i ha estat traduït a 15 idiomes. La versió escènica no es queda curta, ja que en els darrers Premis Butaca va aconseguir vuit guardons, d'entre els quals el de millor muntatge i el de millor direcció.
'Canto jo i la muntanya balla' és una història d'alta muntanya, que se situa en un lloc no massa ben definit entre Camprodon i Prats de Molló. L'obra és una gran barreja de moltíssims elements. Realitat, ficció i fantasia convergeixen amb prosa i poesia durant una mica més de dues hores a dalt de l'escenari.
Diferents personatges perfectament encarnats per Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis i Caterina Tugores, que canvien de papers una vegada i una altra de forma magistral, expliquen una història senzilla per a l'espectador que es complica amb l'evolució dels personatges.
L'obra parteix de dues morts: la d'en Domènec (pare) i la de l'Hilari (fill). El primer va morir travessat per un llamp i l'altre, vint anys després, pel tir d'una escopeta. Les seves morts passades es reuneixen amb el present de la resta de protagonistes i amb l'existència de les dones d'aigua, éssers fantàstics, a més d'una natura viva i parlant, i el record del pas de les tropes republicanes pel territori.
L'embolic d'històries compta amb elements delicats: la música de Judit Neddherman, interpretada a la guitarra per Amaia Miranda, i els titelles de fusta que donen vida a animals com un cabirol i una gossa. Aquests són tan reals que sembla que visquin de veritat: corren, salten i criden, tal com ho fan els animals als quals representen.
Sens dubte, 'Canto jo i la muntanya balla' destaca pels efectes treballadíssims sobre l'escenari, encara que l'escenografia no és massa exagerada. Els actors i les actrius juguen a la perfecció amb el mobiliari del qual disposen i, sense deixar-lo de moure, creen un ambient únic que fa que l'espectador sigui capaç d'imaginar-se tot el que li estan dient.
Tanmateix, el llibre de Solà no ha hagut de ser una adaptació en cap cas fàcil al teatre, però els seus directors, Guillem Albà i Joan Arqué, l'aconsegueixen fer. Els qui l'han llegit, afirmen que la versió teatral és una representació "fidel" a les paraules de Solà, deixant molt pocs capítols per interpretar en escena.
Encara que al principi és una obra amb la qual costa connectar, almenys durant els primers minuts, l'escenificació teatral acaba captivant el públic que seu atent a platea, tal com va passar al teatre El Jardí.
