Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) viu immers en plena gira de presentacions de Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor). Les fa ell tot sol i són fascinants. A Figueres va fer-ne un tast, fa uns dies, endinsant els assistents en el món de Junil, d’Ovidi, dels déus, de la poesia i d’un món per descobrir.
Confessa que l'amor que ha sentit per tots els personatges que poblen la seva setena novel·la, ha esdevingut el seu particular esperó per avançar. La història imaginada ens evoca el món de la literatura oral, del desconegut, de l'amistat i, per descomptat, de l'aventura.
Comença el llibre amb un pròleg on explica com dos personatges prenen vida. Així neixen les seves històries?
No ho sé. Tot el que té a veure amb la gènesi dels meus llibres és un lloc una mica fosc. Quan escric la primera frase fa anys que hi vaig pensant. Aquesta novel·la volia començar situant-la sota els auspicis de la literatura oral, començar per la frase «hi havia una vegada» com ho faria un contaire, com diem al Rosselló, que explica el que va a explicar.
Cert, l’univers de les històries narrades recorre tot el llibre.
L’oralitat és la gran aventura literària de la humanitat, en quantitat. Els centenars de milers d’anys que ens hem explicat històries oralment supera de molt el petit moment que comencem a escriure. És una proporció molt desigual i s’han creat coses d’una enorme bellesa, que la immensa majoria han desaparegut, però algunes com La Ilíada o l’Odissea sabem que, segurament van ser creades en un inici oralment i després van ser fixades. Però és una literatura una mica ignorada, menystinguda, rebaixada, considerada com una cosa per a la mainada. Fins i tot, els que llegeixen se sap que, probablement fins a l’edat mitjana, llegien en veu alta.
Junil és una de les protagonistes. Ens la presenta amb vuit anys i aviat es percep que el seu univers no és innocent.
És així com començo, dient que el seu pare és el seu enemic i, per tant, també el meu. Per això, el pare no té nom perquè trobo que no se’l mereix. Segurament és poc subtil fer-ho així perquè la gent, sovint, té més matisos, un costat fosc, un costat clar, un costat repugnant, però un altre potser interessant. Però volia dibuixar un personatge que no fos molt fosc, no és un monstre, és una persona ordinària, creguda, interessada i sense gaires escrúpols.
En aquest llibre, m'he enamorat pràcticament de tots els personatges i això és difícil de gestionar
Xoca el menyspreu del pare.
Narrativament, aquest menyspreu i aquesta violència continguda m’anava bé per fer que la Junil decidís marxar, tingués prou coratge per trobar un camí propi, no aquell marcat per la societat, ser una filla obedient que un dia passa a ser una esposa obedient, perquè és això el dret romà.
Junil viu amb por fins que un esclau li ensenya a llegir.
Sí, la literatura és la primera porta positiva que pot obrir. I veu que quan l’obre, a l’altre costat hi ha una infinitat de mots que poden ser infinitament bells i, llavors, ja no en pot prescindir. Això no només li permet aguantar la seva vida poc interessant, sinó també veure que hi ha molts altres camins possibles. En aquesta novel·la la literatura serveix d’aliment. Per mi això és molt important. Totes les literatures –l’escrita, l’oral, la traducció, la rondalla– són aliment. He arribat a la conclusió provisional, com totes les meves conclusions, que l’ésser humà s’alimenta de pa, d’aigua i d’imaginari i que aquest ens fa viure tant com el pa i l’aigua. Sense aquest imaginari seríem robots intel·ligents, però robots.
Junil s’alimenta d’uns clàssics, ara cada vegada menys llegits.
Són més coneguts que llegits. Per mi era tornar a obrir la caixa del món grecoromà que és inacabable entre la història, la literatura i la mitologia. Segons els estudiosos, el noranta per cent de la literatura grega ha desaparegut. Per tant, en tenim una visió molt parcial. El que m’he permès fer és reconstituir una petita part, minúscula, d’aquest noranta per cent perdut, inventant autors, obres que no han existit mai i posant-los en boca dels meus personatges que els tracten en igualtat amb els que han existit. En tota la novel·la hi ha elements històrics, socials, culturals, literaris i mitològics que són reals i d’altres que són completament imaginaris. La meva feina com a escriptor és barrejar-los sense que es noti la diferència. Però aquesta no és una novel·la històrica.
Junil se sent fascinada per Ovidi.
Fa deu o quinze anys vaig tenir una conversa amb amics a Figueres sobre Ovidi. Fins llavors, per mi, Ovidi era el poeta amorós, autor d’Ars Aamatoria, i vaig entendre, amb aquesta conversa, que era molt més que això. Em vaig començar a interessar per la seva vida, que és fascinant. Va passar de ser el gran príncep dels poetes romans a ser un exiliat perdut a l’hivern del mar Negre. Això el fa ser molt més humà i entranyable i, per tant, interessant. Tenia ganes de forfollar en la seva vida, sense fer res que sigui biogràfic, però demostrar aquesta paradoxa. Ovidi surt molt poquet en la novel·la però la seva presència i les seves obres hi suren.
Sent com els seus personatges se li escapen alguna vegada?
Quan vaig començar a escriure pensava que era una llegenda que explicaven. I no. Jo tinc personatges que creixen, que es completen i hi parlo. Amb els anys he après que hi havia de parlar. Sé que no existeixen, no he arribat a aquest punt, però els imagino, els convoco i els pregunto què necessiten i imagino què em podrien respondre. Això em permet veure’ls sota enfocaments diferents i fer-los més interessants, intrigants o harmoniosos.
Amb aquesta novel·la torno a obrir la caixa del món grecoromà, que és inacabable
A alguns, les paraules els maten.
Les paraules són actes i en generen. Una cosa que pot semblar inofensiva, com un poema, també pot induir a reaccions molt diverses, violentes o desagradables.
Junil i els seus companys emprenen un viatge al món dels bàrbars.
Hi ha dos pols que els fan avançar: un de negatiu, que és la por, i un de positiu, l’esperança. Així caminen durant quatre estacions i travessen una part important d’Europa. Entremig hi ha el fet de trobar menjar, escalfar-se, evitar les poblacions hostils, alimentar-se d’imaginari i anar confegint una mena de petita societat minúscula que esdevé autònoma i avança.
Parlen llengües diferents.
Em semblava interessant posar gent de bona voluntat que no proven de dominar-se els uns als altres o imposar la seva llengua. Però si són grups que no es volen dominar és molt més lent, s’equivoquen, hi ha mal entesos, però és enriquidor perquè els porten cap a camins que no havien sospitat.
L’escriptura d’aquest llibre el deu haver enriquit. Això es percep.
No sé si es percep sempre o, en tot cas, no sé si al mateix temps que l’autor ha gaudit o ha patit. En el meu cas hi ha les dues coses. També moments de dubtes, d’il·luminació, breus, de foscor més llargs. Jo tendeixo a enamorar-me dels meus personatges, fins i tot, quan sé que els passarà coses desagradables. Aquesta novel·la té l’especificitat que és coral, Junil és al centre, però hi ha molts personatges que l’envolten. I la qüestió és que m’he enamorat pràcticament de tots i és difícil de gestionar. És com un poliamor virtual, però no m’esperava que un dia l’amor cap a personatges meus em fes a mi d’esperó per anar avançant.
