«Tocar el piano és fer música, composar, per mi, és fer art»

Seguint la seva trajectòria, té la sensació que les extraordinàries capacitats amb què ha estat dotat li han permès seguir el camí que desitjava fer? Era la música el principal objectiu, on se sent més realitzat?

Sempre he tractat la música amb molta il·lusió i amor. M’ha enriquit molt la vida. Tot i que és just dir, objectivament, que en la música m’he sentit complert professionalment, però mai no he perseguit per motius personals cap objectiu musical més enllà del pur gaudi de la mateixa música.

Va estudiar matemàtiques, biologia i física. Quines connexions ha trobat entre aquestes branques de la ciència i la música?

La connexió més profunda ha de ser que es tracta de dues coses que són universalment humanes i que són generades per un impuls humà. Una des de dins, que no és provocada directament per circumstàncies o necessitats. Les matemàtiques (parlo de la branca abstracta) no es conceben per tal de ser un model de realitat, tot i que molts dels conceptes s’inspiren en la realitat i volen estendre’s més enllà de la realitat; la seva concepció sempre segueix el camí del que la ment humana troba bonic. Tot això s’ha de dir exactament també sobre la música.

Quin és el seu primer record davant d’un piano? Va triar vostè aquest instrument?

Quan tenia 5 anys, vaig començar a fer dibuixos amb símbols musicals, per divertir-me d’alguna manera. Amb això vaig conèixer la notació musical i vaig arribar a compondre peces musicals. La meva mare volia donar-me l’oportunitat d’expressar-les jo mateix a un instrument, així que em va introduir al piano.

Què sent quan està tocant? Què li transmet?

El piano és la meva veu en la música. Ni més ni menys. És simplement una eina amb la qual puc transmetre les meves idees de manera més natural. També toco l’orgue en concerts i esglésies. Tot i que el so és completament diferent, el sentiment per a mi és fonamentalment el mateix: omplir el temps i l’espai de so que jo mateix estic dissenyant en la llibertat de la meva ment.

Què hi ha darrera el seu increïble domini pianístic? Moltes hores de treball i constància?

Diria que la meva motivació és poder escoltar en realitat el que imagino i compartir amb la gent la música que m’agrada de la manera que vull sentir-la.

Els mestres solen ser essencials dins una trajectòria. En el seu cas, va rebre classes d’Alfred Brendel. Com el va conèixer i què va aprendre al seu costat?

El vaig conèixer després d’un concert que va oferir a Filadèlfia, als Estats Units. Per casualitat em vaig asseure al públic al costat d’antics amics seus, que després em van presentar-lo. Em va convidar a visitar-lo a Londres, on viu. Després d’unes hores comunicant-me al piano (és a dir, jo tocaria alguna cosa, i ell m’ensenyaria la seva idea), es va establir la connexió i la simpatia.

Què suposa cada nou concert? Tocar davant els altres, és aquest l’objectiu decisiu?

Sí, la música és un acte interpersonal. Podríem pensar en l’era moderna de la música en forma de gravacions, que existeixen independentment de qualsevol situació d’escolta, però, sobretot per a la literatura clàssica, trobo que la transmissió en un moment compartit i en un espai compartit és el punt principal. Tota la resta és una documentació de la música, no de la música en si.

Parlem de les peces que interpreta a Vilabertran: William Byrd, John Bull i Bach. Com descriuria el programa triat?

Una idea central és tornar a calibrar el sentit rebut del temps històric. Sovint pensem que Bach és un dels primers compositors i ens centrem en els desenvolupaments que en van sorgir. Per descomptat, no podia haver pensat així. Va ser, per tot el que va poder veure, al final de totes les tradicions que va conèixer. De fet, com a persona que apreciava les obres antigues, Bach assenyala la manera de descobrir la riquesa de les edats d’or anteriors. Byrd i Bull van ser inventors de l’art al qual pertanyen totes les obres que escoltem avui en concert: la música abstracta de recital expressiu. És especial en la nostra cultura tenir tal cosa: una performance que no explica cap història precisa, però que expressa sentiments profunds en forma de transmissió personal en temps real.

«La motivació per tocar és compartir la música que m’agrada de la manera que la vull sentir»

El programa inclou les Variacions Goldberg de Bach, que també havia de tocar Nicholas Angelich. És una peça molt complexa? Un repte, també per vostè?

És una peça força inusual. Crec que no és tan seriosa com sovint es representa. El biògraf de Bach, Forkel, escriu en la seva famosa història sobre «algunes peces per a teclat per a Goldberg, que haurien de tenir un caràcter tan suau i una mica viu que podria estar una mica animat per elles en les seves nits sense dormir». En comparació amb les veritables obres «serioses» de Bach, com la religiosa, els preludis de corals, entre altres, les Variacions Goldberg s’escriuen amb un estil lleuger. Bach també mostra el seu sentit de l’humor: l’humor descarnat que coneixem per la seva cantata camperola, per exemple. En moltes de les variants, em protegeixo de la temptació de convertir els «gargots» en una transcendència apassionada.

El flautista Claudi Arimany em va confessar en una entrevista recent que sempre buscava nous reptes per créixer com a músic. Quins són els seus, de reptes?

El projecte més gran que tinc en un futur immediat és compondre una òpera. Serà sobre el tema de la novel·la de Guillaume de Machaut, Le Veoir Dit (Le Voir Dit). El gènere de l’òpera ha passat per tantes formes diferents i ha produït obres que creen experiències tan poderoses, que cal buscar i reflexionar realment per saber què es vol representar realment.

Aquesta faceta com a compositor, no tots els pianistes la tenen. Sent aquesta necessitat de crear música? Què li aporta?

Per a mi, la composició és la realització essencial de la música clàssica com a forma d’art. Crec en la distinció entre fer música, un acte de compartir i entretenir, i fer art, un acte de concepció i creació. Tocar el piano és fer música, composar, per mi, és fer art. Tots dos són meravellosos i gratificants, però no el mateix. El fet d’emprendre totes dues m’estalvia intentar posar ambicions artístiques creatives en la interpretació amb el piano i fer que sigui alguna cosa més del que ha de ser.