Als 5 anys, Kit Armstrong (1992) va aprendre sol composició musical i als 9 ja va iniciar estudis de biologia, física i matemàtiques. És, però, en el camp de la música on aquest jove talent, de 29 anys, concentra tots els seus esforços ja sigui com a intèrpret i com a compositor. Aquest dimecres, a les 21 hores, debuta a l’escenari de la Schubertíada de Vilabertran substituint a Nicholas Angelich. Hem parlat amb ell hores abans del seu concert i avancem algunes preguntes i respostes d'una entrevista que publicarem sencera el dimarts 31 d'agost en la nostra edició impresa.

Seguint la seva trajectòria, té la sensació que les extraordinàries capacitats amb què ha estat dotat li han permès seguir el camí que desitjava fer? Era la música el principal objectiu, on se sent més realitzat?

Sempre he tractat la música amb molta il·lusió i amor. M’ha enriquit molt la vida. Tot i que és just dir, objectivament, que en la música m’he sentit complert professionalment, però mai no he perseguit per motius personals cap objectiu musical més enllà del pur gaudi de la mateixa música.

Quin és el seu primer record davant d’un piano? Va triar vostè aquest instrument?

Quan tenia 5 anys, vaig començar a fer dibuixos amb símbols musicals, per divertir-me d’alguna manera. Amb això vaig conèixer la notació musical i vaig arribar a compondre peces musicals. La meva mare volia donar-me l’oportunitat d’expressar-les jo mateix a un instrument, així que em va introduir al piano.

Què hi ha darrera el seu increïble domini pianístic? Moltes hores de treball i constància?

Diria que la meva motivació és poder escoltar en realitat el que imagino i compartir amb la gent la música que m’agrada de la manera que vull sentir-la.

Debuta a Catalunya de la mà de la Schubertíada. Coneixia aquest festival? Què significa tocar aquí?

Vaig a Vilabertran per primera vegada. Per a mi la fortuna més gran d’aquesta professió és tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb les coses més belles, històriques i civilitzades d’aquest món. He vist fotos de l’església i tinc moltes ganes de viure-la personalment.

Parlem de les peces que interpreta a Vilabertran: William Byrd, John Bull i Bach. Com descriuria el programa triat?

Una idea central és tornar a calibrar el sentit rebut del temps històric. Sovint pensem que Bach és un dels primers compositors i ens centrem en els desenvolupaments que en van sorgir. Per descomptat, no podia haver pensat així. Va ser, per tot el que va poder veure, al final de totes les tradicions que va conèixer. De fet, com a persona que apreciava les obres antigues, Bach assenyala la manera de descobrir la riquesa de les edats d’or anteriors. Byrd i Bull van ser inventors de l’art al qual pertanyen totes les obres que escoltem avui en concert: la música abstracta de recital expressiu. És especial en la nostra cultura tenir tal cosa: una performance que no explica cap història precisa, però que expressa sentiments profunds en forma de transmissió personal en temps real.

El programa inclou les Variacions Goldberg de Bach, que també havia de tocar Nicholas Angelich. És una peça molt complexa? Un repte, també per vostè?

És una peça força inusual. Crec que no és tan seriosa com sovint es representa. El biògraf de Bach, Forkel, escriu en la seva famosa història sobre «algunes peces per a teclat per a Goldberg, que haurien de tenir un caràcter tan suau i una mica viu que podria estar una mica animat per elles en les seves nits sense dormir». En comparació amb les veritables obres «serioses» de Bach, com la religiosa, els preludis de corals, entre altres, les Variacions Goldberg s’escriuen amb un estil lleuger. Bach també mostra el seu sentit de l’humor: l’humor descarnat que coneixem per la seva cantata camperola, per exemple. En moltes de les variants, em protegeixo de la temptació de convertir els «gargots» en una transcendència apassionada.