La donació gratuïta que van fer fa quatre dècades Josep Maria Joan i Rosa i la seva dona Pilar Casademont va ser un acte absolut de generositat. «De Brossa vaig aprendre que els diners no serveixen de res», admet Rosa.
Vostè ha vist néixer i créixer aquest museu. Ara, què sent?
No m’ho crec. Als anys 50, els museus custodiaven peces de més de cent anys. Això s’ha superat. La idea no era exhibir la nostra col·lecció, sinó fer un museu entre tots. Per això ens interessava que la gent, coneguts i no coneguts, portessin el seu joguet. Si podies tenir els joguets de Quim Monzó, Joan Brossa o Ernest Lluch, agafava una altra dimensió.
Encara hi passa moltes hores.
No penso en el treball, no estic treballant, sinó acabant una obra. Però no s’acabarà mai, perquè voldria dir que ja no es fabriquen joguets. Encara que no els volem tots, sí que volem tots els que tenen relació amb l’esperit de la col·lecció.
Com va començar tot?
A pensar-lo el 1971 i, aleshores, a ningú se li havia ocorregut que peces de fabricació industrial podien ser motiu d’un museu.
I a col·leccionar?
Jo treballava a Barcelona, a dalt de tot del carrer Balmes, i vivia en una pensió, per sota la Diagonal. Als vespres baixava a peu i cada dia duia a casa coses que trobava, perquè abans no hi havia contenidors i la gent ho deixava a la porta. Hi trobaves de tot. Tothom feia broma, com si fos un parracaire. Això es va allargar, perquè ja amb el museu inaugurat vaig trobar a les escombraries un cavall amb un pallasso que funcionava i d’allà va passar a exhibir-se al museu.
Quina mirada tan diferent.
Hi ha gent que no els motiva res i a mi, ho fa tot.
Més d’un visitant els ha volgut comprar alguna peça.
Sí, però la col·lecció mai es va fer per vendre-la. Cada peça la integra. Amb la Fundació, a més, vendre és impossible.
Cada objecte conté una història.
Sí, i ara, arran de la pandèmia, han sortit joguets dels avis i àvies que ja no hi són i que la família guardava, incapaç de llançar-los. Cada dia ha vingut gent, a vegades dues i tres donacions.
Creu que els figuerencs s’han fet seu aquest museu?
Els costa entendre que aquest no és el meu museu, que és de la ciutat i per a ells. Vam cedir la col·lecció gratuïtament i quan jo no hi sigui queda la Fundació, que ja ara li dona continuïtat i el protegeix.
És un centre museístic diferent.
La resta de centres de la Xarxa de Museus són de la Generalitat, la Diputació, de l’església o municipals. En aquests, tots els treballadors són funcionaris. Nosaltres no, i els hem de pagar. Per això ens hem de treure el barret i agrair a l’alcaldessa de Figueres que l’any passat, amb aquesta pandèmia, va prendre la decisió de mantenir-lo obert. Sort, perquè, si acabes tancant, no saps què passarà. De fet, només el vam tenir tancat els mesos que ens van obligar i per les vacances de gener. A més, en el confinament comarcal, vam obrir-lo gratuïtament per tothom. Va venir molta gent.
És que el museu genera molta empatia al visitant que es veu jugant com quan era infant.
Tothom ha sigut petit i allò fotut és que alguns ho han deixat de ser
massa aviat. Jo crec que s’hauria de ser gran sent una mica petit. Potser tot aniria millor. Des d’aquí fem moltes coses socials, com ara tallers amb malalts d’Alzheimer o amb els interns de la presó.
És un museu viu i actiu.
És el que m’ha agradat sempre. Abans de fer-lo, jo pintava i feia exposicions i sempre coneixia gent. Aquí ho hem volgut continuar.
La Sala Oberta va ser un encert.
Sí, sí, i primer estava a dalt. I ara s’ha vist com té més sentit, perquè en començar teníem vuit mil joguets i ara en tenim vint-i-quatre mil. Aquestes reserves estan molt bé anar-les ensenyant de tant en tant aquí. La majoria de les peces de l’exposició permanent no les pots treure perquè són les que vol veure la gent.
Deu haver viscut moments molt especials.
Sempre crec que els moments especials són els inconscients. Quan Lluís Duran ens va oferir l’Hotel París per fer el museu, va venir a casa a les 11 de la nit per dir-nos-ho. Vam anar-hi l’endemà i des del menjador, quan miraves enlaire, veies el cel, però vam decidir provar-ho i es va veure que podia funcionar.
Pilar Casademont sempre còmplice d’aquesta aventura.
El museu seria diferent sense ella. S’ho coneix tot i sap cada cosa on és de tots els anys que vam estar recollint peces. Encara recordo el Bazar del Tío Primo, a Arnedo. Tenien tres plantes plenes de pols. Ens vam acabar fent amics i quan els venia gent a comprar coses els deia que les tenia reservades «para el chico de Figueras». Vam fer molts viatges allà amb el dos cavalls, trets els seients de darrere per carregar i ens ho cobrava al preu que marcava. En una capsa posava: Figueres. Resulta que hi havia un joguet, el Xinet Xang, fet aquí. Va ser el colmo.
Com imagina els museus d’aquí a cinquanta anys?
És difícil dir com han de ser, però han de tenir una utilitat.
Tenir el Museu Dalí al costat...
La seva proximitat és molt positiva, però també negativa. El museu ha de ser per als figuerencs. Això no és un parc d’atraccions per als turistes, tot i que ja ens agraden.
