16 de març de 2021
16.03.2021
L'Empordà
Roses

Emilio Gutiérrez Caba: «La curiositat i la cultura ens fan ser millors com a individus»

«La poesia pot arribar a la gent i commoure-la com ho pot fer una obra de Shakespeare», diu l'actor

15.03.2021 | 18:42
Emilio Gutiérrez Caba fotografiat el dia del recital al Teatre de Roses

Forma part d'una nissaga consagrada al teatre però ell, per mèrits propis, s'ha fet un lloc com un dels grans de l'escena espanyola. Aquest dissabte passat, Emilio Gutiérrez Caba (1942) va visitar el Teatre de Roses amb el recital «Coplas del Alma». En aquesta entrevista confessa ser un enamorat de l'Empordà, terra amb la qual manté vincles des de l'any 1975. L'actor va iniciar la seva trajectòria professional fa seixanta anys i no s'ha aturat. «La meva germana Júlia té 91 anys i encara segueix treballant tant en teatre com en televisió perquè és part de la seva vida». És, sens dubte, tota una declaració d'intencions.

Acaba d'oferir el recital 'Coplas del Alma' a Roses. Com definiria aquesta classe de muntatges?

Són espectacles molt senzills amb l'excel·lent baríton Luis Santana, un pianista i jo mateix. S'alterna amb poemes de tota índole, poemes de García Lorca, Miguel Hernández i una sèrie de poetes en llengua castellana que, intercaladament, Luis Santana canta cançons que tenen a veure amb la temàtica del poema o bé perquè són cançons populars. Plàsticament la gent tanca els ulls i només escolta. Crec que amb això ja en tenen de sobres, perquè no hi ha més moviment que aquest. En recitar gesticules d'una manera especial, però això no és el més important, ho és la paraula.

Com va néixer Coplas del Alma?

Tant el baríton Luis Santana com jo tenim projectes en comú. Aquest i un altre recital dedicat a San Juan de la Cruz i Santa Teresa, i un altre a Miguel Delibes, excel·lent escriptor, amb motiu del centenari del seu naixement, l'any passat. Formen una estructura molt fàcil de poder moure per tota la geografia peninsular i fora d'ella. Són molt gratificants perquè obren la porta de la música i de la paraula a persones que, de sobte, s'adonen com és d'excel·lent el poema i es plantegen d'on ve. És obrir portes al coneixement, la cultura i la investigació, l'interès, en una paraula.

Als diferents autors els uneix el sentiment amorós.

A Coplas del Alma, sí, és l'amor el que els uneix. En el cas de Sant Juan de la Cruz i Santa Teresa de Jesús, doncs també, tot i que és l'amor místic. Hi ha l'Elegia a Ramon Sijé, de Miguel Hernández, que ha estat eliminada de les tàpies del cementiri de Madrid per l'eximi alcalde que tenim en aquesta ciutat (José Luis Martínez Almeida) en una ostentació d'estupidesa. És l'única paraula que pot definir que un bell poema com aquest, dedicat a totes les persones i ubicat en un cementiri, el tregui perquè es tracta de Miguel Hernández.

El sentiment amorós i el desamor han generat grans textos.

Són motors que mouen molt el món. Avui en dia, però, aquests motors estan al ralentí a causa de l'elogi i culte de la tecnologia. Per mi és excessivament dolent que les societats hagin perdut aquest polsim de sentiment.

Admirable com aquests textos connecten amb la gent tants anys després de ser escrits.

Si no connecten, sempre hi ha una memòria oculta, amagada, de temps enrere que fa que es desperti aquest sentiment. Hi ha quelcom que es mou en el cervell que fa que ens enganxem a uns sentiments que no estan tan allunyats, que són aquí i encara hi ha gent que els practica, afortunadament, és el que conserva l'equilibri del món. Però en aquest món que hi ha tanta, tanta maldat, l'alè dels poetes és el d'unes persones que creuen, i això és molt gratificant, en qualsevol llengua. Els haikus japonesos parlen d'un poble que, tot i haver estat molt agressiu durant la Segona Guerra Mundial, també mantenia una excel·lent nòmina de poetes que parlaven de coses magnífiques. Arreu del món existeixen poetes que nosaltres desconeixem i que de cop sorgeixen. A la península Ibèrica hi ha grans poetes portuguesos i nosaltres els hem «menyspreat» literàriament, a excepció de Pessoa o Saramago, perquè semblen que estan en un país que està quasi caient al mar. Fa poc vaig llegir a Félix Grande que parlava de molts d'aquests poetes i li ho agreixo molt, perquè el seu escrit m'ha dut a molts altres escrits. Això és la cultura, la curiositat i el fet d'enriquir-se amb coses que segurament ens fan ser millors com a individus.

Aquests recitals uneixen les tres veus –la recitada, la musical i la cantada– en un format íntim.

Sí, és per espais no massa grans i requereix ben poques coses. I tot i això té una profunditat de sentiment que connecta molt bé amb el públic. Recordo un recital que vam fer a Sòria, amb la filla de Montserrat Caballé, amb textos de Machado i vaig llegir un poema al Olmo seco. Em vaig emocionar molt perquè recordava un amic meu i vaig contagiar el públic d'aquesta angoixa. Van aplaudir moltíssim, cosa que a vegades en teatre no passa. Allò em va fer entendre com la poesia pot arribar a la gent i commoure-la com ho pot fer una obra de Shakespeare o un text d'Ibsen.








Coneixia Roses o l'Alt Empordà?

Oi tant, i Figueres. He viscut molts anys a Calella de Palafrugell, des del 1975 fins al 2016. Crec que és la zona de tota la península, tant l'Alt com el Baix Empordà, que millor conec. El que he viscut aquí és molt important. Encara hi tinc amics que són indispensables. En aquest any de reclusió, ha estat molt dolorós no poder anar a un lloc que m'estimo molt, com la Costa Brava, si no és per treball, com he fet ara.

Què el motiva encara a seguir en el món de la interpretació?

Em motiven dues coses importants. La primera, la comunicació amb els altres. La segona, que m'agrada moltíssim la meva professió que, sens dubte, et permet viure d'una manera senzilla i normal, sense grans estridències. En aquest moment cal tenir diners, perquè la situació és realment perillosa. Però, a més, és que quan arribes a una edat, si no tens aquestes petites o grans oportunitats de conviure amb els altres, la vida és molt més dura.

A més d'actuar, també escriu. Crec que té unes memòries pendents de publicar.

No són estrictament memòries, són comentaris de moltes de les pel·lícules que he fet, que tenen un cert relleu. El problema de les autobiografies és que un vol sortir bé i això habitualment és mentida. Del que jo parlo en aquest llibre és de les relacions que he tingut amb els altres i també aspectes de la meva vida, però tractat de forma diferent a una autobiografia. La part de la meva vida a la Costa Brava sí que m'agradaria explicar-la, però no sé com, perquè voldria beneficiar els altres, més que a mi mateix, perquè jo no soc per mi, sinó per als altres. Són els altres els que tenen la teva imatge. Les meravelles que tu puguis explicar de tu mateix, mai seran veritat.

Poder seguir actuant en temps pandèmics és un luxe.

El públic és fantàstic perquè segueix venint als teatres. Això és una flama estupenda, que no s'ha apagat. A França i Itàlia, fa un any que estan sense teatre i aquí tenim aquest consol d'anar i treballar i conversar amb els altres encara que sigui a una distància reglamentària.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook