La veu de Josep Pous i Pagès esdevé la memòria d'un moment històric

Editen, per primer cop, «Per Catalunya», discursos i conferències de l'escriptor figuerenc

CRISTINA VILÀ BARTIS

19·10·20 | 19:18

0
Notícia guardada al teu perfil
Veure notícies guardades

Una fotografia de Pous i Pagès del 1925 ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Era l'any 1937 quan la Llibreria Catalònia publicava Al marge de la revolució i de la guerra,Al marge de la revolució i de la guerra un compendi de les conferències i els discursos que l'escriptor figuerenc Josep Pous i Pagès (1873-1952) va pronunciar entre aquell any i l'anterior, moments convulsos durant els quals ell fou percebut pel poble com un veritable «símbol», un autor compromès. Al final de la seva vida, després d'uns anys a l'exili i retornat a Barcelona, entre 1948 i 1952, Pous recopila i revisa tot el que va escriure durant la guerra i ho deixa cronològicament ordenat en sobres amb el títol Per Catalunya. Mai no ho veurà publicat. És tot just ara quan apareix aquest llibre del qual ha tingut cura, i ha escrit la introducció, la doctora en Filologia Catalana i gran especialista de l'autor, M. Àngels Bosch. El volum ja es pot trobar aquests dies a les llibreries.

En aquests nous textos -discursos, parlaments i conferències del juny de 1937 al gener de 1939-, ja es percep un canvi d'actitud de Pous i Pagès. «El seu discurs polític és el mateix però canvia el to perquè, a mesura que la revolució s'ofega, passa a davant la política cultural, era convenient moderar», reconeix Bosch. Fins aleshores, Pous donà prioritat al valor de la guerra com a revolució de classes i intentà convèncer i fer obrir els ulls a la classe obrera de la necessitat de respectar els drets humans. Ell seguia creient en els valors cívics i en la «revolució social entesa com un fet inherent a la vida» però amb uns termes més pacífics. Deia: «Jo no soc socialista. No puc dir tampoc que sigui antisocialista. Però la meva consciència es revolta quan algú vol demostrar que és inevitable que hi hagi misèria al món». Pous i Pagès es mostra com «un dels pocs moralistes dels moments tràgics que viu el país entre 1936 i 1939. No gens dogmàtic, més que intentar establir la doctrina d'una moral nova, la seva funció és la de crític sever, de vegades indignat però sempre comprensiu, no negat mai a les reaccions humanes, per més violentes o desorbitades que hagin estat», assegura Bosch.

L'escriptor, que fou president de la Institució de les Lletres Catalanes, aborda sis grans temes en aquests textos, tots, però, «amb un mateix teló de fons: l'experiència de la guerra i la política federal, solució del problema d'Espanya». Bosch recorda que Pous i Pagès va intentar «integrar l'obrer dins la burgesia i reunir totes les classes socials contra el feixisme». Per això, el figuerenc va tenir molts seguidors que pensaven com ell, que l'esquerra havia de guanyar, que no podia ser que anessin assassinant la gent».

Bosch, profunda coneixedora de l'obra i la vida de Pous i Pagès en la qual ha indagat durant dècades, intenta també apropar-nos al seu vessant més humà. Ella encara recorda les paraules que va dirigir-li Xavier Benguerel durant una entrevista referides a l'autor: «Difícilment trobaries un altre home més valent i sincer perquè deia les coses pel seu nom, coses duríssimes contra els anarquistes, denunciava els assassinats...». Bosch assegura que era un home ple de «sinceritat i coratge» i que publicar aquests textos ara és molt important perquè «formen part de la nostra memòria històrica i sense ella un poble no té identitat». També ha volgut comparar-los amb els temps actuals. «Tots aquests parlaments respiren un temps passat però denoten un amor per Catalunya, la seva cultura i la seva gent», reconeix tot recordant que «Pous i Pagès era un home de 66 anys que intentava un idealisme proletari que no es va poder realitzar perquè va venir el franquisme».

Per a les noves generacions

Per a les noves generacionsL'estudiosa ha inclòs en el volum una nota biogràfica de l'autor que repassa a grans trets la seva vida. L'apartat es tanca amb unes paraules escrites pel seu amic Rafael Tasis a la seva nota necrològica: «I ha caigut, em temo, amb la trista sospita que les noves generacions ignoraven el seu teatre i la seva novel·la, i havien oblidat, si un dia el conegueren, el seu apostolat cívic». Amb Per Catalunya, el país paga el deute amb un dels seus més fidels defensors.