20 de octubre de 2020
20.10.2020
L'Empordà
Figueres

Les dones artistes: inventar-se al marge dels relats de gènere

La historiadora de l'art Patricia Mayayo evoca les estratègies d'aquestes dones per visibilitzar-se

19.10.2020 | 19:18
Patricia Mayayo va oferir la xerrada via Zoom

La historiadora de l'art Patricia Mayayo és un referent en l'estudi de l'art i feminisme a l'Estat espanyol. Un dels seus llibres "Historias de mujeres, historias del arte" és clau per «mirar diferent». Tenint en compte que «queda molt per fer en l'estudi de les dones artistes a Espanya», com va dir, escoltar-la ajuda a avançar. Així ho van fer una seixantena de persones, via Zoom, fa uns dies. L'acte s'incloïa dins l'exposició Pintar, crear, viure del Museu de l'Empordà de Figueres.

Mayayo va oferir una visió panoràmica de la situació de la dona artista al país des de la segona meitat del segle XIX fins als anys 30 del segle XX. La historiadora va descriure les estratègies que usaven moltes d'elles per superar les traves que els negaven dedicar-se a l'art professionalment. Accedir a la formació era un dels principals esculls. «Fins al 1878 no tenim constància de dones matriculades a l'escola superior de pintura i escultura de Madrid», va explicar. Va caldre una dècada més perquè poguessin assistir a classes de dibuix al natural, és a dir, veure cossos nus. Això les marginava a no poder fer pintura mitològica i històrica, gèneres en voga. «S'havien de consagrar a gèneres secundaris com el retrat, el paisatge, el bodegó, les flors, les escenes costumistes», afegí. Aquests es consideraven menors, molts cops, perquè els cultivaven dones. «Es produeix una sexualització dels gèneres i passen a correspondre's amb el que es consideraven qualitats innates de les dones: delicadesa, elegància, ofici però no tant genialitat o creativitat que se'ls suposava als homes artistes», manifestà Mayayo.

Moltes dones completaren la formació en acadèmies o amb mestres privats i això va impulsar la creació de xarxes de dones que ensenyaven altres dones, «plataformes per fer visibles els seus drets». Mayayo es va referir a algunes revistes que «posaven èmfasis en la cultura i l'art com una eina d'emancipació». Això va ser un distintiu del feminisme espanyol: la importància de l'educació de les dones i l'accés a la formació.

La societat espanyola, però, es resistia a assimilar la dona moderna i, per Mayayo, això es devia a la relació de la dona amb l'espai públic. Només cal pensar que una dona als anys 20 difícilment podia passejar sola o anar als cafès i tertúlies. «La dissolució de la frontera entre allò públic i privat apareix molt en l'obra de les dones», explicà. També l'autoretrat que els serveix per «afirmar el seu lloc dins el sistema artístic». Posà com a exemple l'autoretrat d'Àngeles Santos defensant el seu dret «a ser diferent, diferent de les modes, dels homes i d'altres dones, i al que les expectatives de gènere deien que una pintora podia ser». «És un al·legat a favor d'una llibertat femenina que és la d'inventar-se al marge dels relats de gènere que tant van pesar a les dones artistes», va concloure la historiadora.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook