Fa vuit anys, el director d'escena Xavier Albertí va embarcar-se en el viatge de dirigir el Teatre Nacional de Catalunya i, alhora, va impulsar el que ha estat el club de lectura més exitós de la història, Llegir el Teatre. Molts països ja el prenen ara de model. Albertí creu en els clubs de lectura com espais on compartir i «descobrir lectures» que han estat tresors i plaers íntims per altres persones. D'això i molt més va parlar fa uns dies a l'auditori Caputxins de Figueres, un acte que va servir per donar el tret de sortida als clubs de lectura de la biblioteca Fages de Climent.
El club Llegir el Teatre ha viscut un boom espectacular.
Ha estat un miracle, és la paraula justa. Van començar onze biblioteques i ara ja són més de cent vint. S'ha produït un fenomen extraordinari en el sentit que a casa nostra no hi havia cap tradició de llegir el teatre i ara n'hi ha i una de molt solidificada. I també, al mateix temps, ha possibilitat una aventura editorial que no existia perquè tampoc s'editava teatre. Per tant, la primera forma de conéixer el nostre patrimoni és tenir-ne accessibilitat i si és escènic tant de bo es pugui fer des d'una platea teatral però si hi ha la possibilitat de llegir-lo més opcions dones. Aquesta és una missió fantàstica d'un teatre públic.
Per què hi hagut aquest creixement exponencial?
Perquè han descobert que això els dona una eina per no respondre una estupidíssima pregunta quan vas al teatre: t'agrada l'espectacle? No importa la resposta, l'agrada no és una qüestió de si és més maco o més lleig, si hi ha o no millors actors o actrius. El que és important és entendre el perquè aquella obra va recollir d'una manera determinada aspectes essencials d'un temps, d'una època, d'una ciutadania i com això pot viatjar cap a nosaltres per alimentar el nostre present. Penso que aquesta és una de les experiències més importants de tenir actiu el patrimoni. Quan un descobreix això, l'experiència d'anar al teatre després d'haver llegit l'obra, d'haver-se informat de per què està programada per un teatre públic, és d'un enriquiment extraordinari i això és el que ens ha fet sentir la gent dels clubs.
Els usuaris no han de tenir un bagatge previ.
Cap, al contrari. Tothom ha de ser lliure de rebre-la com vulgui, des d'on li ressoni. Res més lluny que intentar cuidar una o dues úniques mirades sobre com rebre l'espectacle. Tu ets lliure i des de la teva llibertat has d'entendre possibilitats de lectura. I si no et ressona res, tampoc passa res.
Fantàstica aquesta col·laboració entre el Teatre Nacional i les biblioteques del país.
Meravellosa. Han estat vuit anys d'un creixement extraordinari i els seus membres la qualifiquen amb una de les notes més altes que no té cap de les activitats que fan les biblioteques públiques. Això vol dir que hem encertat en un espai que estava buit, que no estava atès, que ho hem fet i ho hem fet bé.
La xerrada de Xavier Albertí es va fer a l'auditori Caputxins de Figueres. Foto: Eduard Martí.
Creu que s'ha arribat al sostre o es pot crèixer més?
Això no és important, el que ho és es que tothom que s'hi vulgui incorporar ho pot fer. No és una qüestió de números, l'important és que qui vingui hi trobi satisfacció i l'espai de lectura de teatre que països veïns com els francesos tenen incorporat des de l'escola. A nosaltres ens ha costat entendre que podíem llegir teatre i que era una altra forma de disfrutar de les arts escèniques i del patrimoni cultural.
Aquesta és la seva darrera programació del Nacional. Amb quin sentiment l'encara?
Quan dirigeixes un equipament com el Teatre Nacional i comences en el moment més bèstia de la crisi econòmica i te'n vas en el més bèstia d'una crisi sanitària i econòmica, no hauran estat èpoques fàcils. Però no hi vaig anar per fer coses fàcils sino per servir al teatre d'aquest país nostre i la nostra cultura i em sento molt satisfet. Hem fet una temporada 2020-2021 molt potent. La gent ens acompanyarà. La idea que el teatre és un espai segur, la gent ho ha entès. Nosaltres els cuidarem com mai. No és una temporada de supervivència, sino per tenir eines per mantenir-nos actius davant la construcció d'espais col·lectius perquè si la malaltia ens ha aïllat a casa, la cultura ens ha de fer tornar a sentir membres d'una col·lectivat.
El substituirà Carme Portacelli. Què li desitjaria?
El millor de les aventures perquè és apassionant dirigir un teatre públic i el teatre nacional del teu país. Ella ho farà extraordinàriament bé.
Una dona dirigint el Nacional.
Per fi. I és important no només que sigui una dona, sinó que el discurs que hi hagi dins sigui un discurs que trenqui amb totes les barrueries que molts elements de tradicions culturals no qüestionades han anat assentant. La Carme si alguna cosa ha fet al llarg de la seva extensa vida teatral ha estat lluitar per la presència, sense cap mena de complexes, de la dona. En moments que era menys fàcil que ara reclamar la presència de les dones en igualtat de condicions en els marcs laborals. Per tant, li hem d'agrair molt una lluita titànica que ha anat mantenint des de fa molt temps.
El teatre és el mirall del nostre món.
Absolutament. Si ens falta una part dels elements que integren la comunitat, no serem una comunitat, només una part.
Durant el confinament, molts vam trobar en la cultura una eina de salvació.
Absolutament cert. Quan sents l'experiència del tancament en tu, de la idea de que per salvar-te físicament t'has d'aïllar, necessites més que mai la idea que, des de l'espai lliure, sense fronteres, del pensament, també seguim construint comunitat. Per tant, la cultura, més que mai, ens salva.
