Helena Tornero: «Quan tots ens protegim, la vida funciona»

La gent de la cultura, com d’altres col·lectius, està sent solidària durant la pandèmia posant a disposició de les persones les seves creacions. «Espero que, quan hagi passat tot, la gent sigui solidària anant al teatre» afirma la dramaturga figuerenca. El teatre és un esdeveniment col·lectiu, és una trobada. «Quan tot això ja hagi passat, haurem de tornar a començar. Haurem d’aprendre a perdre la por als petons, a les abraçades, a les trobades. Però potser precisament per això valorarem més la seva funció i el seu sentit profundament humà».

Des del confinament, parli’m de la seva darrera obra, Demà, i del demà que ens espera.

Demà és un text que vaig escriure per a la companyia La Virgueria, que es va estrenar el mes de febrer a la sala Beckett. Ells volien parlar de la indigència. Els vaig dir que per mi la indigència no era un tema, sinó la conseqüència de molts altres temes. A partir d’aquí ens vam posar a treballar i va sortir una llista de coses que necessita una persona per estar bé, les més bàsiques com ara tenir un sostre, aliments, feina. Vam veure que hi havia una cosa que a molta la gent li manca, l’amor, i vam decidir parlar de la indigència emocional. Es titula Demà perquè el futur és una de les meves preocupacions actuals i des de ja fa dos anys. Em preocupava justament per coses com les que estan passant ara, per aquesta pobresa cada cop més generalitzada i aquesta riquesa molt concentrada. Una de les coses que s’està dient és que el virus contagia sense tenir en compte la classe social de la persona. Sí, és cert, però, si ets pobre, no et faran el test immediatament; si ets pobre, no et podràs permetre el luxe de deixar de treballar, o no et podràs protegir apropiadament. No vull ni pensar què passarà quan el virus arribi als camps de refugiats. Estaran en una situació més dramàtica encara. El nostre és un confinament privilegiat.

Parla del futur. Com a escriptora, s'hauria imaginat el que ara vivim com a real.

Crec que la literatura i les arts sovint s’avancen al futur. En aquest cas, malauradament. Però són coses que ja estaven passant lluny de nosaltres. Hi ha molta gent que s’està queixant del confinament, però s’està queixant des del privilegi, si tenim la sort de tenir un sostre, electricitat. La situació ens sembla una ficció i molta gent l’està vivint de forma molt romàntica, fins i tot amb sentit de dramatisme, quan el dramatisme s’està vivint als hospitals, o l’està vivint la gent que ha de sortir a fora a treballar cada dia. Aquests estan vivint la situació real, la resta ho estem vivint des de casa, patint per la informació que ens arriba o en el moment que sortim al car­rer i sentim por perquè anem a comprar al supermercat, però hi ha gent que està convivint amb aquesta por les 24 hores al dia.

En el seu cas, pot seguir amb la seva feina des de casa?

En circumstàncies normals ja treballo molt de temps a casa, quan no estic donant classe o dirigint una obra. L’escriptura és així. Ara tots els projectes de direcció i les classes les he hagut de canviar i fer via online.

És un bon moment per crear?

No ho crec. Tenim massa sobreinformació. Patim pels familiars més febles, ens observem per si tenim símptomes i hem hagut de readaptar la nostra agenda. Tot això ocupa molt d’espai i fa que sigui més difícil treballar. Totes aquestes coses distreuen. És difícil concentrar-se amb tot aquest soroll. Però hem d’intentar-ho.

Quines mesures s’haurien d’aprovar per seguir garantint la cultura, un cop passi tot això?

Crec que caldrà molta ajuda, s’hauria de seguir el que s’està fent a Alemanya, que des d’un primer moment ha dit que ajudarà als teatres, etc. En aquest país, la cultura sempre pateix el menyspreu del govern, sempre hem tingut uns pressupostos molt baixos, sempre hem estat molt precaritzats. Amb els teatres tancats s’estan perdent molts diners, moltes companyies teatrals estan perdent-ho tot, els músics estan perdent els bolos. Si és un govern que es preocupa per la cultura, hauria de baixar la taxa d’autònoms, hauria de donar diners a les compa­nyies perquè es poguessin recuperar... Necessitem la cultura. Aquests dies hi ha molta gent tancada a casa mirant pel·lícules o llegint. Però aquesta emergència està posant en evidència que tots som necessaris, que ens necessitem els uns als altres: no pensàvem en el senyor que condueix un camió, en les caixeres del supermercat, en els dependents de les farmàcies, en els agricultors. Potser ara aprendrem a valorar més altres sectors de la societat.

Ara tothom consumeix cultura, el públic respondrà després?

No ho sé. Molta gent consumeix cultura, però no té clar que és una feina. Els artistes som treballadors com la resta i mereixem rebre una retribució pel nostre treball. La gent es pensa que vivim dels aplaudiments. Que els ho diguin els metges que estan jugant-se la vida per nosaltres. Està molt bé que la gent aplaudeixi, però estaria millor que la gent no votés partits que han deixat els sanitaris en aquesta situació. La cultura no és un luxe, és un bé, una necessitat. M’agradaria que la solidaritat també vingués d’altres sectors de la societat. Jo no he vist a gaires polítics cedir part del seu sou o empreses que fabriquen mascaretes regalant-les, ni he vist als bancs, que vam rescatar entre tots, suspenent hipoteques. No sé si aquesta generositat després tindrà una compensació, som els sectors més precaris els que estem sent més generosos. D’altra banda, també em preocupa una mica tot aquest punt d’exhibicionisme a les xarxes. Crec que molta gent no és conscient de la pèrdua d’intimitat que suposarà tot això.

Tornant a l’obra: Demà, quina repercussió ha tingut aquesta crisi sanitària amb el projecte?

Es va poder estrenar a la Beckett, quan es van tancar els teatres, l’obra ja havia acabat les funcions. Espero, pel bé de la companyia La Virgueria -que signen la posada en escena-, que es pugui fer la gira. M’agradaria molt que es pogués programar a Figueres. Ara toca esperar que tornin a obrir els teatres. A veure com va evolucionant tot. En aquests moments no es poden fer massa plans. Hem de concentrar a protegir-nos i protegir els altres, els més fràgils, i ser solidaris.

L’obra gira entorn de l’amor i les relacions en el futur, potser canviaran amb tot el que vivim.

L’amor és l’única cosa que ens pot salvar. Però sovint la gent confon l’amor amb altres coses. Com vaig sentir una vegada, «l’amor és desitjar coses bones als altres». El «jo em quedo a casa», per exemple, és un acte d’amor per evitar que els més fràgils es posin malalts. A Demà, volia parlar de què passa quan hi ha una situació de desigualtat. Quan hi ha desigualtat, l’amor es confon amb altres coses. S’estableixen altres classes de relacions on l’amor hi té poc a veure. Volia explorar quan realment estem fent un acte d’amor i quan estem fent un acte d’interès. L’obra mostra una societat

aparentment perfecta, però, hi ha amor?

Després d’aquesta crisi, haurem après moltes coses?

Arreu del món tenen lloc situacions extremes i no ho tenim prou en compte. També en aquest país, cada dia, hi ha gent que viu en la pobresa i nosaltres, que tenim una casa, potser ens n’oblidem. Potser ens cal reflexionar sobre això. Ser conscients que som cossos fràgils en néixer, quan estem malalts i quan ens fem grans. Que necessitem cuidar-nos i cuidar els altres i que, si hi ha d’haver un canvi en la societat, ha de ser en aquesta direcció. Estem demostrant que podem ser una societat molt solidària, que ens necessitem tots i que quan tots ens unim i ens protegim, la vida funciona. Potser aquest és el millor aprenentatge que traurem d’aquesta situació tan difícil.