Es declara lectora professional però, sobretot, vocacional. Després de dedicar la seva tesi a la narrativa de l'espai urbà i les seves pràctiques, acaba de publicar La revolución de las flâneuses dins la nova i elegant col·lecció de l'editorial WunderKammer, Cahiers. No és només que l'autora rescati noms essencials de dones oblidades, sinó que el converteix en tot un manifest literari i feminista que reivindica «caminar com un acte d'insubordinació». En aquesta entrevista ens explica les claus del llibre.
L'assaig La revolución de las flâneuses es vincula a la seva tesi doctoral, dedicada a la narrativa de l'espai urbà i les seves pràctiques, i a la La revolución de las flâneusesflânerie
Sí, l'editora, però, em va proposar donar-li una volta i posar el focus sobre les dones, on eren les flâneuses, perquè sempre es parla de la figura masculina del flâneur, com jo mateixa vaig fer en la meva tesi. El text, doncs, està escrit de zero, però evidentment vaig utilitzar lectures que havia fet aleshores, per actualitzar-les i, sobretot, mirant-les d'una altra manera per trobar-hi la figura femenina.
Per què li va interessar aquest tema?
Volia fer alguna cosa dins la teoria literària, però que a mi m'apel·lés i també al present. M'interessava la idea de la ciutat com a forma d'escriptura del jo, com ens descrivim a través dels espais que vivim, i com els espais que vivim es converteixen en un relat nostre, i també col·lectiu. A voltes, però, aquest relat se'ns imposa a través del poder, l'organització política... I aquí, la figura paradigmàtica era el flâneur i el París del XIX perquè la reforma de Haussmann és un punt d'inflexió dins la concepció de la ciutat moderna. Ell pensa la ciutat per evitar revoltes, una ciutat burgesa, de control, on no hi ha possibilitat de protestes. És una ciutat magnífica a escala estètica, però que també amaga la seva decadència.
La flânerie
Bé, els caminants sempre han existit, però en el segle XIX es comença a poetitzar la seva figura.
En els inicis, les flâneuses
Es pensava que una dona no podia caminar sola per la ciutat. Qui ho feia? Doncs la prostituta, és a dir, l'objecte que s'observava i es consumia. Així, la dona sola a la ciutat era objecte de la mirada perquè cridava l'atenció, feia una cosa transgressora. La dona, a més, ha estat objecte i no subjecte en el sentit que sempre han escrit sobre ella però no s'ha deixat que la dona es representés a si mateixa. Per això, la revolució de les flâneuses té a veure amb la lluita per legitimar-se com a subjectes. És a dir, jo soc la que camino i observo, no soc l'observada ni tampoc l'escrita, ho faig jo mateixa.
Cadascun dels capítols de l'assaig el dedica a un dret: dret a ocupar els carrers, a mirar sense ser vistes, a no consumir ni ser consumides, a viatjar soles i a existir i, per descomptat, a l'autoria.
Gran part del mèrit el té l'editora perquè, en organitzar el material que tenia, va veure que els capítols eren quasi com un manifest.
En el dret de mirar sense ser vistes denuncia la marginació de la dona dins un espai ple de normes que acota les seves vides.
Totalment, acotar-la de manera exagerada. Per exemple, la dona no podia anar a determinats barris. Balzac condemna la protagonista de la seva novel·la Ferragus perquè una nit decideix sortir, sola, per un barri problemàtic de París. I només perquè transgredeix les normes de moralitat. La ciutat s'omple d'espais, com els parcs, perquè la dona (de la burgesia) vagi a passejar durant el dia. Eren espais que es concedien. Com també els centres comercials que no deixen de ser una concessió, un espai perquè la dona vagi, es distregui, consumeixi. Però als espais de poder, l'entrada de les dones estava prohibida.
L'obra Joven en la ventana
L'assaig visibilitza dones oblidades que van tenir el valor de sacsejar l'ordre establert: Flora Tristan, Luisa Carnés, Olympe de Gouges, Mary Cassatt...
Quantes dones van escriure, pintar, crear, deixant un llegat important però que el relat oficial ha silenciat o deixat als marges. Això em servia per rescatar-les i posar-les en primer pla. Van ser molt rellevants, tant per a nosaltres, com a dones, com pel que ens van llegar com a creadores, independentment que fossin dones.
Moltes foren criticades i marginades. Penso en Margarita Manso i Maruja Mallo que als anys vint, acompanyades de Dalí i Lorca, es van treure el barret a la Puerta del Sol de Madrid, provocant un escàndol.
La transgressió en l'home s'acceptava, en la dona, no. La societat, totalment hipòcrita, recloïa la dona en l'àmbit domèstic. Trencar amb la tradició, ser artistes, crear i transgredir amb les formes, l'estètica i la moral, no demanant permís a ningú, era un escàndol.
En l'escriptura i l'art, les dones van trobar una via per proposar una altra mirada.
Totes les dones que menciono van ser transgressores en la seva vida quotidiana, però sobretot des de la creació, on van legitimar i reivindicar la seva persona, el propi jo i la figura de la dona en general. Pardo Bazán ja deia que no escrivia només per a ella, sinó per a totes les dones.
Algunes buscaven estratègies per entrar en aquest espai públic com vestir-se d'home o amagar-se sota un pseudònim.
George Sand deia que per explicar determinades coses s'havia de vestir d'home perquè, si no, amb la pròpia identitat, no podia accedir a certs ambients o determinades persones no li parlaven. També era una forma de reivindicar la situació feble de la dona, com va explicar en la seva biografia. Vestir-se d'home era una eina i subratllava, encara més, la situació de discriminació que patien.
Creu que les dones són les pitjors enemigues d'aquelles que volen trencar les normes?
No ho sé. Hi ha dones profundament masclistes i dones que fan un discurs contrari a la defensa de la llibertat de la dona. És el cas de Vox on hi ha dones que defensen teories que ni al segle XIX.
Per a vostè, totes les dones estan cridades a ser flâneuses
Sí, i ho faig extensiu a l'home. Crec que com a ciutadanes hem de ser flâneuses perquè la flâneuse és aquella que ocupa l'espai públic i busca que la seva veu sigui escoltada, la que es presenta com una ciutadana crítica, interlocutora del poder i subjecte protagonista del debat públic.
