Mercè Jordà va néixer a Banyoles l'any 1933. Els seus primers records són de la guerra i de la postguerra, quan visitava el seu pare a la presó. Aquests són els anys que recorda en el llibre Aquella olor de pa (Brau).

En quin moment decideix escriure les seves vivències?

L'any 1985, quan em retiro em sento jove, començo a fer cursos d'idiomes i a engrescar-me amb l'ordinador. Llavors jo ja tenia anotacions, coses que recordava de feia més de 20 anys. La meva idea era que els joves sabessin el que va passar, la guerra va ser molt dura i m'agradaria que quedés constància, perquè no se'n fan idea del que vam passar, i les famílies, que també ho van passar, tampoc en volen parlar. El meu pare va estar a la presó, llavors jo era una neneta, però, si fos ara, les coses que hauria preguntat, llavors semblava que tothom tenia por.

Finalment el llibre va tirar endavant.

Sí, als meus fills sempre els explicava coses i cada capítol que feia l'enviava al meu fill, que és escriptor, i m'ho corregia. Òmnium Cultural se'l va llegir quan ja el tenia embastat i em va donar molt suport. Tothom trobava que aniria bé convertir les meves vivències en un llibre i em vaig engrescar. Amb l'assessorament de l'editor, ho vaig tirar endavant.

La història comença quan vostè tenia tres anys.

Jo tinc fiblada de la guerra, quan va començar jo tenia tres anys. A partir que es comença a parlar de guerra, jo ja no tenia el meu pare, que era el meu estimat. Explico la postguerra, la gana que tenia... Llavors només hi havia els ranxos, la gent feia cantines i la meva mare i la meva germana s'ho menjaven, però jo, només d'anar-ho a buscar, ja no podia. Vaig estar un any a Barcelona a casa d'uns familiars que tenien una fleca. Jo sempre estava amb el pa. Allà em vaig refer, vaig ressuscitar, si no m'arriben a portar a Barcelona, em moro.

D'aquí que el pa sigui protagonista, fins i tot en el títol.

El llibre s'havia de dir Pàgines recordades o Records viscuts, però l'editor em va recomanar que canviéssim el títol i va sortir Aquella olor de pa, que té molta relació, sobretot amb la fleca. Jo m'aixecava i ja sentia aquella olor de pa, el pa el tinc sagrat, com que vaig patir gana, de tot, però sobretot de pa.

El record pel pare és un dels més colpidors.

Jo vaig néixer el 33 i em recordo del 36 per amunt. El meu pare era republicà. Nosaltres vam habitar una casa que la meva mare havia netejat on es feien conferències i el meu avi deia que havíem de marxar. El meu pare va acabar a la presó, jo l'anava a veure i allò era molt dramàtic. Aquest record el tinc impregnat. El meu pare va morir no gaire temps després de sortir d'allà. Llavors estàvem bé, havíem recuperat les coses que havíem perdut... En un episodi explico que la meva mare i jo estàvem soles i jo anava a cosir, però havíem patit una gran pèrdua, un altre cop.

Llavors va conèixer el seu futur marit.

Sí, llavors vaig conèixer el meu home, vaig festejar poc, el meu home va pagar les despeses de tot perquè ell es volia casar aviat. Vam tenir les nenes i vam venir a Figueres, on va néixer el meu fill. Jo devia tenir 24 anys i aquí ens vam anar desenvolupant. Però ara ja fa més de vint anys que soc vídua. Vaig tornar a quedar sola, per això la meva ment sempre està pensant què puc fer.

El llibre s'acaba quan arriba a l'adolescència.

Sí, ja s'havia acabat l'etapa d'infantesa, després arribo a l'adolescència, em caso i això ja representa una altra etapa. Volia que es mantingués el record, sobretot ara que la política està tan embolicada i a la vegada volia tenir aquest record per al meu pare, per a la meva mare... Ella no va anar ni a l'escola, però sabia llegir català, castellà. Jo anava a buscar llibres a la biblioteca i ella els llegia, a la meva mare li agradava molt llegir, a mi també i als meus fills també.

Ara vol que els instituts coneguin la seva història.

M'agrada molt fer xerrades als instituts perquè aquest és un tema que agrada i interessa els joves, fan moltes preguntes, volen saber. Vaig fer una presentació al Ramon Muntaner de Figueres i vaig poder tractar amb ells. No sabien, per exemple, que no teníem res per Reis, les dificultats que vam patir, és la nostra guerra, la vam patir aquí. A raó del meu llibre, Òmnium va entrevistar els nens de la guerra i existeix un vídeo de tots. És un treball que ha de tenir continuïtat.