El 2014, Marc Grijalvo va endinsar-se en el món de la literatura amb «La paraula silenciada». Dos anys més tard va aparèixer «Asfíxia» marcada per la denúncia social. Ara, de la mà de la novel·la històrica, l'autor reviu la lluita d'un poble andí per preservar la seva llibertat a «Quilmes, la llegenda», editada per Cal·lígraf.
Viatjar dona per molt, fins i tot, per donar idees per escriure un llibre. Això és el que li ha passat a Marc Grijalvo amb «Quilmes, la llegenda» presentada recentment a Figueres, Roses i Pedret i Marzà. El proper pas, que no descarta si algú s'hi anima, seria la traducció al castellà i, per què no, una bona pel·lícula d'acció. En aquesta entrevista ens en parla.
Com va néixer la idea d'escriure sobre els quilmes, aquest poble andí que plantà cara als espanyols durant un segle i mig?
Fa anys vaig estar de vacances a Argentina i vaig conèixer les runes de Quilmes, que em van enamorar. Al cap del temps, fent una cervesa Quilmes em va venir al cap. Em vaig posar, no tant per escriure una novel·la com per fer el xafarder, a investigar la història d'aquests indis i la veritat és que em va atrapar. A partir d'aquí vaig pensar que era un material de primera per escriure una novel·la.
Ha fet molta recerca?
A diferència de les altres novel·les, que eren camps que dominava més, jo no soc un especialista en temes del continent sud-americà abans de Colom. Així vaig haver de documentar-me força per no posar cap disbarat, ja que es tracta d'una novel·la històrica que barreja personatges reals amb d'altres que són fruit de la meva imaginació.
Parla de la llegenda de Quilmes, però té una base real.
Sí, va ser un poble que va existir i els fets històrics són reals. Van viure i aguantar cent cinquanta anys d'imperi espanyol. També està documentat el seu final.
Era un poble lluitador.
Un poble guerrer, dels més indòmits, i la monarquia espanyola els va haver d'aplicar, per primer cop, el que van dir la desnaturalització. Els consideraven tan ferotges que, un cop els van conquerir, van decidir deportar-los tots a deu mil quilòmetres perquè estaven convençuts que només fora del seu entorn natural no s'aixecarien mai més.
Eren guerrers, agricultors...
Com la majoria de pobles de les zones preandines, vivien de la terra, del cultiu, de la guerra, de tot plegat. La Ciutadella dels quilmes era l'assentament precolombí més gran, el que seria avui en dia Argentina. Era una autèntica ciutat que tenia entre 30.000 i 40.000 persones, depèn de la font consultada. No era un poblet.
És coneguda la llegenda?
Relativament poc, i això em va sorprendre, el poc coneixement que tenen els argentins de la seva pròpia història. Com ens passa als catalans. La seva història és molt maca i potent, i per això em vaig llançar a explicar-la.
Arranca amb una matança a Alcalí, un poble veí dels quilmes. Queda clar que el descobriment d'Amèrica no va ser tal cosa.
Encara que hi hagi ministres que, amb un nivell d'incultura i irresponsabilitat, ho neguin, va ser un genocidi. No va haver-hi cap intercanvi cultural ni res, es van eliminar famílies, pobles sencers, cultures, es va anar allà a robar-los les riqueses i ja està. Avui en dia encara no sabem ni com es comunicaven els inques.
Se sap quanta gent va morir?
Hi ha diferents fonts, fidedignes poques, ni fins on la causa va ser la massacre dels espanyols o les malalties importades, però es parla del voltant de 70 i 80 milions de persones que van ser exterminades. I encara hi ha qui ho celebra.
En un moment del llibre parla d'una lluita estèril i desigual.
Realment, militarment uns dominaven els altres amb una força de combat molt superior. Com tants conflictes hi ha a tantes parts del planeta. Tot el que es vesteix sovint d'honor i glòria més aviat ho hauríem de vestir de vergonya.
La novel·la té diferents moments temporals.
Sí, passa en temps present, on hi ha més aventura, i en passat, quan s'evoca els temps dels quilmes. Són dues històries que es van entrelligant a mesura que va avançant la novel·la i una acaba explicant l'altra.
També té un ritme d'aventura.
Volia fer una mica de novel·la juvenil.
Tot molt coral.
És un tret molt present a les meves novel·les, potser perquè estic molt influit per les sèries. Són diferents maneres de veure les situacions. Alguns són eixos centrals, però realment hi ha un trencadís de personatges que van fent aquest dibuix.
Un és en Glaucho, que té un secret fosc que enllaça amb el passat dels quilmes.
Sí, és un exnazi que havia anat a parar a Sud-amèrica buscant tresors perduts. Està documentat l'interès del Führer i va haver-hi expedicions que investigaven. En Glaucho és inventat, però podria ser perfectament real.
Per què els dictadors senten tanta fascinació pels mons antics?
A tots ens crida allò desconegut. En el cas dels quilmes ha quedat ocult i ha donat lloc a misteris i llegendes.
Com ha viscut el procés de crear aquest llibre?
Ha estat diferent dels altres. Hi hagut tota aquesta fase d'anar descobrint aquesta història i ha estat apassionant. M'ha atrapat el poder ser una mena d'arqueòleg del temps i anar estirant els fils.
