07 de desembre de 2018
07.12.2018
Figueres

Antonio López i el miracle de la pintura

Amb motiu de la inauguració de l'exposició «Dalí-Rafael», el pintor va ser a Figueres per parlar sobre Dalí i la seva obra

07.12.2018 | 13:49
El pintor Antonio López, un dels grans del realisme espanyol

«Dalí és com un resum de tota la història de la humanitat». Un artista que «no té por perquè no veu el perill, que és capaç d'entrar a la zona fosca de forma natural» i «crear una visió del món modern amb una mirada despietada». Així de sincer i contundent va ser el pintor Antonio López parlant, fa uns dies sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí, del seu homòleg figuerenc a qui no va conèixer mai en persona malgrat que, potser, sorgiren les oportunitats. Però López, com la resta d'artistes-companys de generació, es confessà un home poc mitòman. El públic que tenia al davant, però, ho va ser de les seves paraules lliures de tòpics i plenes de sinceritat com ho és la seva obra.

Antonio López (Tomelloso, 1936) està considerat, actualment, el gran artista del realisme espa­nyol, un home admirat per la seva obra, un artista respectat. Malgrat la seva aparença fràgil, als seus 82 anys mostra una lucidesa i sinceritat immenses, virtuts que el van portar, doncs, a no deixar-se res en el tinter. Tot i compartir taula amb els altres ponents –l'arquitecte Òscar Tusquets, la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, i el director del Museu del Prado, Miguel Falomir– tota la llum va brillar sobre ell. De fet, era molt evident que totes les persones congregades sota la cúpula daliniana, que s'havien reservat aquella tarda de dilluns, fins i tot tancant els seus negocis, eren allà per escoltar-lo. Les seves paraules no van sonar buides ni falses, tampoc complaents, malgrat trobar-se en el cor del món dalinià i envoltat de bona part del nucli essencial de la Fundació Gala-Dalí, amb el seu president al capdavant.



López havia estat convidat a parlar del vincle entre Rafael i Dalí, amb motiu de la inauguració de l'exposició «Dalí-Rafael» que uneix els dos artistes al Museu Dalí. D'entrada, ja va deixar clar com de profundament va influir-lo Dalí en els seus anys de formació i «com l'atreia la seva persona, «la seva manera de dir les coses, la sensació de llibertat i el risc que corria». Per ell, Dalí, com Velázquez, va tenir la sort de rebre el suport incondicional del pare, «protegint-lo i portant-lo a Madrid».

Antonio López es va posicionar d'una forma molt propera a Dalí tot i que va reconèixer que «el va corrompre la seva actitud exhibicionista». Val a dir que respecte a l'admiració que Dalí professava envers Rafael, feta pública en un moment en què el reclam d'aquest pintor renaixentista anava a la baixa, López no la creia gens sincera. Aquesta influència «no la veig en la seva obra, sí que li veig el cubisme, que tenia el cinema en el cap, però no crec que se sentís atret per Rafael», va explicar tot afegint que, d'altra banda, sí que hauria entès l'aproximació envers el gran Leonardo da Vinci. Montse Aguer, però, defensà l'aproximació de Dalí a Velázquez potser, però, «més a un nivell conceptual». Per López, allò que uneix els dos artistes «és l'amor pel món». «On Dalí posa la mirada, veu quelcom sorprenent, mai és crític, mai parla malament de ningú», assegurà, un punt, aquest darrer, que tots els ponents van reafirmar com a cert.


Per López, «Dalí té una mirada anticipada» així com una manera de representar única. «En ell es veu l'amor per la pintura per com dedica hores a representar cada detall», reconegué l'artista tot afegint que «Dalí expressa el dolor, la misèria i el patiment com ningú, aconseguint un alt grau de refinament». Tot això explica, segons ell, el «perquè desperta tanta fascinació entre la gent». «Dalí no només pinta» aquests sentiments, sinó que també «els sent». «Ell no tenia un sentit de culpa i per això pot baixar a les clavegueres, és el contrari de cert art constrictiu. S'ha de ser així si ets així, jo no ho soc», confessà.

Durant la conversa, el pintor va fer viatjar l'auditori fins al Museu d'Art Modern de Nova York on l'obra de Dalí llueix com cap altra. «Aconsegueix la fascinació de la mirada, té un nivell de Vermeer en època moderna, està en una zona altíssima». Per ell, el pintor figuerenc conjuga «enigma i misteri», qualitats indispensables «en la pintura i que a ell li broten soles». Sense cap mena de dubte, López tenia clar que el gran secret de Dalí va ser la possibilitat de tenir «un lloc per tornar i que ho signifiqués tot». «Ho va tenir Vermeer, el meu oncle; altres som turistes, jo sento nostàlgia per aquesta pàtria seva perquè passen els anys i ell segueix amb aquest amor». Una pàtria on Dalí trobaria «la llum surrealista, la llum onírica». «Aquí veu el mar, es construeix un espai propi, la seva visió de la vida». Per ell, amb Dalí «neix el sur­realisme».

López es reconeixia un artista que ha estimat intensament l'art, com els seus companys de generació. «En els tallers que faig, he vist pintar gent sense cap coneixement i he pogut contemplar el miracle de la pintura», apuntà. Un miracle que va fer-se realitat en la persona del mestre figuerenc que Tusquets va qualificar de «dandy», «una persona que havent estat convidada a sopar, fa tot el possible perquè el fotin fora». El mateix sopar on, segons López, «Velázquez i Goya van fer grans esforços per ser-hi».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook