Segurament, pocs figuerencs avui en dia coneixen Rafael Ramis (1880-1936). No és estrany. En morir el primer any de la Guerra Civil, tota la seva trajectòria com a mestre, periodista i activista cultural va caure en l´oblit. Així també la seva tasca com a primer regidor socialista de l´Ajuntament de Figueres o, ja a l´exili, com a home de confiança de Francesc Macià. L´exalcalde de Figueres, Joan Armangué, ha estat la persona que ha rescatat la seva vida incidint en la idea que Ramis «era un lluitador, un home de valors i ideals, que mai va abandonar», una persona que, des de la rereguarda, com molts altres, «va fer avançar el nostre país».

La lectura del llibre «Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó» (Editorial Cal·lígraf), presentat aquest passat diumenge als Caputxins de Figueres de la mà de la periodista Anna Teixidor i l'editora Mercè Torrent, és molt àgil. Aquesta era la voluntat d´Armangué, qui, per aconseguir-ho, ha escrit capítols que obren i tanquen facetes de la vida del personatge. Una d´aquestes va ser la de mestre i pedagog. L´autor reconeix que Ramis va ser «un renovador». Va seguir l´ofici del seu pare i va substituir-lo quan va morir al capdavant del col·legi Ramis, el primer on s´impartí ensenyança en català i on estudiaven més d´un centenar d´alumnes, molts dels quals el recorden «amb respecte i admiració» tot i el seu caràcter «exigent». «Va ser un dels referents dels grans mestres d´aquella època i la seva escola perdurà fins als anys 70 amb el mestre Pey i, després, amb Pere Bruguera», comenta Armangué.

Tres escenaris van ser vitals en la vida de Ramis: Figueres, París i Barcelona. A Figueres va tenir un paper molt actiu com a mestre però també en política. Armangué, qui reconeix sentir-se molt identificat amb Ramis, destaca la seva participació en la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana, el 1911, i del setmanari Empordà Federal, del qual seria el primer director. «Forma part del sector més esquerrà i socialitzat que el porta el 1918, junt amb joves com Dalí, Met Miravitlles o Martí Vilanova, a fundar el Grup Socialistes de Figueres». Va ser primer tinent d´alcalde i regidor a l´Ajuntament i, a més, presidí entitats com el Casino Menestral, l´Orfeó Germanor Empordanesa o l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana, que va obrir a les classes més baixes. «Ramis era molt valorat a la ciutat i d´aquí neix l´amistat amb Josep Puig Pujades, que, malgrat que políticament agafen camins diferents, perdurà fins la mort», diu Armangué. Ells són l´exemple de persones «compromeses amb la qüestió pública, de diferents ideologies i amb un gran esperit de servei». La seva manera de fer altruista, per a Armangué, planteja dubtes i noves possibilitats davant la manera de fer actual de la política, tant professionalitzada.

El 1923 Ramis marxa exiliat a París amb la família, on viu set anys. No va ser fàcil. En conèixer-se la seva participació als fets de Prats de Molló « fou acomiadat del banc on treballava». En tornar a Barcelona, després de la dictadura de Primo de Rivera, «no pot fer de mestre perquè la seva edat no li permet entrar en oposicions». «Va ser un dels seus desenganys», reconeix l´autor. Les properes presentacions del llibre seran aquest dissabte a les 10 del vespre al Centre d´Estudis del Baix Fluvià, a Tor­roella de Fluvià, i, el 4 de novembre, al Mume de la Jonquera.