Joan Paradís, pintor empordanès de llarga conversa

Joan Paradís i Puig (Figueres, 6/II/1941 – 21/I/2019). Ens vam conèixer al mas l’Antiga, propietat de Montserrat Vayreda, a la Vall del Corb, a tocar de les Preses, prop d’Olot. En Joan venia amb un cotxe gros, no en recordo model ni marca, i com que havia plogut molt feia poc, va quedar encastat dins un fangar en un revolt de pujada al mas, amb dues rodes dins un camp de blat de moro. Va haver de venir el tractor del mas a estirar-lo per treure’l del mig del fang, i en Joan Paradís explicava després a Figueres, com una autèntica proesa, haver anat per aquelles tresqueres de la Vall del Corb un dia de pluges intenses. I ho explicava a tothom que se li posava al davant, amb genials exageracions, perquè en Joan era mestre en l’art de la desmesura verbal.

Acadèmic de gran personalitat

La seva pintura inicial s’inscriu de ple en la gran tradició espanyola. Ja des de la seva primera exposició individual, a la Sala Icària de Figueres l’any 1963, Paradís va demostrar aquesta tendència. Allà presentà obres que demostraven un aprenentatge acadèmic, però alhora mostrava una gran personalitat i seguretat, mantingudes al llarg de la seva carrera. Aquella primera exposició provocà vertadera sorpresa en els assistents, i així ho escriu el periodista Juncà Hors en la ressenya: «(...) Coneixíem a Paradís fa uns anys, li havíem vist algunes de les seves obres. Totes elles denotaven que l’artista estava a la recerca d’alguna cosa que no trobava, i que en aquesta exposició ha expansionat el seu esperit presentant aquestes obres que no dubtem amb el temps sabrà continuar amb aquesta tècnica tan pròpia de l’artista, com és la de seguir la seva iniciativa personal (...)».

Amic de Garrido Pallardó

Al primer número del renovat Empordà Federal, que sortí a la llum el març de 1987, Joan Paradís demanà publicar-hi un petit article dedicat al seu gran amic Ferran Garrido Pallardó (Benvolguts absents, I), aquell personatge polifacètic que conreà diverses disciplines (novel·la, crítica d’art, periodisme, pintura, composició...) i al qual Fages de Climent batejà com «l’empordanès de Cuenca», ciutat natal de Garrido. Paradís hi mantingué gran amistat, confessà públicament que l’admirava, i en aquell Empordà Federal, tres anys després de la mort de l’amic, el pintor escrigué: «Superb amic, mai no hauria pensat que t’escriuria. Ets ben sovint amb mi. Qui oblida els mestres és un mal nascut, però ara, que els infants amb il·lusió llancem a la mar i a l’aventura un vaixell de paper i de papers, ho faig pensant que t’agradava navegar a la nostra mar tot governant la teva vida cap a la sublim aventura d’aprendre, ensenyar i estimar. Joan, mira a llevant! Jo et trobo a faltar! Saps? Encara ara, quan bramen els vents del nord, freds i folls insultant els xiprers que a filerades dibuixen a la plana un damer boig, i el mestral els cargola fent-ne aires barrocs, ara, encara, tinc por que tramuntanes de Wagner els desarrelin i caminant en negre processó ens envaeixin. Sento Misereres.

«Aquest text em recorda les llargues converses amb en Joan Paradís, sempre tocades d’un bon punt de surrealisme i excentricitat»

Després m’ensenyares el camí del Sol i l’angoixa s’esvaïa com la boira. El pare Sol mira on miren nostres pares, i els vents de llevant, quan és infant, el bressolen, l’aixequen i ens el porten. Vents de llum els que empenyen les veles, quadres de grecs i romans.

Quina sort tenir-te! Així va ser, veritat? Sí que va ésser-ho... el pare Sol, abans de jaure, agraint als llevants el seu viatge, li torna l’alè calent dels vents ponents perquè ens ompli les veles llatines. Hem de tornar. Rinascimento. Ara només et diré que veurem junts la tercera naixença; la llum ho vol i a les enfosques fa fred. Fins aviat, mestre d’en Joan Paradís».

Converses sincopades

Aquest text em recorda les llargues converses amb en Joan Paradís, sempre tocades d’un bon punt de surrealisme i excentricitat, elements manifestats en la seva obra pictòrica i, és clar, també en les converses de tu a tu. Un dia de tardor de 1999, a migdia, ens vam trobar a la Rambla. Va dir que tenia moltes ganes de parlar amb mi perquè el preocupava el canvi de mil·lenni, del que la gent no en feia gaire cas, però que era cabdal en la nostra història i en el nostre dia a dia. La perorada durà llarga estona i, mentrestant, havia començat a caure gotes. Al cap d’una estona, les gotes es convertiren en un ruixat, i no se m’acudí res més que posar-me la cartera on portava els calés per ingressar al banc sobre del cap, per protegir-me. Res a fer: l’home continuava parlant amb passió, cridant a vegades i girant-se de cop, acostant-se i allunyant-se d’on jo estava, però sense parar de parlar ni dos segons.

Quan em semblà que el ruixat era excessiu per aguantar-lo, li vaig dir: «Joan, no notes que està plovent força?». L’home es regirà de cop i volta sobre ell mateix i m’etzibà: «Això és que no m’escoltes! No fas atenció a això tan important que et dic, pendent d’un insignificant fenomen meteorològic, que més vulgar ja no pot ser!». Girà cua sobtadament i se n’anà Rambla avall sense dir ni piu.

L’attelier...

Un dia em convidà a anar al seu estudi, per ensenyar-me un quadre –digué– molt especial. Per accedir-hi calia travessar la sala on es feien classes de dibuix i pintura (l’Acadèmia Àurea), i pujar una escala força dreta que menava a un espai superior on ell pintava. Em va fer asseure en una cadira de balca mentre transportava dos grans miralls que com a mínim feien dos metres d’altura i un d’amplada, que traslladava fàcilment perquè portaven rodes. Els va col·locar «de forma estratègica» de manera que un reflectís l’altre, i aquest segon reflectís el gran quadre molt especial. Al quadre hi havia un llit central que es veia ocupat per algú, perquè sota el cobrellit s’hi endevinava la forma d’una persona que hi dormia. Sobre una de les dues tauletes de nit hi havia una palangana desproporcionadament grossa i, a terra i en un costat del llit, un gat ajagut. No va ser fins al cap de molta estona, després d’un silenci que vaig trobar aproximadament angoixós, que em digué: «Aquest que dorm al llit tot sol, soc jo. El gat és el meu gat, i aquest sí que no m’abandona mai. Aquesta palangana és sobre la tauleta de nit, perquè el qui dorm en aquest llit, que soc jo, quan es desperti recordi que ell mateix és un palangana, un palangana important. I si t’he fet mirar el quadre a través de dos miralls, és per a dir-te que la realitat, encara que sigui llunyana i desviada, sempre és allò més cert i positiu que cal tenir en compte, i sovint haver-hi de lluitar».

«Quan parlava de pintura se li encenien els ulls i el volum vocal augmentava considerablement, quasi sempre sorollosament»

Quan parlava de pintura se li encenien els ulls i el volum vocal augmentava considerablement, quasi sempre sorollosament. Era original, sorprenent i, per original i sorprenent, li agradà molt (m’ho va dir) un article que sortí a la premsa local figuerenca el novembre de 1987, signat amb les inicials S.R. de les quals immediatament vaig sospitar-ne i endevinar-ne l’autoria: Sebastià Roig. Vet ací el textual: «Joan Paradís de Serafis, el conegut descendent dels galeonautes genovesos, ja va traient el llustre als trabucs amb què pensa conquerir l’Amèrica. El nostre corsari ja ha traçat el plànol i, rebutjant la cultura tropical del Sud, encara el seu binocle cap als països de Ronald Reagan. El 14 de desembre, si Rússia li ho permet, començarà la seva invasió.

El pintor plantarà la seva senyera al bell mig de la Museum Gallery, la qual es troba al 5014 Westheimer de l’illa de Houston, a vuitanta quilòmetres de la mar. Un seguici de cadàvers exquisits us mostrarà el camí; no patiu si descobriu entre ells un cubisme en descomposició o l’ectoplasma d’un Munch. Aneu sempre cap a devers i trobareu l’artista, al dessota d’un somrís de Berenice, embeinat en camisa almodovariana, les mans tacades d’Empordà. Paradís transporta fins allí un carregament de més de trenta quadres, un tresor de tons groguencs i terrosos, de bases negres i colors resplendents. Hom suposa que els texans petrolífers i cotonífers no restaran indiferents als seus cans, nusos, arabescos, autoretrats i psicoanàlisis variats. El figuerenc eòlic aprofitarà el temps profanant l’estació de seguiment de satèl·lits de la senyora NASA i, també tot admirant l’Ala Brown i la Sala Cullinan del museu houstonià de Belles Arts, dissenyades ambdues per l’ínclit Van der Rohe. Des d’ací li desitgem un bon saqueig i esperem que ens trameti una suculent ampolla amb el relat de les seves facècies. Salut, Paradís, i records a Drake, a John Silver el llargarut i a Roman Polanski. S.R.».

El Museu de l’Escala amplia el seu fons amb la donació d’una obra de Joan Paradís

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info