Pere Fages, intensa vida polifacètica

A finals del segle XX, quan a Figueres i a Castelló d’Empúries hom va proposar-se de commemorar el centenari del naixement (1902) del poeta Carles Fages de Climent, vam tenir ocasió de conèixer Pere Fages, un dels seus fills, i la relació va durar fins que la mort se’l va endur una dotzena d’anys més tard. L’efemèride va comptar amb la col·laboració dels seus germans i nebots, particularment l’hereu de l’hereu del poeta, Climent Carles Fages, però en Pere de seguida es va convertir en l’ànima de la celebració que va durar un parell o tres d’anys. Preparar edicions i reedicions, conferències, taules rodones, presentacions... Va propiciar que els qui vam tenir algun paper en l’aniversari ens trobéssim sovint.

El record més intens que ens ha quedat d’aquells temps són les reunions que generalment celebràvem dinant o sopant, amb Rafel Pascuet, comissari (amb Enric Pujol) de l’any Fages, i en Pere. Recordo la primera a Ordis on vivia amb la seva muller Brigitte i el seu fill Pierre Etien. El domicili al poble del Sabater tenia una cuina molt ben proveïda per treballar-hi perquè una de les seves moltes facetes era la de cuiner i gastrònom: Enric Pujol ha escrit que les seves patates a la Sibina eren insuperables.

Les reunions també les fèiem en restaurants dels pobles on «el centenari actuava», i, enllà de l’assumpte relacionat amb la data, qualsevol anècdota que aflorés en la conversa empenyia en Pere a embrancar-se en un relat ric i dens sobre llibres, pel·lícules, episodis protagonitzats per personatges que havia conegut en geografies que anaven de París a Barcelona passant pels països estats de l’òrbita soviètica, espais que coneixia bé. En Rafel a vegades li donava la rèplica i la fascinant narració encara creixia mentre el temps anava passant agradablement.

Les hores de conversa –sovint un monòleg– del nostre amic havien de constituir les seves memòries que malauradament no va ser a temps d’enllestir. Poder comptar amb la seva amistat va ser un veritable luxe.

Pere Ignasi Fages Mir (Barcelona, 30/VI/1942 – Sant Miquel de Fluvià, 8/XII/2012), era el fill petit del poeta Carles Fages de Climent, que era de Figueres i de Castelló d’Empúries, i de Ramona Mir que venia de Sant Sadurní d’Anoia i de Vilafranca del Penedès; els seus germans va ser Maria Lluïsa, Marc Enric –l’hereu–, i Maria Antònia.

Va ser escolaritzat als jesuïtes del carrer de Casp, on ja havia estat el seu pare; després va fer estudis de dret i va acabar els de periodisme. Va viure a Barcelona fins que l’exili el va portar a París. Tornat, va establir-se a Ordis, tot i que, pel seu treball de productor, freqüentava Barcelona i la capital francesa.

Quan l’Institut Ramon Muntaner de Figueres va constituir el premi de narrativa Maria Àngels Anglada, va formar part del jurat. Gran lector, el 2011 va cedir uns 2000 volums de la seva col·lecció –bàsicament obres de política, cinema, periodisme, etc.– a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Política

Ha estat qualificat de «bèstia política» perquè la duia a la sang. Va ser des de molt jove l’home encarregat de la comunicació i de l’organització de la clandestinitat franquista. Aquesta feina es va fer més visible el 1970 arran de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat contra el procés de Burgos perquè, a més, va portar la relació amb la premsa.

Quan l’any següent va constituir-se l’Assemblea de Catalunya, va ser-ne el coordinador i moltes de les sessions preparatòries van fer-se a casa seva; per la pràctica que els relacionats amb la premsa tenien amb els radiotelèfons, també va ocupar-se de la seguretat. El 1971 va protagonitzar un episodi que va fer-se llegendari: va ser el primer que, en relació amb l’Assemblea, la policia va anar a detenir al seu pis de Barcelona; però va poder-se’n escapar tancant amb gest ràpid als agents la porta per fora i fugir.

Va viure exiliat a París del 1971 al 1975. Fins llavors casa seva havia estat un espai de llibertat on es trobava la gent de cultura i políticament més o menys compromesa. A París, va ser cap de gabinet de Santiago Carrillo; després d’abandonar el comunisme occidental la matriu soviètica, junts feren diferents viatges, fins i tot a la Xina i a Corea, a la recerca de trobar suports internacionals per a una via democràtica al socialisme, allò que va ser anomenat eurocomunisme. Pere Fages va fer-se, durant el franquisme, militant del PSUC, partit que el 1985 va deixar; el 2000 va apuntar-se a ERC i va ser un dels fundadors a l’Alt Empordà de l’Assemblea Nacional Catalana.

Cine

Els anys 60 Pere Fages impulsà la fundació de cine-clubs, els espais alternatius al cine comercial, per veure i comentar una altra classe de pel·lícules. Primer a la casa barcelonina de les Congregacions Marianes, sota l’empara dels jesuïtes (on havia estudiat), i després va promoure trobades a Sitges que van ser les beceroles del festival de cinema que avui s’hi celebra.

Amb Jaume Figueres i Antoni Kirchner van fundar el Cercle A (art i assaig) als cinemes Publi. Art i assaig significava films que tenien un propòsit estètic i intel·lectual que les diferenciava dels convencionals. Anys després, a Figueres, impulsà la constitució del cine-club Globus, que inicià al cinema Savoy aquesta dimensió cinematogràfica local amb la projecció de Dersu Uzala d’Akira Kurosawa. En Pere també va ser vicepresident de la Federació Nacional de Cine-Clubs (1966-69) i president de l’Associació de Productors Cinematogràfics.

Com a productor cinematogràfic remarcarem Cabezas cortadas de Glauber Rocha (1970), que va ser rodada al cap de Creus, Sant Pere de Roda i Castelló d’Empúries. La cinta va d’un dictador sud-americà –Rocha era brasiler– i l’aixecament popular que se li gira en contra. Com que el Ministeri de Cultura franquista desconeixia Rocha, aquesta ignorància va facilitar-ne la producció i estrena. D’altres pel·lícules produïdes per Fages d’aquest anomenat «cinema d’autor» van ser: Vampir-Cuadecuc (1970) i Umbracle (1972), ambdues de Pere Portabella. Més enllà de la passió de Jesús Garay (1986), Els mars del sud  (1992) i Olímpicament mort (1985) ambdues de Manuel Esteban. Els fills del diable de Claude Gagnaire (1992) i, sobre Cristòfol Colom, 1492: La conquista del paraíso de Ridley Scott (1992), que va ser la que va comptar amb un pressupost més alt –cap a 50 milions de dòlars– i amb actors coneguts, com ara Gérard Depardieu, Sigourney Weaver, Ángela Molina o Fernando Rey.

Del cine català considerava que la normalització quedava lluny, perquè era excepcional estrenar i perquè no hi havia ni un mínim star system propi; el cinema català, deia, té una única virtut respecte a uns anys enrere: existeix.

La càmera com a eina política

A mig camí entre la política i el cine, Fages va col·laborar amb «Volti», una xarxa clandestina de distribució d’enregistraments de vagues, manifestacions, actes reivindicatius..., i d’entrevistes a líders polítics clandestins, que es feien enfocant-los a contrallum o enquadrar-los de coll cap avall, tot per evitar-ne la identificació si les cintes queien en mans de la policia. Aquestes filmacions portaven noms falsos, no duien títols de crèdit, es guardaven en pisos francs, es catalogaven camuflades entre textos de poesia medieval i es lliuraven als interessats sota un estricte secret i anonimat. El material a vegades era sense muntar, i d’altres, en canvi, la pel·lícula venia ben estructurada, com el Míting de París (1971), el documental sobre un acte polític multitudinari de Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo a la localitat francesa de Montreuil, al costat de París, que va ser filmat, introduït a Espanya, distribuït i exhibit de manera clandestina.

Periodisme

Des de l’exili parisenc, Fages col·laborava amb Tele-Express amb el curiós pseudònim de Pere Portas (el Viatge a l’infern d’en Pere Porter és una obra literària del segle XVI o XVII, el protagonista de la qual va i torna de l’infern per una suposada porta situada a l’estany de Sils). També va publicar nombroses crítiques cinematogràfiques a Fotogramas, Nuestro Cine, Treball i Mundo Obrero. Va redactar articles per a les Gran Enciclopèdia Catalana i l’enciclopèdia El cine. I per a la reedició del 2009 de l’obra Climent, mena de novel·la sobre dos avantpassats vuitcentistes que havia escrit el seu pare, va elaborar un dens epíleg a partir d’un intens treball documental a l’arxiu familiar.