Adela Riera va estimar els llibres

Adela Riera i Carré (Figueres 05/08/1900 – 14/02/1959) va ser la gran dels quatre germans fills d’un matrimoni de pagès. Els que van anar venint van ser Maria, Rafael i Lluís; el pare, hortolà de Figueres, es deia Joan Riera Gaspar i la mare, de Vilafant, Manuela Carré Carbó. L’Adela va mostrar de petita una gran afició als llibres –va ser sempre una voraç lectora– i, dels germans, va ser l’única que va estudiar una carrera, la de bibliotecària. Als 19 anys va cursar el primer any a l’Escola Superior de Bibliotecàries de Barcelona, creada el 1915 per la Mancomunitat i dirigida per Eugeni d’Ors.

Va tenir de professors la nòmina més brillant de la intel·lectualitat del moment: el mateix d’Ors, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Feliu Elias, Manuel de Montoliu, Pompeu Fabra, Lluís Segalà, Rafael Campalans, Marçal Olivar, Joan Petit, Ramon d’Alòs-Moner, Pere Bohigas, Ferran Valls i Taberner, Justa Balló i Encarnació Ribas entre altres. El 1924 l’Escola va ser suprimida per la Dictadura de Primo de Rivera, que en va crear un succedani, talment com va fer amb la Mancomunitat.

La intenció de Riera era d’exercir a la biblioteca de Figueres, però no va poder ser fins a l’estiu de 1927, que en va ser nomenada directora; fins llavors va treballar a les del Vendrell, on va ser auxiliar i directora, i Olot. En aquests anys, va patir diverses baixes per motius de salut –una persistent anèmia– i va ser a la capital de la Garrotxa que va conèixer Antoni Roca Agustí amb qui es va casar el 1928 a Figueres i va tenir dos fills, l’Adela i en Joan. Poc després va substituir-hi la directora Aurèlia Sabanés Durich, que ho era des de 1924.

En temps d’Adela Riera

Va ser fundada per la Mancomunitat i formava part de la xarxa de biblioteques que l’organisme dirigit per Prat de la Riba anava erigint a les viles més importants del país. Abans, a Figueres, només s’hi comptaven, més o menys a l’abast de la població, les de l’Institut Ramon Muntaner i del Casino Menestral. I va ser al lloc on hi havia hagut la presó, en la intersecció dels carrers Ample amb Joan Maragall, que el 1918 va ser posada la primera pedra de la nova biblioteca; l’acte va anar acompanyat d’una festa commemorativa i l’edifici que va alçar-s’hi va ser, molt a la manera noucentista, una mena de templet clàssic amb columnes exteriors i fris. Va ser inaugurat el 1922 per Eugeni d’Ors, fundador de l’Escola de Bibliotecàries, i la primera titulada que va fer-se càrrec de l’establiment figuerenc va ser la llegendària Olga Kirchner, que, fins a l’arribada d’Adela Riera el 1927, va ser succeïda per Carme Banús i després per Aurèlia Sabanés. A més de sala de lectura i servei de préstec de llibres, la biblioteca va convertir-se en seu de múltiples activitats culturals.

Amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923) va passar a dependre de la Diputació, la llengua catalana en va ser-hi exclosa i els actes culturals van ser reduïts i sotmesos a censura i vigilància; un policia va ser sempre present en totes les sessions. La Veu de l’Empordà ens deixa constància de l’adoctrinament que la Dictadura exercia: «a partir de 1925 es van començar a rebre a la biblioteca obres de nacionalització i propaganda del règim, així com de les principals llegendes i mites del nacionalisme espanyol com El Cid Campeador, Carlos II y su corte, El arte espanyol de los siglos IX al XI, Música popular española, La pintura española, Catálogo de la colección de pinturas del Excmo. Duque de Werwick y de Alba...».

Amb l’adveniment de la República van millorar les coses. Adela Riera va intervenir en un míting de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà el 1931 a favor que les dones poguessin exercir el sufragi en el plebiscit de l’Estatut. Per la festa del Llibre de 1935, a la biblioteca, van dictar-hi conferències Tomàs Garcés, Cèsar August Jordana, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans... Els pobles més importants de l’Alt Empordà van crear filials de l’establiment figuerenc, amb seu a les escoles i dirigides pels mestres, i els responsables de Perpinyà venien a Figueres per aprendre-hi els sistemes moderns d’administració de biblioteques...

Primera depuració de llibres

Amb l’inici de la Guerra Civil, els comitès autoanomenats «antifeixistes» sotmeten les biblioteques, primer les particulars, a una purga de llibres deistes i dretistes. La bibliotecària Riera va esforçar-se per evitar la destrucció de molts fons bibliogràfics requisats durant aquells mesos que la Generalitat es trobava impotent per evitar la impunitat dels comitès. És així que durant el setembre de 1936, el Comitè Antifeixista de Figueres va depurar uns dos-cents llibres de les lleixes de la Biblioteca Popular de la ciutat.

Adela ho viu així al diari de l’establiment: «Se m’indica que pensen entregar-nos (el Comitè) els llibres que troben en els edificis incautats i que no siguin ni dretistes ni dogmàtics ja que aquests pensen cremar-los. Davant aquestes paraules li he observat que al meu entendre anaven mal orientats i els he aconsellat que ho guardin tot per a ésser després controlat per un tècnic. Per telèfon poso en coneixement de la Central aquestes observacions del Comitè i exposo que per evitar que siguin destruïdes obres de valor aniré al Comitè a oferir-me com a control» (05.08.1936).

La biblioteca, acabada la Guerra

Passa la Guerra Civil i Adela Riera va a visitar la biblioteca el dia 9 de febrer del 1939, l’endemà que l’exèrcit nacional entrés a Figueres, per constatar l’impacte a l’edifici dels bombardeigs reiterats que havia patit la ciutat dies abans. Va trobar tot plegat bastant malmès i va demanar al nou alcalde, Josep Jou, que enviés peons per retirar els llibres enterrats sota la runa. Quant a la reconstrucció, l’administració del Nuevo Estado va trigar mesos a intervenir-hi, però, en canvi, de seguida va sancionar la seva directora: pel seu republicanisme, esquerranisme i catalanisme –era simpatitzant d’ERC i afiliada a la UGT–, de moment va ser objecte de dues sancions de suspensió temporal de sou i feina. La denúncia de l’alcalde Jou a la bibliotecària va ser en els següents termes: «entusiasta acérrima de la causa marxista, haciendo labor contraria a la Gloriosa Cruzada Nacional. Se la considera un elemento no necesario e impropio para el cargo que desempeña». El gener de 1940, durant una de les absències forçades de la directora, una brigada de treballadors, formada per represaliats pel nou règim, va reparar la sala principal de l’edifici.

Segona «poda» de llibres

Semblantment a la primera depredació de llibres, de seguida que l’exèrcit franquista arriba a la ciutat és establerta una comissió depuradora formada per l’alcalde, el rector de la parròquia, el cap de la Falange, el conseller de cultura, Javier Fages de Climent «como publicista letrado», i Ramon Reig, director de l’Institut Ramon Muntaner. Segresten totes les publicacions en llengua catalana i els llibres que tractaven sobre catalanisme, anticlericalisme, marxisme, leninisme, federalisme, maçoneria... o que els semblessin contraris a la dignitat de l’exèrcit, la pàtria i la religió catòlica.

A principis de 1940 ja havien enllestit i Javier Fages assabenta l’alcalde Jou que s’hi havia esmenat «con cuanta atención y celo he podido y sabido» i que s’havia assessorat quan no es veia en cor amb certs llibres a causa de «su índole moral o por su idioma extrañas y superiores a mi modesta competencia». Els llibres afectats per aquesta depuració franquista van ser d’un nombre semblant a l’anterior: uns dos-cents volums: Breviari de ciutadania, de Carles Rahola; La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba; Las nacionalidades, de Francesc Pi i Margall, i d’altres d’Àngel Guimerà, Vicente Blasco Ibáñez, Manuel Azaña, Karl Marx, P.J. Proudhon, J. J. Rousseau, Bertrand Russell, Josep Stalin o Lev Trotsky...

La bibliotecària va lluitar per aquests llibres i, a través del cap de Cultura de la Diputació de Girona, va oposar-se que els traslladessin fora de Figueres, però no ho va pas assolir, ni en aquell moment ni amb els esforços que va dedicar-hi al llarg dels anys quaranta i cinquanta. Els llibres només van ser restituïts a la Biblioteca Popular el 1999 i no pas tots, només la meitat, un centenar.

Parlen d’Adela Riera, Sebastià Roig a La guerra dels llibres i «Els llibres vençuts» (Revista de Girona, 2011) i Alfons Romero a «La biblioteca de Figueres» (Annals de l’IEE, 1993); ambdós han estat la base d’aquesta aproximació a la benvolguda i esforçada bibliotecària figuerenca.