Joana Colom, pedagogia i política

Natàlia Carbonell i Carla Ferrerós han publicat articles sobre Joana Colom a la Revista de Girona i a altres periòdics i webs, i el 2015 van guanyar el premi del II Concurs Internacional d’(Auto)biografies lingüístiques amb el reportatge Palabras de mamita. Biografia lingüística de Joana Colom, estrenat al cinema Truffaut de Girona.

Joana Colom i Llach (Garrigàs, 1899 - Pau, Bearn, 1997) era filla de can Llach. El pare era Pere Colom, pagès nascut a Can Puig de Garrigàs, i la mare Lluïsa Llach originària de Barcelona d’una família benestant que anava a menys. Els Llach eren família amb els Portabella del tèxtil vuitcentista (Fabra i Portabella, després Fabra & Coats), residien en un gran principal (avui primer pis) al carrer Ferran, cantonada Rambla, a la casa on un temps va haver-hi l’armeria Maristany i avui un McDonald’s. Tenien propietats urbanes a Girona i rurals a l’Empordà, la qual cosa facilitava que hi passessin temporades estivals al poble on va néixer. Va ser durant un d’aquests estius que la jove Lluïsa Llach va relacionar-se, i al capdavall casar-se, amb Pere Colom, tot i la diferència de classe.

El matrimoni va establir-se a Can Llach, un mas de considerable baluerna de molt a tocar el poble, i van tenir sis fills. Lluïsa Llach, a més de concebre una criatura rere l’altra, va haver de canviar les activitats que de fadrina l’entretenien a Barcelona: tocar el piano, llegir en francès, freqüentar el Liceu, ser festejada per Apel·les Mestres..., per portar la casa, criar conills i gallines... i cavar a l’hort: el primer cop, li van sortir les típiques butllofes a la pell fina de les mans; «la propera vegada ja no et passarà...», va dir-li el marit. Tres fills, Ramon, Joana i Albert van ser mestres, i els altres tres, Angelina, Siseta i Consol, van quedar-se a casa, pràcticament analfabetes, perquè anaven a costura només quan no hi havia cap altra feina a fer, i a pagès ja se sap... «A Can Llach, han engreixat tres porcs i n’han deixat tres més de renyocs», resumia el meu pare i fill de la Consol, en referència al tracte distint entre una meitat i l’altra dels fills. La Joana de nena ja va donar mostres de ser treballadora, entusiasta i de tenir gran facilitat per aprendre. Espontània i directa com va ser tota la vida, un dia que engegava els ànecs, cantava. Va passar el capellà i li va dir que més valdria que llegís el catecisme en lloc de refilar. Resposta del tap de cossi: «No cal, jo ja me’l sé; no faig com vostè, que se l’ha de llegir quan ens pregunta».

Va fer la carrera de magisteri a Girona, vivint a Can Santaló de la plaça de Sant Pere, parents de la seva mare. Van ser companyes d’estudis amb la seva cosina i íntima amiga Montserrat Sors. Reconeixia gran influència de les professores Pepita i Elisa Uriz formades amb Giner de los Ríos. Les notes van sempre ser brillants i als divuit anys va acabar els estudis; com que no era major d’edat (llavors 21), de moment no va poder opositar. Entretant va treballar en una escola privada i, ja amb les oposicions guanyades, va ser mestra als col·legis de pobles propers a Girona, Lleida i València. Anant al destí de Maians, cap a Lleida, en el transbord de l’estació de Picamoixons, esperant a l’andana va conèixer qui esdevindria el seu marit, Hilari Arlandis Esparza (València, 1888-Figueres, 1939).

Arlandis era marbrista funerari i sindicalista. Membre de la CNT, el 1921 va ser enviat a Moscou per a la constitució de la Internacional Sindical Roja, juntament amb Joaquim Maurín, Andreu Nin i d’altres. Va conèixer personalment Lenin qui, segons explicava la Joana, per convèncer-lo que a la CNT havien de ser comunistes, discutint acaloradament, Vladimir, tot i la poca alçada (1,65 cm) va agafar Arlandis (1,80) per les solapes i el va sacsejar. De Rússia en va tornar comunista, va passar per diverses organitzacions i el 1936 va ser un dels fundadors del PSUC, el que després ha estat ICV, avui diluït en els Comuns. Arlandis i Colom van casar-se a València i, ja residint a Barcelona, van tenir una filla, Vera, que avui viu a Pau, França. Comissari polític durant la Guerra del 36 i fundador el 1937 de la primera escola de comissaris polítics de Catalunya a Sant Cugat del Vallès, Arlandis va morir a la Rambla de Figueres durant un bombardeig el 1939 fugint cap a l’exili. Anava amb el llibre que havia escrit sobre Ramon Casanelles, el primer comunista català, dins la seva maleteta.

Durant la dotzena d’anys de convivència amb el dirigent comunista, Joana treballà sempre de mestra –de fet, ella era qui mantenia la parella i després la família– fent costat al marit. El visitava a la presó durant les múltiples detencions de què eren objecte els comunistes, sobretot durant la Dictadura de Primo de Rivera; corregia i traduïa textos –sabia francès i estudiava rus a la universitat–; fins i tot una vegada va portar dins de la bossa de mà mitja dotzena de pistoles: deia ella mateixa que, desimbolta, jove, elegant i ben vestida, era poc probable que la policia l’escorcollés. És aquells anys que coneix i es relaciona amb Companys, Aiguader, Macià, Ventura Gasol...

Mestra prestigiosa i exili

Joana Colom, als pobles on va exercir, de seguida va oferir-se per fer classes nocturnes i gratuïtes per als adults que volguessin sortir de l’analfabetisme. Sempre va ser l’abanderada de la modernitat allà on treballava, i a vegades la seva actitud li va ocasionar enfrontaments amb les autoritats. A Sant Miquel de Cladells, del municipi de Santa Coloma de Farners, hi havia escola mixta i el capellà pretenia que els nois hi anessin al matí i les noies a la tarda, però ella s’hi va negar. A Maials, es troba amb una escola desastrosa i va fer que, amb els diners que li havien de pagar a ella per a l’allotjament, es compressin taules noves. A Ràfols de Salem, prop de València, al cap de poc d’haver recomanat a les seves alumnes que de tant en tant es rentessin, va trobar-se que el capellà, l’alcalde i els pares de les més benestants li van retreure de si es pensava que les nenes anaven per putes... Sempre activa, sempre estudiosa de les novetats pedagògiques, va fer-se un nom entre els ensenyants i per això, quan el 1931 va proclamar-se la República Espanyola i l’Ajuntament va fundar el Patronat Escolar ubicat a la plaça d’Espanya, va ser convidada a treballar-hi. Va reciclar-se, com els seus col·legues, en llengua catalana per poder-la ensenyar. Còmplice ideològica del marit, va ser escollida delegada del Socors Roig al Congrés Mundial de Dones que la va portar el 1934 a viatjar per França; també en representació de la Federación de Trabajadores de la Enseñanza va tornar dues vegades a Rússia amb el seu marit i una de les Uriz.

Quan emprèn el camí de l’exili la petita Vera ja fa mesos que, per seguretat, és a París amb uns amics. Mor el marit a Figueres i Joana i d’altres mestres viatgen amb nens refugiats espanyols. Un cop a França, recuperada la filla i conscient de la imminent guerra general, busca un vaixell per marxar. En sortien cap a Amèrica i cap a Rússia; i el primer que va trobar resulta que anava a Leningrad/St. Petersburg. Els daus de la vida la porten a cals sòviets, que les tracten esplèndidament; amb un grup de nens i mestres espanyols, són instal·lats a Ucraïna i, poc abans que Rússia entrés en guerra, els traslladen a prop de Moscou. Ja iniciats els bombardeigs són enviats, Volga avall, a un poble de prop de Stalingrad/Volgograd que havia estat habitat per molts alemanys, ara allunyats cap a Sibèria.

Amb la guerra s’acaba l’abundància i arriben les agrors, els dèficits alimentaris, la fred, el mercat negre... a més d’un fort control ideològic per part d’inspectors soviètics castellanoparlants. Joana Colom es desenganya del comunisme, si més no del soviètic. Quan s’escriu amb els Bergés, un matrimoni de mestres amics exiliats a Mèxic (Els mestres de la República de S. Marquès, 2006), per evitar la censura franquista envia les cartes a París i de París arriben a Amèrica, i els Bergés han de fer el mateix en sentit contrari; contactar amb la família de Garrigàs, impossible. Des del poble on viuen, recorda Vera, poden veure els bombardeigs i el llegendari i sagnant setge de Stalingrad. Acabada la guerra el grup retorna a prop de Moscou.

Arriba un moment que la Joana decideix abandonar Rússia, i el partit i els amics de París les ajuden. Travessen una Europa desfeta amb passaport d’apàtrides i, a la capital de França, sense poder fer de mestra, viuen de fer feines de neteja fins que el 1949 troba plaça de professora d’espanyol a l’Escola Normal de mestres de Pau, al Bearn. Serà el domicili definitiu per a qui tot el que havia tingut a la vida cabia en una maleta i mai no havia viscut dos anys seguits al mateix lloc. A Pau se senten bé: feina digna, la Vera pot cursar el batxillerat i són a prop de la família que fa una quinzena d’anys que no han vist; una de les germanes, la Siseta, les visita. Quan el consolat espanyol els facilita passaports, tornen a Garrigàs cada any per vacances: hi troben l’escalf dels germans i dels nebots, la platja estival a prop, la lectura, benestar.