"S’ha de protegir el menor, però no existeix una xarxa adequada per fer-ho"

L’assetjament escolar afecta uns 2.000.000 de menors només a Espanya. Tot i ser una gran xacra social, està silenciat. L’autora del llibre El bullying es cosa de todos i presidenta de l’associació No al Acoso Escolar (Nace) va inaugurar el curs escolar, dijous passat, amb una conferència al Teatre Jardí de Figueres.

Començar el curs escolar parlant d’assetjament escolar, és un pas endavant?

Clarament. M’ha fet molta il·lusió fer aquesta xerrada a Figueres, on hem parlat de què és l’assetjament escolar, de com es forma, dels perfils dels qui hi intervenen, de com detectar-lo –especialment per part dels mestres i professors, que moltes vegades tenen molta dificultat a identificar-lo–, de com s’ha d’actuar. També hem parlat de la solució, que implica aplicar el Decàleg contra l’assetjament escolar, que nosaltres vam redactar ja fa sis o set anys, i que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, el 2020, per unanimitat de totes les forces polítiques, però que malauradament no s’implementa.

Per què no s’ha implementat?

La resposta la té el Govern, però la meva opinió és perquè haurien de reconèixer que existeix l’assetjament, que el problema és greu i que no s’està abordant adequadament. Seria posar cap per avall tot el sistema, però un dia o altre s’haurà de fer i s’acabaran frases com les que a mi mateixa m’ha dit algun director: "Tenim 400 i escaig d’alumnes i no podem estar pendents de si un s’ha barallat amb un altre". Malgrat tot, a NACE, continuarem treballant fins que allò de "tolerància zero" sigui real.

"Hem de parlar d’assetjament a les aules, formar el professorat i informar les famílies"

Els centres no estan interessats a solucionar el problema?

Hi ha de tot, però la tendència és no reconèixer que tenen casos d’assetjament, per una qüestió de prestigi i d’imatge. És cert que pot haver-hi una part d’intencionalitat, però també hi ha una part important de desconeixement sobre la gravetat del problema (’són coses de nens’, ‘no n’hi ha per tant’...). Sovint s’equivoquen en el procediment; per exemple, quan interroguen els testimonis d’un possible cas de bullying, no saben o no ho volen fer bé. Quan es pregunta als observadors, no n’hi ha prou amb preguntar: ‘Tu has vist això?’ Ells contestaran que no, perquè existeix la paraula chivato, i no diran res si prèviament no els hem conscienciat, sensibilitzat, si no els hem fet reflexionar sobre conceptes com justícia, empatia, respecte... i tota una sèrie de valors dels quals s’ha de parlar abans de fer aquestes investigacions.

Quins errors cometen els docents?

Malauradament, bastants: no donar credibilitat a la víctima, interrogar en grup, fer acaraments víctima-victimari, no voler enfrontar-se a l’agressor, amagar el tema... Tot això afavoreix la llei del silenci, que no afecta només els nanos; en realitat tots estem sota la llei del silenci. Els docents han de començar a parlar d’assetjament sense complexos, però per això cal, sobretot, formació. Sé per experiència que, si els adults parlen de bullying, els alumnes també en parlen. Som nosaltres els qui hem de trencar el tabú, el secretisme. I, sobretot, no qüestionar la víctima, sinó donar-li credibilitat.

"Una societat que permet el maltractament a la infància no és una societat sana"

Ha estat una xerrada il·lustrada per casos reals, pot citar-ne algun?

El primer que em ve al cap és el d’un nano de primer de secundària, de dotze anys, en el primer dia de classe. Em presento, els comento que estic treballant en temes d’assetjament i, en acabar la classe, em demana ajuda. M’explica que des de primària li fan bullying i que, uns dies abans, l’havien agafat entre uns quants, l’havien acorralat i havien començat a donar-li cops de puny. Però, tot seguit, em confessa que ell també "molesta" els altres. Li pregunto com i per què molesta i em diu que ho fa perquè està cansat de ser invisible, que des de primària els companys no li fan ni cas, l’ignoren. Li vaig explicar a la seva tutora que el nano estava patint assetjament, però ella considerava que no era un cas de bullying perquè "ell també molesta". Això és una prova de quantes coses els passen per alt als professors perquè no en saben prou, perquè no fan les preguntes adequades... i això fa que, sovint, no el detectin.

Com cal actuar?

La resposta està en les deu mesures del Decàleg: 1) Parlar obertament d’assetjament a les escoles. Això no ha de ser un tema tabú perquè el que no s’anomena no existeix. 2) Incloure el bullying al "Pla educatiu de centre" i al "Pla d’acció tutorial". 3) Formar el professorat. 4) Informar i conscienciar les famílies. 5) Implementar una bona educació emocional des d’Infantil. 6) Tenir un bon pla de prevenció a totes les escoles. 7) Disposar de protocols d’actuació àgils, efectius i transparents, implementats amb participació externa, perquè el centre escolar no pot ser juez y parte. 8) Informar sobre el tema a tots els sectors socials perquè, com diu el títol del meu llibre, El bullying es cosa de todos. 9) Posar en marxa campanyes per sensibilitzar la població en general. 10) Oferir transparència. Volem dades: quants casos hi ha, quants suïcidis, quants nanos s’han de canviar injustament d’escola, quants van a parar a centres de salut mental, quants protocols obren els col·legis i quin n’és el resultat (positiu o negatiu). Sabem que la majoria són negatius perquè, com que l’implementa el mateix centre, ho té fàcil per manipular-lo. La manca de xifres contribueix a invisibilitzar el bullying.

"L'assetjament escolar està invisibilitzat però la realitat és que hi ha nanos que es maten"

Surten a la llum casos de suïcidi per assetjament escolar. Per què no s’actua amb contundència?

És una bona pregunta, però potser li hauríem de fer a l’administració. La nostra visió com associació és positiva, esperançadora, perquè volem pensar que això té solució, i és per això que vam redactar el Decàleg contra l’assetjament escolar. No vull que ningú pensi que tenim interès a carregar les tintes, però la realitat és que hi ha nanos que es maten. Jo he parlat amb dues noietes que han pujat a la finestra i han estat a punt de llançar-se. Al meu llibre, explico un cas real: la mare que em ve a veure i em diu: ‘La meva filla m’amenaça que, si l’obligo a anar a l’escola, es llança per la finestra’. Parlo amb la noia i arribo a la conclusió que, si l’obliga, molt probablement es llançarà.

Com és que veient que passen aquestes coses no corren una mica més a arreglar això?

Perquè cap centre no pensa que se li matarà alguna criatura, pensen que això passa a altres llocs. Molts no volen mirar l’assetjament als ulls, reconèixer que existeix i lluitar contra ell. I això ens porta a una conclusió: l’estat de la qüestió és immoral. Nosaltres acompanyem famílies que han perdut els seus fills i sabem del seu patiment; per això ens sembla immoral que s’intenti amagar el bullying. L’administració n’és responsable i hauria de formar urgentment els docents per tal que això no tornés a passar, és imprescindible. Per això, quan acabo una xerrada per professors dic: ‘Penseu una cosa, i si fos el teu fill’?

La llei de quina manera empara en temes d’assetjament?

Hi ha lleis de protecció de la infància, però el bullying hauria de ser més un tema de prevenció que un tema de lleis; més un tema de consciència que un tema de càstigs, més un tema de treball en xarxa que d’accions individuals. Hem de comprendre que és la nostra obligació teixir xarxes de protecció dels menors, però no tenim una xarxa que protegeixi adequadament els menors. Tal com diu el Decàleg, ‘una societat que permet el maltractament a la infància no és una societat sana’ però el cert és que no tenim una xarxa adequada per fer-ho.