Els búnquers ocults de la Jonquera per aturar els nazis

Ocults en turons, en punts estratègics i en propietats privades es poden anar redescobrint els búnquers de la coneguda com a «Línia P» dels Pirineus (Organització Defensiva dels Pirineus) construïts després de la Guerra Civil per aturar qualsevol atac enemic per la frontera amb França, i principalment protegir la «Nueva España» dels nazis. Molts han restat amagats durant dècades sota vegetació sense ni tan sols el coneixement dels propietaris dels terrenys. L’Ajuntament espera protegir i donar a conèixer aquest patrimoni. Ja s’han signat convenis amb alguns propietaris, s’estan recuperant i es poden visitar en una ruta pels búnquers. Altres s’han visitat puntualment i es negocia la possibilitat de convenis.

La «Línia P» estava preparada per aturar el pas dels blindats que entressin per la carretera nacional per la Jonquera. La construcció se situa a finals de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. Servia per aturar qualsevol enemic per França, tot i que la por als nazis als inicis va marcar la seva construcció encara que més tard la por es va anar diluint.

«L’Alt Empordà és un dels llocs més senzills per entrar pel Pirineu», explica l’historiador del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME) Miquel Serrano. Per això es va convertir en un indret estratègic i un dels punts per on passava la línia defensiva. Es van arribar a construir uns 2.000 búnquers a la comarca, dels gairebé 6.000 que hi havia arreu del Pirineu. 

Preparats per a qualsevol atac

De formigó, estaven preparats per respondre a l’aparició de l’aviació i les innovacions en armament. Podien atrinxerar tant els actius humans com els armamentístics. Per això disposen d’estructures resistents contra atacs a granades, espais per a tropa, magatzems per a la munició, rebost per a aliments, latrines, entre altres estances.  

Van ser construïts per diferents batallons del Regiment de Fortificacions número 3. 

El projecte es va portar a terme en dues fases, una de 1943 a1945 i des d’aquesta data fins als anys 50. Mai es van arribar a utilitzar, però estaven preparats per guarnir amb la tropa que estaria en zones properes amb companyies de soldats que podien posar en funcionament en una hora o dues. 

Es van arribar a construir uns 2.000 búnquers a la comarca, dels gairebé 6.000 que hi havia arreu del Pirineu

Els construïts a la Jonquera són una vintena en cada període. Els que ara es donen a conèixer pertanyen a la primera època i són un sistema complementari als dos observatoris de Montroig, a Darnius, i Can Palau, a Agullana, que van ser construïts el 1940. Un comandament dins d’una zona concreta supervisava les tasques de cadascun dels elements defensius.

Són Centres de Resistència d’emplaçaments de diferents tipus d’armes, per a metralladores i per a canons antitanc i el búnquer és la cuirassa que els protegia.

Emplaçaments estratègics

L’exèrcit buscava el millor emplaçament per al búnquer. Una vegada escollit, ocupava el terreny sense donar avís al propietari i iniciava la construcció de forma discreta. Una visita a l’interior permet adonar-se d’on creien que podia provenir l’enemic. Les finestres dels nius metralladora apunten a la carretera nacional. En aquella època no existien infraestructures com l’autopista o el TAV que avui se situen entremig del búnquer i la nacional. 

L’Ajuntament de la Jonquera pretén recuperar i crear una ruta de sis quilòmetres que permeti visitar sis dels búnquers, camuflats a banda i banda de la carretera. Actualment se’n poden visitar dos i un tercer properament. I es continuen converses amb altres propietaris per incorporar altres construccions a la ruta. Alguns s’han pogut visitar puntualment.

"Alguns es van convertir en barraques d’horta o vinyes, o olivars, o hi han hagut passavolants"

Miquel Serrano

— Historiador

Les construccions estan en procés d’inventariar-se i per la manera com actuava l’exèrcit, moltes d’elles s’han anat posant al descobert després de dècades amagades o camuflades. 

Miquel Serrano posa de manifest que «alguns es van convertir en barraques d’horta o vinyes, o olivars, i en alguns hi ha hagut passavolants o gent que hi va viure, es van convertir dipòsits d’aigua o s’han adaptat per altres usos».

De la tasca de recuperar els tres primers i arribar a convenis amb els propietaris també n’han sorgit històries personals. Ho explica la regidora de Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament, Lluïsa Macias.

Una propietària, a Austràlia

Colette Esteve és una de les propietàries. Té 95 anys i resideix a Austràlia. Nascuda a França, va viure a la Jonquera. Macias relata la il·lusió de la propietària quan va saber-ho. La signatura del conveni es va fer durant la pandèmia, amb tots els inconvenients que això va comportar i Esteve va viatjar en dues ocasions per sorpresa a la Jonquera. Dins de la seva propietat hi ha el búnquer M21 CR10 (CR correspon a Centre de Resistència). 

El segon que es pot visitar estava sota un turó i els propietaris, de Barcelona, també desconeixien que existia. 

Un altre dels visitables s’ha pogut situar a través del treball de recerca d’un alumne del qual tenia coneixement Miquel Serrano. «El seu avi havia estat un dels soldats que havia construïts els búnquers», explica la regidora. L’element defensiu va quedar enterrat per obres com el TAV. Es va situar sobre el terreny i es va trobar. En aquest cas una part està en terme d’Agullana. 

Els dos primeres ja es poden visitar i el tercer està en procés. També s’espera arribar a un acord per poder accedir a un quart que amb les obres de l’autopista va quedar situat a la franja de seguretat. 

El patrimoni s’ha recuperat mantenint tots els materials originals i s’han col·locat portes noves. Per a la neteja s’ha fet un treball amb el servei comunitari i una vegada al mes alumnes de l’institut han fet tasques de neteja.

Tots tres són diferents, una de les peculiaritats d’aquestes construccions que s’han considerat d’autor. Als dos primers s’hi accedeix per una porta que condueix a un túnel i diferents estances, entre les quals el lloc on se situava el niu de metralladora apuntant a la carretera. El tercer, en canvi, té una boca superior sobre el terreny i s’accedeix per una escala que baixa tres metres cap avall. «Tots tenien un sentit estratègic per atacar o defensar-se i cada element d’aquests tenia una funció», explica la regidora. 

Entre 1945 i 1950 es va continuar el projecte. A partir de llavors «va ser un procés progressiu però a finals dels anys 50 es van deixar de construir del tot perquè entre el 1948 i el 1950 Espanya comença a tenir alguns reconeixements internacionals i l’amenaça d’intervenció exterior militar es va diluint», diu Serrano. N’han restat les construccions a través de les quals la Jonquera permet conèixer aquesta part de la història de la frontera.