Ramon Pararols, un barber apassionat pel Barça

Davant una platea del Teatre Municipal de Roses plena a vessar de família, amics i coneguts, Ramon Pararols (1945) no podia amagar l’emoció que sentia en rebre, el passat 15 d’agost, la Dracma de Plata, la màxima distinció que atorga el consistori rosinc per agrair a un ciutadà o col·lectiu la seva contribució al bé comú del poble. A ell, li reconeixien la llarga trajectòria, dedicació i contribució a la promoció de l’esport al capdavant de la Penya Blaugrana de Roses, entitat que va fundar l’any 1984 amb Joaquim Cusí i Josep San Jaume i que va presidir durant vint-i-cinc anys.

La Dracma d’enguany, inspirada en les monedes que s’encunyaren a la colònia grega de Rhode, acompanyarà la rebuda l’any 1992, aquell cop, recorda l’homenatjat, «en un acte a la mateixa penya i no públic com ara». Ramon Pararols no és fill de Roses, però com si ho fos, perquè hi ha passat la vida des que tenia quinze anys. Va néixer a Vilabertran, històricament terra de cultiu de l’horta. Ell, però, no va agafar l’aixada, tot i que la família tenia horts i hi anava a treballar, sinó les eines de barber que havia deixat el seu oncle, a qui no va conèixer «perquè va morir a la guerra». Pararols tenia només onze anys i el barber de Vilabertran, amb el que eren quasi veïns, li ho va suggerir. «I hi vaig anar a treballar, a aprendre l’ofici», rememora. Aleshores ho compaginava amb els estudis.

Va estar-s’hi tres anys fins que va entrar a treballar a la barberia d’Isidre Falgueras, a la plaça de la Palmera de Figueres. Al cap d’un any, un barber de Roses li va oferir feina, ja que s’havia quedat sense dependent. D’entrada, explica, no era la seva primera idea perquè «ja tenia emparaulat anar a treballar a Portbou per substituir un noi que anava a fer la mili». En retardar-li l’ingrés, Pararols es va quedar sense l’opció i va acabar acceptant anar a Roses. Avui, assegura, «no me’n penedeixo gens». Va treballar en aquella barberia sis anys i mentre feia el servei militar a la base del Pení, el barber va abaixar la persiana. Aleshores, Pararols va decidir obrir-ne una ell. «Vaig agafar el dependent que em substituïa i feia una setmana a Pení i una a Roses», recorda. Així va dur la barberia fins que es va llicenciar un 15 d’agost. I des d’aleshores fins a la jubilació, quan ja fregava els seixanta-sis anys.

La barberia, doncs, va ser el centre de la seva activitat professional. De fet, aquí també va conèixer la que seria la seva dona, Joaquima, ‘Quimi’, Lliuró, perruquera de senyores. Pararols explica que ella va arribar a Roses el 1963. Era de Garriguella, tenia divuit anys i venia a treballar a la perruqueria del costat, que era propietat de la filla del barber que el va dur a ell al poble costaner. Es van casar el 26 de febrer del 1968 i junts van tenir tres fills: una noia i dos nois, un d’ells, el petit, que els segueix les passes amb una perruqueria també a Roses.

A banda de la barberia, Ramon Pararols tenia una altra motivació: la passió pel Futbol Club Barcelona. «L’he tingut tota la vida. Era un crio petit, potser tenia sis anys, que anava a jugar amb un amic i els diumenges, quan jugava el Barcelona, el seu pare em cridava i escoltàvem el partit per la ràdio», rememora. No pensava massa a poder-los veure en directe perquè «l’economia no era massa favorable», justifica. Sens dubte, aquell Barça de principis dels anys 50 era molt diferent de l’actual. Encara, diu, conserva fotografies d’abans que arribés Cubala o Di Stefano.

Ramon Pararols, que havia jugat de porter amb els equips de Vilabertran fins que va marxar a Roses, no sap explicar què motivava aquella passió, però sí que la compartia amb els amics Joaquim Cusí i Josep San Jaume. Junts «vam pensar que hi havia penyes arreu i a Roses, no». Així, van anar a Barcelona, van parlar amb el Club i la Generalitat i van tirar endavant la penya blaugrana de Roses. «Jo vaig ser qui va buscar una persona perquè en fos president», recorda. Així va començar tot, amb la seu en un restaurant, estil self-service, i amb ell de vicepresident de la secció de futbol que aleshores tenia cinc equips. La penya, a més, disposava de tres equips de bàsquet. Això, explica Pararols, comportava moltes despeses i quan ell va entrar de president van eliminar els equips. Quan el restaurant que els feia de seu va tancar, van perdre bona part dels dos-cents cinquanta socis que tenien. «Sense local ni equips, ningú necessitava la penya, però vaig dir-me que calia recuperar el local social i així, com a president, ho vaig fer», explica. Al cap d’un any i mig ja superaven els sis-cents socis. Per animar l’ambient van començar a muntar campionats de botifarra els divendres a la nit i caps de setmana, precedint els partits. «Ho vam passar molt bé», admet. Quinze anys més tard, l’edifici es va vendre i va caldre cercar nova seu. Van trobar-la, però «era un desastre, no estava ni emporlanada, no hi havia aigua ni llum». Però ho van posar a punt «treballant-hi mínim quatre mesos». Van quedar-s’hi una dècada i aleshores ell va deixar la presidència i va entrar una nova junta. Amb la pandèmia la penya de Roses va aturar l’activitat i actualment no té local ni vida. A Pararols li agradaria que revisqués. Està convençut que «afició n’hi ha i, a més, una penya sempre crea bon ambient».

El rosinc número 3.346 a les llistes del cens de població

Quan Ramon Pararols es va empadronar es va adonar que era l’habitant 3.346. «Aquesta xifra em va quedar», somriu. Admet que aquella Roses té poc a veure amb l’actual. «En aquells anys ja venia algun turista, però pocs». Com a president de la penya, però, no recorda quin número de soci és. Ell havia anat a trobades de penyes, però no va viatjar massa. Encara ara, però, segueix els partits, amb l’única condició, diu, que no juguin massa tard.