Lluïsa Claparols Subirà, tres dècades custodiant secrets i atresorant afectes al Jubar de Figueres

Lluïsa Claparols Subirà (1947) és una dona menuda, riallera, de caràcter expansiu i positiu, qualitats que els veïns i visitants ocasionals del Jubar valoren com un tresor. És, des de fa trenta anys, el nexe d’unió, la persona que tots coneixen, la que troben sempre i els saluda afectuosament quan travessen el llindar de l’edifici, matí i tarda, sempre amatent i disposada a ajudar. Des de fa tres dècades, Claparols n’és la portera, segurament de les darreres que hi ha a Figueres, un ofici en vies d’extinció, reminiscència d’uns altres temps. A ella, però, l’ha fet sentir, i continua fent-ho, extremadament feliç. Potser per això, malgrat que té l’edat sobrada de jubilació, continua al peu del canó i així s’hi mantindrà, confessa, fins que el cos aguanti: «Aquesta feina i els veïns del Jubar em donen vida i ànims per continuar, són com la meva família».

És aquest un ofici que ens trasllada a altres temps, però, per a Lluïsa Claparols Subirà ha estat i és la seva vida. Fa trenta anys que és molt més que l'ànima que custodia l'entrada del Jubar, és la persona que, amb Combinar feien els el seu caràcter extravertit i amatent, ha aconseguit atresorar l'afecte de tots els veïns que l'habiten.

Lluïsa Claparols va néixer a Vilafant farà setanta-sis anys. Quan era una nena, el metge va recomanar als pares que, per millorar la seva salut, anessin a viure prop del mar. Ho van fer. Es van instal·lar a Palau, poble d’origen del patriarca. Va ser aquí on Claparols va cursar els primers estudis i, més tard, es va convertir en l’única nena que hi feia Comerç. Va ser una decisió meditada: «M’agradava molt escriure a màquina i el batxiller no en tenia». Als setze anys, va anar a Figueres per treballar d’escriventa a la Ferreteria Sima, que dirigia Francisco Ullastre. Es quedava a dispesa a Ca l’Anita Bartis. Així fins que es va casar, l’any 1972. Aleshores va anar «a vendre a plaça» en una parada amb els cunyats. La feina l’entusiasmava, «el contacte amb la gent», recórrer els mercats: Figueres, Cadaqués, Llançà i el Port de la Selva.

De la plaça de portera al Jubar va tenir coneixement a través dels senyors Pi i Matas, dos veïns de l’edifici i treballadors del Banco Hispano Americano, on Claparols feia hores. Així que, animada pel seu marit, va acceptar-la. Era el gener de 1993. Al cap de poc quedava vídua i amb dos fills. La feina, doncs, va ser un bàlsam. Aquests trenta anys, diu, «han passat com si res». Començà, explica, sense llibre d’instruccions, ni tan sols l’assessorament del porter a qui substituïa, el tercer que tenia l’edifici, i que es prejubilava. «Em va donar l’escombra i la fregona i em va dir, tu mateixa».

D’entrada, la feina d’una portera és, diu, «estar-se aquí asseguda» –m’assenyala un cubicle petit amb un parell de cadires i amb una fotografia de l’edifici de Josep Algans penjada a la paret– «i indicar a la gent que entra on han d’anar». Però Lluïsa Claparols mai n’ha tingut prou amb això. Per a ella és una «responsabilitat» acceptada de bon grat des del primer dia. «Tot això no m’ho ha manat ningú, tot surt de mi», conclou. Tal generositat la captaren els veïns durant el confinament, ja que Claparols es va convertir en la persona que anava a comprar per tothom que ho necessités. «Cada vegada hi ha més gent gran al Jubar, aquells primers propietaris, i si vaig a comprar per mi, també ho faig per ells».

La jornada per a Claparols comença de bon matí, quan obre la porta de l’edifici, tancada de nits. Ho fa puntual a dos quarts de set. Fora encara és fosc. Més tard, reparteix la premsa, molt menys que anys enrere. També lliura els nombrosos paquets que arriben per missatgeria. A més, si algun veí fa obres a casa, és a ella a qui li deixa les claus. A les tardes, explica, és quan hi ha més activitat perquè en el Jubar passa consulta un oftalmòleg. Per acabar el dia, vora dos quarts de vuit, Lluïsa Claparols recull les escombraries. No les seves, sinó totes les que els veïns llancen a través del tub americà que travessa l’edifici, de dalt a baix. «Amb un carretó, agafo el bidó i les vaig a portar al carrer de Llers, que fa baixada». A voltes són quatre bidons perquè el Jubar es divideix en dues parts. No és una tasca que l’enutgi de fer. «Això no és res», apunta. També va, replà per replà, recollint el vidre i el cartró deixat pels veïns per reciclar. L’única tasca que ha delegat és netejar l’escala, feina que fa fer i paga de la seva butxaca.

Claparols confessa que a la porteria «el temps passa volant». No hi llegeix ni cus, però sí que fa petar la xerrada amb un i altre. «Conec a tothom, d’aquí i part de fora», somriu. Reconeix que una de les virtuts d’una portera és la discreció, és a dir, allò que sap s’ho reserva prudent. Quan el vespre avança, marxa al pis que té assignat amb la porteria i gaudeix amb calma d’alguna telenovel·la. Mirant enrere, reflexiona, allò que la fa sentir «molt joiosa» és «el bon caràcter» que té. És la font «que em dona energia».

Subscriu-te per seguir llegint