El castell de Sant Ferran, a Figueres, la fortalesa més gran d´Europa va patir, el 8 de febrer del 1939, unes voladures que van fer desaparèixer, segons narra Eduard Rodeja al 'Llibre de Figueres' (1962) "la magnífica porta principal, joia de l´art militar de la seva època, i la força de l´explosió havia escampat els seus trossos a més de mig quilòmetre de distància". Un dels somnis de l´arquitecte responsable del Pla Director, Rafael Vila, ha estat sempre reconstruir aquesta històrica porta. És aquest un projecte complex i costós però, aprofitant que a finals d´estiu es farà recréixer amb maçoneria la cortina que dona al fossat, per seguretat dels visitants, fins a 1,70 metres -originàriament feia 11 metres-, també s´instal·laran, al lloc original, dos pedestals de la porta que ara s´exhibeixen al fossat, juntament amb altres pedres que Vila va aplegar fa uns anys i que es trobaven disperses pel castell.

L´arquitecte explica que el castell de Sant Ferran és una fortalesa "de doble recinte amb un interior tancat i un exterior amb fortificacions". L´estat actual, però, no permet als visitants que aquest tret es percebi, ja que li falta aquesta cortina interna. Després dels treballs, que es preveu que estiguin acabats abans de Nadal, quan el visitant travessi el pont continu -abans llevadís- "passarà entre els dos pedestals d´una porta que ja no hi és, però podrà imaginar-se la dimensió que tenia i també que entra en un recinte interior".

Aquests treballs de recuperació enllacen amb altres obres que s´han fet recentment dins el castell. Una d´elles és el tancament amb estaques per evitar "l´entrada incontrolada de gent que salta al fossat". Això, no només implica la invasió d´una propietat privada, sinó que també pot suposar riscos per a les persones. Vila va voler fugir de la idea de fer un tancament amb tanques metàl·liques i, seguint documents històrics que evidenciaven l´ús d´estacades a tot el castell ja al segle XVIII, va idear un sistema a partir d´estaques de fusta discontínues -24 metres d´estaca i 30 de tanca- per evitar "que fos monòtona" i, a més, tot emulant unes notes musicals. "La idea és que el visitant entengui que és molt més que una tanca", explica Vila.

L´altra obra en perspectiva afecta el baluard de Sant Narcís, també molt malmès durant les voladures del 1939, i on antigament hi havia un polvorí. Vila explica que aquest baluard disposava de planta baixa i soterrani. L´interès dels treballs és "continuar la cortina pels dos flancs de les tres cares del baluard, buidar el polvorí" i consolidar volums com si fossin "restes escultòriques".

Per a l´arquitecte, és ben clar que el castell "és un museu a l´aire lliure" que, en el seu cas, el té fascinat des de fa anys. De fet, Vila ha coordinat entre sis o set obres, totes elles diferents. "Em discuteixo molt amb les pedres, i no amb les persones, per fer entendre com ho van fer i perquè ho van fer", comenta, tot afegint que "com més ho coneixes, veus més intel·ligència sota aquelles pedres". Seguint aquesta línia argumental, Vila ens remet a una de les darreres obres concloses i que ha tret a la llum un sistema de sanejament únic "perquè, al segle XVIII, ja tenia latrines col·lectives" i, posteriorment, el 1860, també van introduir el sifó hidràulic i, més tard, les clavegueres turques separades. "Estaven al dia i els preocupava la sanitat, tenien coses que ni els civils disposaven a les ciutats; evidencia la intel·ligència d´aquells enginyers", conclou Vila.