«Els bons espectadors saben llegir la veritat, destrien els codis»

Tot i la seva llarga trajectòria, l'actor i director teatral Oriol Broggi (Barcelona, 1971) encara no havia dirigit mai un text del dramaturg Carlo Goldoni. En aquesta entrevista ens parla de Coralina, la serventa amorosa, que es representa aquest dissabte 4 de maig al Teatre El Jardí de Figueres, funció a la que té previst assistir i de la nova producció que té entre mans, Tots ocells de l’autor libanès Wajdi Mouawad. Habitualment, Origol Broggi no sol acompanyar la companyia durant les gires, però sí en aquesta sessió a Figueres, que serà la que servirà per tancar-la. Una sessió, a més, que els responsables del teatre volen que arribi a tothom fent-la accessible amb servei de subtitulació, audiodescripció, visita tàctil (18.30 hores) i reforç de bucle magnètic i amplificació de so, que cal reservar a través del correu figueresaescena@figueres.org.

Quan es construeix un muntatge com Coralina, la serventa amorosa, ja hi ha paral·lela la voluntat de fer gira? 

Normalment sempre es pensa una manera de fer-la en el Teatre i una altra per gira. En el cas de La Biblioteca, al no ser un teatre a la italiana, inventem l’obra per aquell espai i ens oblidem de la gira. Després, un cop estrenada, comencem a pensar com aquella funció, que s’ha acabat de fer amb el públic, pot viatjar. Perdrà l’espai de la Biblioteca, però guanyarà amb altres coses que el teatre a la italiana et proposa i et dona. Fas una adaptació i acaba, a vegades, guanyant i tot. En el cas de Coralina ha guanyat. Tinc la sensació que ara és una obra més forta, més directa, concisa i precisa que a la Biblioteca que, si bé té molta màgia, també, a l’hora, perds.

Per què segueix interessant la veu d’un autor del XVIII en ple segle XXI?

Perquè l’obra és bona, l’autor també. Potser els espectadors ens hem fet menys bons que l’autor. I perquè les obres bones saben tocar aquells pals que no moren mai. Saben col·locar els problemes del moment i els clàssics, com deia Borges, assumeixen les lectures que encara han de venir, de les persones que han de néixer. A més a més, aquest tipus d’obres, fent la mirada antiga, saben adaptar els problemes que tu tens avui perquè els temes que tracten i com ho fan estan molt dins nostre.

I el cas concret de Carlo Goldoni?

Ell és un autor que, en el seu moment, va trencar molts esquemes i els va refundar. El seu és un teatre de refundació, en aquell moment s’està inventant una nova manera de fer teatre. Està canviant el paradigma i les obres que es fan en aquests temps de canvis saben trobar un encaix entre el nou i el vell. I les obres que han col·laborat amb que es pugui canviar, estan dissenyades de forma molt oberta i, per tant, els és més fàcil incorporar les visions dels que han de venir, interessar a espectadors que vindran al cap de molt temps.

Carlo Goldoni va tenir una actitud moderna posant en el centre al personatge de la serventa.

Jo em referia més a l’estructura dramàtica. Estan construint un teatre nou que va de la commedia dell’arte cap a una nova comèdia i Goldoni ajuda molt. Ell va introduint grans petits canvis. I una de les coses que fa és posar el focus en uns personatges diferents: la dona és realment molt més perspicaç que els homes, i la d’una escala social més baixa ho és més que la d’una escala més alta.

Com ha volgut plantejar la posada en escena d’aquesta obra?

És la primera vegada que m’enfrontava jo, com a director, a Goldoni i aquesta teatralitat. Em costa molt definir-nos a nosaltres mateixos què fem. Hi ha una idea que és el respecte del que tens entre mans. Sí que durant el procés intentes inventar-te i solucionar coses que no acaben de funcionar i, després, amb els assaigs et vas relaxant i sembla que algú et vagi fent petits clatellots per dir-te que això, sense la teva mirada, ja funcionava fa dos segles, que no cal que t’inventis gaires coses. També hi ha una altra idea de joc en el procés, com ens hem afrontar com a joc teatral, còmic, de deixar-se dur per la cosa festiva que ha acabat col·laborant molt amb la visió que hem tingut de Goldoni. Una cosa festiva que ho acompanya i embolcalla tot. També hem estat molt estrictes amb els tempos, repetir molt, trobar exactament el gest, el to, la mirada, la posició exacte de l’actor respecte els altres i l’espai, configurant una cosa que anés a ser molt bonica, una certa idea de bellesa.

Sense perdre la veritat del text.

No m’ho plantejo gaire perquè els bons actors sempre actuen de veritat, no existeix la no veritat. Ells són allà, davant teu, i els bons espectadors saben llegir la veritat, destrien els codis. El que sí has de trobar és el to amb el que actuen, seria la substitució de la veritat. I és un matís important perquè ells, a vegades, es fan menys reals. Tota l’estona l’espectador ho ha de trobar versemblant, que és la paraula important en teatre i la veritat, com el respecte, són valors que es donen per fets. Nosaltres el que sí hem fet, al ser un text antic, és lligar-lo una mica més a la quotidianitat del nostre present. Potser el vestuari no, però sí la gestualitat i la forma d’actuar, que acaba donant aquesta versemblança que també podem anomenar veritat.

Aquesta obra ara es tanca, però vostè arrenca un nou projecte: la construcció de Tots ocells de l’autor libanès Wajdi Mouawad. Una història de guerra, enfrontaments i reconciliacions sobre les diferents generacions d’una família que va salvar-se dels camps de concentració i que acaba enllaçada amb una família àrab. Un argument molt potent en els temps que vivim.

Sí, ara surto de l’assaig (divendres passat) i cada dia és una meravella. Amb Goldoni vam disfrutar molt i amb aquest, també. És molt engrescador. Tot l’equip està excitat i expectant per com sortirà, com es van confegint les paraules, com es van fixant les coses. L’obra és molt colpidora i està molt ben escrita, és molt àmplia. Tenim la sensació aquests dies treballant-la que la reconciliació és possible, que tot ho és.

Veure en escena una obra d’aquestes dimensions deu remoure, però fer-la créixer, pas a pas, deu ser emocionant.

És apassionant, realment sí. M’ho preguntes a mi que la meva passió és fer teatre, no tant veure’l. És més bonic encara el procés perquè no estan les coses acabades i totes encara són possibles. Hi ha unes possibilitats infinites i a la que es van concretant les coses, per un costat tens el plaer que ho facin i, per l’altra, perds la possibilitat de jugar-hi una mica més.

Aquesta obra apropa una realitat que, sovint, es vol ignorar.

Tenim tendència a no saber-la llegir bé a vegades i és una pena perquè la tenim molt propera, però a l’hora molt distant. Cert és que les coses les has d’agafar amb distància perquè sinó acabaries boig. La realitat és molt complexa i necessites viure sense tenir-la en compte. De tant en tant, una obra te l’explica amb una certa poesia. Per un costat, te la fa més crua però per l’altra te la suavitza i et dona una sensació que és assumible, una realitat a través de la ficció. Fer obres d’aquest autor, sobre aquestes realitat és un privilegi i esperem poder-la representar, també, a Figueres.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ