Genocidi a Ruanda

Aquests dies fa trenta anys, ja, que el món va viure astorat un genocidi immens en menys de cent dies, al cor de l’Àfrica, a Ruanda, amb una matança de més de vuit-centes mil persones.

Genocidi és un delicte internacional emmarcat dins els crims contra la Humanitat perpetrat per un govern amb la intenció d’exterminar sistemàticament un grup nacional, ètnic, racial o religiós. En aquest cas, quasi tota la població tutsi. Quasi un milió de morts i un altre milió de desplaçats. El Tribunal Penal Internacional per Ruanda va condemnar més de 700 persones, 28 d’elles per genocidi.

Entre els morts hi ha un parell de catalans: l’empordanès, Joaquim Vallmajó, Pare blanc (missioners d’Àfrica) i Flors Sirera, manresana, cooperant de Metges del Món, juntament amb dos companys seus.

Aquests dies passats al 3/24 van entrevistar l’advocat i mediador Jordi Palou-Loverdos (Barcelona, 1966), especialitzat en resolució de conflictes, drets humans i construcció de la pau. Va fer una exposició clara i contundent dels fets viscuts la primavera del 1994. Amb ell, vam coincidir algunes vegades a Figueres on hi ha encara un grup de persones i cristians motivats pels conflictes africans i, en concret, amb una profunda amistat i relació amb en Quim Vallmajó, i la seva família.

També està ara a Figueres l’empordanès Josep Frigola (Ventalló, 1941), Pare Blanc, que havia estudiat al Seminari de Girona; la seva inquietud en aquells anys del Concili Vaticà II i l’amistat amb el pare Joaquim Vallmajó el van portar a la Societat dels Missioners d’Àfrica, anomenats «Pares Blancs», i d’allà el 1965, acabat d’ordenar capellà, a Ouagadougou (Alt Volta), un dels països més pobres de tota l’Àfrica.

En Josep Frigola va escriure Tota una vida per Àfrica; aquest llibre publicat el 2008, més un assaig que un dietari, ens explica entre moltes altres coses la seva relació amb el pare Quim Vallmajó, també Pare Blanc, assassinat el 1994 a Ruanda.

El record de l'empordanès Quim Vallmajó continua ben viu trenta anys després del seu assassinat a Ruanda

Vull ressaltar la reacció de les seves respectives mares, la d’en Josep, en saber que volia anar a missions, el 1962, quan amb llàgrimes als ulls li diu: «Fes el que t’hagi de fer més feliç»; i la mare d’en Quim que s’assabenta de la mort del seu fill per mitjà d’en Josep Frigola, diu el 1994: «Valga’m Déu, tant que els estimava! Ara pla patiran. Qui se’n cuidarà, d’ells?».

Quan l’Església vivia el Concili Vaticà II (1962-65) i en Josep i en Quim van anar a París a acabar Teologia per anar a l’Àfrica, jo estava iniciant els tres anys de Filosofia en el mateix Seminari de Girona. El curs 1977-78 ens retrobem amb en Josep a Malgrat, a casa d’uns amics comuns, quan ell viu a Catalunya fent cursos d’animació missionera i vocacional. Fruit del seu testimoniatge, i el d’altres missioners, també jo vaig estar uns pocs anys (1979-83) de missioner als Andes del Perú.

Recordo com si fos ara que un bisbe ruandès declarava, en aquells moments, que la sang és més espessa que l’aigua, per justificar que el genocidi fos fet entre pobles de diferent ètnia, però tots dos pobles batejats cristians. Poc va fer, en aquell moment, la jerarquia de l’Església local.

En Quim Vallmajó, instat a marxar, no ho va voler fer, i es va dedicar, en cos i en ànima, a acompanyar el seu poble, hutu i tutsi alhora, pels camins de l’exili. Llargues cues de gent que anaven d’un costat a l’altre d’aquell país que havia estat considerat el poble dels cent turons, ben semblant a una Suïssa africana.

Sabia que no en sortiria viu, d’aquell conflicte; molt temps abans de l’esclat provocat per l’atac a l’avió presidencial on va morir el president de Ruanda i el de Burundi, el dia 6 d’abril de 1994, ell ja havia escrit cartes explicant el greu conflicte que es vivia en aquesta zona d’Àfrica.

Recordar és reviure aquells moments; recordar és denunciar la passivitat de belgues (antics colonitzadors) i francesos que han encobert persones directament culpables de genocidi.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ