Terricabras

Vaig arribar a la UdG tard i malament. Venia de fer un any de filosofia a la UB i d’haver deixat dret al cap de dues setmanes. Anava molt perdut i en Joan Vergés em va ajudar a orientar-me una mica. En aquells moments ell era un professor jove i la seva amabilitat em va fer sentir com a casa en aquella facultat de lletres de les Àligues de tombants de mil·lenni.

En el departament de filosofia el nom de Josep Maria Terricabras estava envoltat d’una certa aura, sobretot per algú que havia entrat directament al segon any i havia passat desapercebut per a professors mítics com Ramon Alcoberro o Joan Manuel del Pozo. Amb el temps els vaig anar coneixent a tots, i col·laborant amb alguns des d’Assofia, l’associació d’estudiants de filosofia que vaig tenir la sort de presidir. Va ser a través de les activitats organitzades des d’aquesta associació, com les Jornades de Pensament o el Curs de Filosofia Oriental que vaig començar a treure el nas per la Càtedra Ferrater Mora, amb en Ramon sempre tan cordial, i a veure, de passada, i amb gran respecte, el professor Terricabras.

Mor als 77 anys el filòsof Josep Maria Terricabras

A quart va arribar el moment de tenir-lo com a professor. La classe era, és clar, sobre Wittgenstein, i la nostra relació real va començar quan em va suspendre el primer examen. En aquells moments un servidor estava fascinat pel cervell humà i la seva necessitat d’absolut, i tendia a veure-ho tot des d’un prisma determinista científic. Aquell 4,7 em va despertar. Vaig anar a veure el professor Terricabras al seu despatx, i després d’una conversa molt afable en la que em va explicar anècdotes de la seva experiència de jove estudiant a Münster, vaig sortir del despatx amb una sensació semblant a la que vaig tenir amb en Joan Vergés anys abans. Que la UdG era casa meva.

Recomanar el bon camí

Va ser ell qui em va recomanar fer història com a segona carrera, quan dubtava entre aquesta i psicologia, i va ser gràcies a ell també que vaig entendre profundament conceptes com “joc de llenguatge” o “semblances de família”, la flexibilitat dels quals més tard em van servir per aproximar-me a idees tan borroses com la de “tragèdia” o els “recursos comuns”. La seva recomanació d’estudiar història va ser molt útil per posar els peus a terra després de fer volar tants coloms en l’àmbit de la filosofia.

Després de fer la volta amb burro per Catalunya vaig tornar a la facultat amb un aire excèntric que crec que li va fer gràcia, i tot i que el pròleg del llibre d’aquell viatge el va escriure en Xavier Rubert, li vaig demanar a ell si em podia escriure el pròleg del meu segon llibre, el Fragmentari de Nova York, que havia anat publicant com a dietari de viatge setmanalment a l’EMPORDÀ. Ara miro aquell llibre i em fa una mica de vergonya el que hi dic, però el pròleg encara ressona molt en mi. En Terri em donava lliçons i consells cap al futur, i tenia raó. Recordo amb especial afecte el moment en què deia que el que em passava d’obrir perspectives constantment era normal per un post-adolescent, però que amb el temps n’obriria menys, i que tindria alguns camins més fets. Sovint penso en aquestes paraules, i m’adono que aquesta predicció s’ha mostrat veritable, però a mitges. Cert és que cada dia un es coneix més, i millor, i que alguns pensaments recurrents serveixen per resoldre dilemes existencials que en l’adolescència poden portar de corcoll... Però potser el fet d’haver estudiat i viatjat tant ha fet que no hagi deixat d’obrir perspectives, fins a, potser, haver-ne obert masses, i acabat tan perdut com quan vaig començar a estudiar filosofia a la UdG. En fi.

En el mateix pròleg ell deia que vam començar a contrapeu. Es podria dir que vaig ser el seu alumne desavantatjat, però amb el temps el moviment es va acabar demostrant al caminar, i algunes de les idees extravagants que exposava en el text acabarien afinant-se i trobant el seu lloc. Una d’aquestes idees era que la independència de Catalunya vindria dels cafès, en el sentit de la idea d’Europa de George Steiner. En aquella època tots havíem llegit l’assaig en què es feien servir els cafès com a metàfora d’una Europa autoconscient que es pensa a si mateixa a través d’aquests espais semi públics i semi privats, on es generen moviments socials transformadors a través de les converses i les interaccions interpersonals. Doncs bé, aquesta idea continua essent tan ingènua com vàlida, en el sentit que no serà fins que la població de Catalunya estigui unida en un clam majoritari i decidit per la llibertat, que no aconseguirem una independència que ell, deia, acceptaria vingués d’on vingués.

Pal de paller

A part de tot això, de caire més aviat anecdòtic i personal, en Terri era un pal de paller, tant al departament de filosofia, com a la facultat de lletres, com en la filosofia catalana, i també en la política; de la mà d’ERC en el Parlament Europeu. Des de l’experiència personal amb ell, i el tracte respectuós però també afectuós que sempre vam tenir, haig de dir que se’l trobarà a faltar, de la mateixa manera que es sovint es troba a faltar el to conciliador en la vida pública catalana avui en dia – estic segur que aquest tracte que vaig rebre és el mateix que va dispensar a les moltes persones que van tenir la sort de tractar-lo. Al cap i a la fi, el tarannà d’un poble es defineix a través dels seus pensadors de referència, com Ferrater Mora o Vicens Vives parlant sobre el seny i la rauxa, o altres formes de la vida catalana, i en aquest àmbit, el rigor, la precisió analítica, l’exactitud, i el compromís amb els valors republicans, tot envoltat d’una tracte generós, agradable, i atent, fan de Terricabras un referent per a seguir construint aquest país que tant estimava.