L'esport vist amb ulls de dona

Cinc destacades esportistes gironines ressalten com s'han anat superant barreres per a la normalització de l'esport femení tot i que «malauradament encara és poc habitual veure nenes jugant a rugbi i nens fent gimnàstica»

04.03.2016 | 06:30
L´exterior del mercat del Lleó serà un dels escenaris de la jornada de diumenge.

«El rugbi m'ha ensenyat a superar les frustracions. Et dóna una gran capacitat de sacrifici, de superació personal i de saber organitzar el temps per poder-ho duu tot a terme. Tota una manera d'entendre la vida». La sentència és de Coral Vila. Antiga jugadora de primer nivell de rugbi, professora d'educació física a l'Institut Montilivi de Girona i entrenadora de l'equip del GEiEG a Divisió d'Honor femenina. Vila és una de les cinc ambaixadores de la IV Jornada de l'Esport femení que es farà aquest diumenge a Girona amb la voluntat de potenciar i fer més visible l'esport femení. «Històricament l'esport va començar sent d'homes i, a poc a poc, es va anar guanyant terreny; per tant, sí que és un tema d'educació. Arribar a ser professional és igual de complicat en homes que en dones», apunta Noemí Jordana, capitana de l'Spar Citylift Girona, que és l'única professional de les cinc ambaixadores que han gravat un vídeo explicant com han viscut elles l'esport després de molts anys de dedicació. «Ara per ara hi ha la mateixa demanda de nens que de nenes per fer atletisme, a diferència del que passava quan jo vaig començar, que hi havia moltes menys nenes. Això ha canviat molt, el que crea la diferència en l'esport és la cultura», explica l'atleta de Banyoles Esther Guerrero que, a més de competir a escala internacional, està molt bolcada en la formació dels més petits al CN Banyoles.
«Si parlem d'esport en general, per a mi esport vol dir salut; si parlem de bàsquet, per a mi el bàsquet vol dir vocació però, segurament, l'esport professional no pot ser salut perquè molts cops suposa posar el cos a límits que no són bons», diu Jordana; mentre que l'atleta de Banyoles Esther Guerrero, amb marca mínima per anar als Jocs Olímpics de Rio, no amaga que, tot i no haver-se pogut guanyar mai la vida corrent, l'atletisme ha estat clau en la seva vida. «L'esport m'envolta les vint-i-quatre hores del dia i els 356 dies de l'any, convisc amb els seus valors i m'ha format com a persona, per tant, es podria dir que gairebé m'ha donat tot el que sóc ara». De manera semblant s'expressen la jugadora d'hoquei patins Carla Dorca o la múltiple campiona del món de patinatge artístic amb el CPA Olot, Anna Quintana: «Per a mi l'esport és una manera de viure la vida, m'ha portat a ser com sóc i a valorar que les coses no surten sempre com una vol», diu Dorca, mentre que Quintana té clar que «l'esport és una forma d'aprenentatge tant individual com col·lectiu i un vincle entre els que el practiquem sobretot en l'esport amateur. Ara també s'ha convertit en una moda, però és una moda bona».
Les diferències d'oportunitats entre homes i dones a l'hora de fer esports sempre han estat un tema de debat, però els punts de vista són diferents en funció de cada experiència vital. O, més clarament, en funció de l'esport que practiquen o han practicat. «No recordo cap dificultat per fer esport pel fet de ser dona i vull creure que hi ha poques barreres a hores d'ara, tot i que sí que és cert que s'haurien d'eliminar tabús, obrir la ment i gaudir una mica més del que fem», diu l'olotina Anna Quintana, dedicada a un esport -el patinatge artístic- on les dones tenen un paper principal. Tampoc ha tingut mai problemes Noe Jordana, que fa més de quinze anys que viu professionalment del bàsquet, i recorda que «vaig començar jugant en equips mixtes. No hi havia cap problema de gènere, però és cert que amb el pas dels anys hi ha unes diferències físiques que són molt complicades d'anivellar i, per tant, entenc que hi hagi equips masculins i femenins però les normes són les mateixes i per tant els esports han de ser iguals». En canvi, la patinadora Carla Dorca apunta les dificultats per viure professionalment de l'esport femení: «Penso que la diferència de gènere no és un problema en l'esport base, però en el cas de l'hoquei sí que ho és en les categories superiors perquè els equips femenins no som professionals i has de treure temps d'on sigui per practicar l'esport. Les que continuem jugant ho fem perquè realment ens agrada molt».
La visió més crua, però, és segurament la de Coral Vila, que coneix bé l'entrada de les nenes en el món de l'esport pel seu doble vessant d'entrenadora i professora. «És poc habitual veure nenes jugant a futbol o rugbi i nens fent gimnàstica o patinatge; malauradament la pressió social marca uns esports per a nens i altres per a nenes. M'he trobat amb nenes que volien venir a fer rugbi i no han pogut perquè a casa no les han deixat. Cal molta reflexió perquè això no segueixi passant», diu Vila que, tot i haver jugat a la lliga francesa i competit internacionalment amb la selecció espanyola, mai ha estat «professional en el sentit de viure econòmicament del que guanyava amb l'esport». Una manca de retribució econòmica que no ha restat ni un gram de passió per l'esport a Coral Vila. «Per a mi, l'esport és la manera d'entendre la vida. M'agrada fer veure a alumnes i jugadores que tots els hàbits, valors i beneficis de l'esport tenen una aplicació a la vida real».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema