«A la vida es val més pel que es calla que pel que s’explica»

Mònica Soler Ranzani (1969) es va estrenar en el món de les lletres ara fa deu anys amb 'Les nits de Lola Patón' i va seguir amb 'L’amant catalana de Mussolini', 'La melodia blava de la memòria' i 'Lluna de nacre'. Ara torna a pujar a escena amb la novel·la, 'Gracieta, per servir-la'. «No es pot dir que sigui una escriptora que pateixi escrivint, sinó tot el contrari», confessa l'autora. Mentre construïa 'Gracieta, per servir-la', protagonitzada per la portera peculiar d’un edifici benestant de Barcelona, «hi havia moments que se m’escapava més d’un somriure per sota el nas», emoció que espera despertar també en els seus lectors. 

A 'Lluna de nacre' explorava les falses aparences. A 'Gracieta, per servir-la' sembla insistir. Ha estat una cosa volguda o ha sorgit de forma natural?

Ben segur ha estat una cosa espontània. Encara que els mons d’ambdues són diferents, el context històric varia. Aquí els senyors són menys senyors i, fins i tot, diria que el seu nivell social és fruit d’altres maneres de fer. I la Gracieta fica cullerada en tot el que li sembla... i més.

Com és la Gracieta? 

És una dona de comarques, vídua, que la vida l’ha obligat a anar a servir a la ciutat. I encara que no té formació, ni un nivell social, ni gairebé ningú que la tingui en compte, si no és per manar-la o fer-se servir, no se li escapa cap detall. Des de la porteria, com si fos una torre de guaita, ho veu tot, ho sent tot... Només que ningú no li ha explicat mai que, potser, a la vida es val més pel que es calla que pel que s’explica... No és una dona discreta, no.

El llibre gira entorn un personatge amb un ofici quasi extingit. 

Penso que està molt gastat literàriament cercar protagonistes de primer nivell. M’agrada focalitzar aquest protagonisme en personatges subalterns, invisibilitzats i ignorats i donar-los l’oportunitat que sovint no els ha donat la vida, i, per tant, l’ocasió per tenir veu i fer-la sentir. Que qui llegeixi la novel·la pugui connectar amb aquesta complicitat personatge-lector, en una conversa gairebé intima, escoltar-la i pensar-hi, per adonar-se, potser, que la mirada i la percepció de portera i lector són molt properes. Crec que és un dels atractius de la novel·la. La Gracieta observa des dels marges i opina tal com raja, sense filtres ni prevencions, des de la seguretat i la ingenuïtat que allò que explica queda entre ella i la seva interlocutora.

"M’agraden els personatges subalterns, ignorats i invisibilitzats"

Per construir el personatge, ha partit d’alguna portera real?  

No parteixo mai de ningú real. Faig ficció i miro de caracteritzar el personatge tan acuradament com puc. Sí, que, quan treballava a la part alta, era freqüent la visió dels porters i porteres dels edificis feinejant, entrant i sortint.

De nou, un personatge femení. 

No em vaig plantejar mai que fos un home. Els personatges femenins viuen en el meu univers literari i prenen vida sense gairebé demanar-me permís i jo els deixo entrar gustosa. Soc conscient que les meves protagonistes són totes dones.

Gracieta evoca Darnius, on va néixer, l’Empordà. És un homenatge a tots els que han hagut de marxar lluny de casa?  

És una pena que la comarca no sigui capaç de retenir la seva gent, però és un fet. Som una colla d’empordanesos a la capital, i gairebé tots tenim en comú que el vincle roman inalterable amb l’Empordà. Sap el primer que faig quan em llevo? Em prenc un cafè i llegeixo l’Empordà.

Diria que amb la literatura també busca mantenir aquest vincle. 

No puc desfer-me’n ni tan sols quan escric i segurament per això, d’una manera o altra, potser inconscientment, la terra és present en la meva obra. També en aquesta darrera novel·la. La Gracieta és empordanesa.

Les porteres custodien secrets, però habitualment se’ls reserven. No és el cas de la Gracieta. 

Ella no té ni la virtut del silenci ni de la discreció. Gairebé diria, però, que la seva intenció és posar la nova inquilina en antecedents amb la millor de les intencions. 

Les seves opinions contenen molt humor, però també una forta crítica social.  

El món que tenim no em sembla el millor dels escenaris, però en tot cas, observant els savis, crec fermament que val més seguir el seu exemple i que ens ho mirem tot plegat de reüll, amb distància i humor que és el millor cardioprotector. A diferència d’una de les millors escriptores de la literatura catalana, que va dir que ella era cadascun dels seus personatges, jo no soc cap dels meus personatges i la visió de la Gracieta és la visió de la protagonista, a la seva manera confiada, sense filtres, tafanera, bocamolla, atabalada...

Al llibre, la Generalitat passa a ser la Genialitat, Idealista és Inconformista… Sembla un joc.

Em va semblar innovador i, a més, un element que donava versemblança al personatge: la utilització de la paronomàsia o la paronòmia, l’ús de mots semblants, però de sentit completament diferent, en la parla del personatge. També perquè aquest recurs és un territori encara no explotat ni utilitzat en tota la literatura catalana. És veritat que Gracieta es fa un embolic amb les paraules i dona lloc a moments molt divertits que arrenquen més d’un somriure. Això en els temps que corren no és poca cosa.

Gracieta, per servir-la

Autora: Mònica Soler Ranzani

Editorial: Llibres Parcir

Pàgines: 108

Preu: 19 euros