«Josep Pla és capaç de vendre’s l’ànima al diable per escriure»

A mesura que Xavier Pla (Girona, 1966) , professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat de Girona, aprofundia en l’elaboració de la biografia de l’escriptor Josep Pla, a la qual ha dedicat una dècada, una idea anava prenent forma: «Havia de contenir vida». Deu anys després d’iniciar l’aventura, d’indagar en aspectes inèdits de l’escriptor i, fins i tot, de moments de crisi, Un cor furtiu (Destino) ja és a les llibreries. Com la Vitel·la, a l’Escala, on divendres passat es va presentar, a partir d’una conversa entre l’autor i la llibretera Gemma Garcia. El públic molt nombrós va escoltar atent les explicacions de l’autor qui va justificar l’extensió del volum –1.536 pàgines de paper bíblia– davant «la magnitud de l’arxiu consultat». El resultat es llegeix com si fos «una vida novel·lesca i divertida», la vida «d’un home que escriu, però també que estima».

D’entrada, Xavier Pla va revelar com n’havia estat de difícil trobar el títol: «Volia explicar la vida d’un home que tenia un cor que sempre va amagar». Un home que deia que «l’amor no existeix i que el romanticisme és una malaltia» tot i que el cert és que era «molt més sensual i sentimental» del que aparentava públicament.

Quan Xavier Pla va emprendre el repte de reconstruir la vida de l’escriptor de Palafrugell, «sabia que tenia molta responsabilitat i, per això, volia que tot estigués molt documentat». Sens dubte, ho ha estat, ja que l’autor no només va conèixer als últims amics de l’escriptor, sinó també a professors i crítics que el van tractar, així com a altres biògrafs seus. Partint d’aquest material humà, fet de records i llegendes, va accedir a la documentació, totalment inèdita, preservada per la família, entre la qual emergien centenars de cartes. Una correspondència que li va permetre a Xavier Pla entrar en aquest univers familiar, el més íntim. Però no només hi ha cartes en aquest arxiu, sinó tota mena de documentació, ja que Josep Pla ho guardava tot. «Als setze anys pren consciència que vol ser el millor escriptor en llengua catalana i, per això, guarda qualsevol paper perquè sap que, algun dia, servirà per escriure la seva biografia», va argumentar l’autor. En aquest sentit, Josep Pla ja va intentar en vida que algú li escrivís, la biografia, evidentment, sota la seva supervisió. No va reeixir cap dels quatre intents. «A Pla, li preocupava com passaria a la posteritat i el control de la seva imatge», reconegué el biògraf qui, va admetre que, a partir de tot el material consultat, «es podrien escriure fins a deu biografies».

Xavier Pla va revelar algunes perles d’Un cor furtiu com ara que a l’escriptor li agradava portar roba d’altra gent, utilitzada, com ara abrics del pare o una americana de l’editor Josep Vergés. Segons el biògraf, això denota que «Pla no està bé amb ell mateix, sempre insatisfet, que quan es mira al mirall no s’agrada. Diu que té una cara com borrosa, molt mòbil». Pateix «una angoixa existencial interna davant el seu jo». Per Xavier Pla, és evident que Josep Pla «es posa una màscara, la de l’escriptor, i amb ella es relaciona amb els altres». És així com s’arriba a la idea central del llibre: «El Pla dels llibres no és exactament el real, tot i que la seva matèria literària és la seva vida, tota l’obra és una reflexió sobre la identitat personal i col·lectiva dels catalans».

Durant la conversa, es van abordar aspectes controvertits de Josep Pla, com ara la qüestió ideològica, ja que durant la guerra civil va donar suport als franquistes per, més tard, deixar de ser-ho: «És un personatge fàustic, capaç de vendre’s l’ànima al diable per poder escriure i, si cal, canviar-se de camisa». Pel biògraf cal defugir la idea ingènua que «l’escriptor és una bona persona; tots hem de ser més madurs per entendre que és un artista». Tot i això, Xavier Pla va avançar que ell «no el blanqueja», però admet que, a diferència de la seva vida, «com a escriptor és un moralista». El mateix Pla ja es definia a si mateix com «un home doble o triple».

Les dones de la seva vida

També va aprofundir en el vincle amb l’Escala i va abordar la relació que va mantenir amb les dones tenint en compte que l’escriptor mai no els va donar veu en els seus llibres. Així, com a biògraf, els hi retorna «certa dignitat» resseguint les seves petjades a través de les cartes. I en van ser unes quantes les dones importants a la vida de Josep Pla. D’aquestes va destacar Adi Enberg –«enamorada de l’home i devota de l’escriptor»–, Consuelo Robles de Cadaqués, d’ètnia gitana, a qui li va regalar una casa, o Luz de Santa Coloma Alvear, una jove de setze anys a qui coneix en un creuer i amb qui sempre mantindrà una relació platònica i impossible.