Quan els fanatismes s’emmirallen

Un jove alerta el seu pare de la tristesa profunda que assetja la seva germana qui viu atemorida davant la societat que l’envolta. Ella li expressa el desig de cercar refugi en un convent de carmelites de clausura. Amb l’acceptació resignada del pare, allà se sent reviure al costat d’altres dones que han pres lliurement l’opció de dedicar la vida a la pregària. És una decisió feta amb llibertat o condicionada, en el seu cas, per una fràgil salut mental? Tot plegat és un debat íntim que xoca de ple amb un món sacsejat per la revolució i on tota religió o submissió a un poder jeràrquic esdevé l’encarnació del mal que cal aniquilar. Portar a escena un argument així, que debat els límits dels fanatismes, tant d’una banda com d’una altra, amb dinou actrius transmutades sota hàbits de monges, reviure els rituals en comunitat, transmetre les seves angoixes i pors mortals davant la mort o el futur incert, és una decisió que no és a l’abast de totes les companyies. Repte complex per un nodrit elenc, per l’extensió d'aquesta obra, Diàlegs de carmelites, –dues hores–, per la temàtica, però La Funcional Teatre ho resol tot amb eficiència, elegància i sobrietat, optant pel minimalisme, el rebuig absolut a caure en una violència explícita, sí que pressentida i imaginada a través de càntics i efectes que la potencien. La companyia figuerenca s’aboca en l’expressivitat, la disciplina i la força del col·lectiu encarnat per un cos d’actors, eminentment femení, esplèndid capaç, fins i tot, d’entonar càntics sagrats amb absoluta naturalitat.

L’obra l’ha construïda al detall Josep Maria Cortada partint del text original de Georges Bernanos, traduccions i, fins i tot, el visionatge d’una pel·lícula. El resultat final transmet un fort component plàstic. No només per la imatge del Salvator Mundi que presideix l’escenari i que sembla contemplar impàvid l’esdevenir de les seves criatures, sinó perquè certs moments, com l’agonia de l’abadessa, semblen talment com si haguessin estat abans traçats en un llenç. Això s’aconsegueix amb el domini de la il·luminació i, sobretot, amb la capacitat de les actrius per atrapar l’emoció en el gest, per passar de l’alegria a la contenció i, finalment, submissió i martiri.

Les dues hores que dura el muntatge, estrenat divendres passat i que es pot veure durant set sessions més, no es fan llargues. Al contrari. Passen amb fluïdesa empeses per una tensió in crescendo. Essent molt primmirats, es podria suggerir reduir algunes de les entrades i sortides de les actrius, molt continuades en el darrer tram del muntatge.