«No pretenia mitificar ni idealitzar el passat perquè aquest era duríssim»

Quan l'Amàlia li pregunta a la seva mare, la Gona, com un avantpassat seu, rescatat al segle XIX, en una illa grega després d'un naufragi, va tornar a casa, neix l'interès per saber la veritat i escriure'n el relat. El resultat és la novel·la Guanyaràs una mar llisa (Edicions del Periscopi) que dissabte passat Miquel Martín Serra (Begur, 1969) va presentar a la llibreria Vitel·la de l'Escala on va aixecar molta expectació. El que va viure Martín amb La drecera (2020), que ja enfila la dotzena edició, ho qualifica «de miracle». Ara busca tornar a captivar els lectors amb aquesta nova novel·la, en la qual aflora la duresa de la vida de la gent de pagès i de mar, dels corallers catalans al segle XIX a través de la ploma d’una escriptora que cerca en el passat familiar.

La drecera ha marcat l’escriptura de Guanyaràs una mar llisa?

Amb La drecera, he anat a molts clubs de lectura i he tingut molt contacte amb lectors i encara veig que hi ha molt desconeixement, que és normal, d’aquest ofici. Molta gent pensa que tens una vida més aviat bohèmia o que et poses davant l’ordinador i la història et baixa del cel. Volia trencar aquests tòpics perquè és una feina que requereix disciplina, moltes hores treballant, que un text no està mai acabat, que sempre l’estàs polint i volent-lo millorar. Quan escrius t’estàs plantejant, constantment, per què ho fas d’aquesta manera, en què consisteix escriure, què és la literatura. I em venia molt de gust compartir-ho amb el lector.

La novel·la s’obre amb un agraïment als pobles on succeeix la història, és a dir, la seva terra.

La majoria de llibres estan dedicats a persones, però volia fer-ho a llocs, especialment Begur, el meu poble, però també Palafrugell, Pals, Regencós, Palamós, l’Escala, Cadaqués, perquè la pesca i el corall hi tenia molta importància. He tingut la sort d’haver viscut a molts d’aquests pobles, conec molt aquesta terra i me l’estimo molt. Era un homenatge a aquest paisatge, aquest entorn que, com es veu a la novel·la, ha anat canviant moltíssim al llarg dels anys i deixar constància d’aquella forma de vida, que també apareixia a La drecera, aquella connexió tan maca amb la terra, el territori, que em sembla que hem anat perdent.

Guanyaràs una mar llisa pot ser vista com una novel·la dividida en dues parts o dues novel·les en una. Llegint la primera, però la segona s’eleva, pren nou sentit.

Una de les coses que vaig treballar molt va ser l’estructura. A la primera, tu, com a lector, vas acompanyant aquesta escriptora en tota la seva recerca, com va endavant, enrere, ara troba, ara perd, i trobava que estava molt bé que arribessis al final i trobessis el resultat de tot allò, que és la novel·la final. És com si participessis en la seva creació.

Els registres i la llengua també canvien d’una a altra.

A la primera part, vaig intentar que el to fos molt natural i directe, explicat en primera persona, un llenguatge molt espontani per sentir-te identificat amb el personatge en el seu dia a dia. I, en canvi, a la segona, el resultat és el literari. El llenguatge, el to, l’estil, les veus narratives són unes altres. Aquest contrast em semblava atractiu.

La llengua que recupera, a més, és la dels nostres avis.

No és una llengua enrevessada o culta de diccionari, era la que feien servir els nostres avantpassats. Són expressions o paraules que gairebé ens sonen ara com a cultismes, però que fa cinquanta anys els pagesos, pescadors i pastors feien servir amb naturalitat, paraules, expressions, refranys, frases fetes que hem anat perdent o que cada vegada es fan servir menys.

«La vida dels nostres avis, a terra i a mar, era tremenda, però, per altra banda, tenien uns valors morals que hem anat perdent, el respecte cap a la natura, aquest sentit de comunitat»

Són pèrdues que fan mal.

Cert, són paraules molt boniques que, quan les llegeixes, recordes que les deia l’àvia. Molta gent m’ho ha comentat a les presentacions. Això vol dir que hem anat empobrint la llengua pel camí i això és preocupant.

Gona, l’escriptora, la protagonista de la primera part, defensa que la vida val la pena ser viscuda per ser narrada.

Quan l’expliquem, li donem una categoria superior perquè, al final, la novel·la parla molt d’aquesta ratlla tan prima entre la realitat i la ficció. Estem constantment viatjant d’un lloc a l’altre, i, al final, se’ns barregen les coses. Quan reconstruïm el nostre passat, o recordem, també estem ficcionant. Des del moment que expliquem, ja ho estem fent. Tot i que ficcionar no vol dir mentir, sinó que, a partir de la realitat, construint-ne una altra per intentar entendre-la. La Gona viu la literatura així, allò que explica, les llegendes, en el fons, és per intentar conèixer-se a si mateixa, trobar les arrels i intentar confirmar la història. I on no arriba la informació, pot arribar la literatura.

Trobem coses seves en la Gona escriptora?

En part sí, però vaig triar un personatge femení per agafar distància, perquè no volia que es confongués l’escriptor amb el personatge. Inevitablement, algunes coses que ella defensa, jo també ho faria: que escriure requereix rigor, que és un aprenentatge, que demana compromís, que has de dominar el llenguatge... , però ella està en una etapa que jo he deixat enrere, per sort, perquè la vida de l’escriptor és dura, si te l’agafes seriosament. Si només vols vendre o sortir als mitjans, és molt frívol. El compromís el tens amb tu mateix i els lectors, jo no vull enganyar a ningú. En el llibre m’hi he deixat la pell i l’ànima. I si no l’he fet millor és perquè no en sé més, però ningú no em podrà dir que no m’he buidat. I ella, com a escriptora, també viu la literatura amb aquesta intensitat i, a vegades, es paga un preu per això perquè, quan fas aquest esforç i veus que la teva feina no arriba o no té el ressò que creus que es mereixeria...

A la novel·la que escriu la Gona, ella evoca la duresa de l’existència d’abans, sotmesa a la terra, que dona i treu, i el risc de la mar.

No pretenia mitificar ni idealitzar aquest passat perquè era duríssim. Seríem incapaços de viure com vivia aquella gent, no duraríem ni una setmana. Els que venim de família de pagès o de mar, famílies que a l’Empordà es barregen, sabem com vivien els nostres avis i besavis. Si anem més enrere, a l’època dels corallers, que anaven a l’altra punta del Mediterrani, es jugaven la vida, molts no tornaven o s’endeutaven per fer el viatge, la dona quedava sola, els fills morien al cap de néixer o envellien prematurament. Era una vida tremenda. Però tenien uns valors morals que hem anat perdent, aquesta relació amb la terra i el mar, el respecte cap a la natura, aquest sentit de comunitat, ajudar-se, formar part de la família.

I la Gona, bé, a través seu, ho escriu perquè no s’oblidi.

Hi ha molt present el llegat. Per això és important la figura de l’Amàlia, la filla de la Gona qui té molt clar que la nena ho ha de conèixer, que ha de saber d’on ve, i per això li explica aquest paisatge o la vida dels pescadors a través de les llegendes i tot el que sap dels seus avantpassats, li transmet paraules perquè no es perdin. És la necessitat, i jo la tinc, de saber d’on venim i per què som on som.

L’Amàlia, la seva filla, ho rep amb il·lusió.

Sí, amb innocència, però, a l’hora és ella qui li va fent preguntes que fan que la Gona es plantegi certes coses.

Ella, com a escriptora, va omplint els buits del relat d’una forma creïble a través de la creativitat.

La documentació sola o la part purament històrica no fa una novel·la. Una novel·la, i més si parla d’un període històric determinat, el que la converteix en literatura és com tu ficciones això, com li dones aquesta dimensió literària i sobretot com fas lluir la llengua, que és la que l’enlaira, perquè sinó llegiries un llibre d’història. I la Gona ho va explicant, també, tot això.

A Guanyaràs una mar llisa uneix l’Alt i el Baix Empordà.

Sí, perquè la feina dels pescadors i corallers tenia una importància molt gran a la majoria de pobles mariners, tant de l’Alt com del Baix Empordà. Cadaqués i Begur potser eren els llocs on els corallers tenien més anomenada i on hi havia més gent que s’hi dedicava. Però també a l’Escala, Roses, el Port de la Selva, pràcticament tota la costa empordanesa.

Guanyaràs una mar llisa

Autor: Miquel Martín i Serra

Editorial: Edicions del Periscopi

Pàgines: 250

Preu: 19 euros