La Riba de l'Escala va ser l'escenari fa pocs dies de la primera presentació a l'Empordà del llibre La drecera, una història fresca i emotiva sobre un món ja desaparegut. L'autor de Begur, Miquel Martín i Serra, diu sentir-se feliç després de recórrer un llarg camí per arribar, finalment, a aquest instant tan desitjat.

La drecera és d'aquells llibres que devores ràpidament i que, quan l'acabes, necessites retornar-hi. Aquest segon viatge, més pausat, ajuda, diu l'escriptor, a fer aflorar «detalls subtils i no quedar-te només a la superfície». En aquesta entrevista ens ho explica.

Salvador Macip va dir, fa uns pocs anys, després de llegir «El riu encès», que vostè era «un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània». S'hi considera?

Bé, ara ja no, però aleshores una mica de raó tenia perquè sí que en l'àmbit gironí em coneixia molta gent i em seguien, però el salt de públic que he fet ara ha estat molt gran. Molta gent m'ha descobert, gent que no m'havia llegit mai i potser no sabien ni que existia.

Com costa als autors de comarques arribar a la capital...

Els que vivim fora de l'àmbit de Barcelona, a l'Empordà o on sigui, que no formem part dels àmbits literaris o d'uns grups, que fem pel nostre compte, ens costa molt més. No n'hi ha prou amb escriure bé i fer les coses ben fetes. Jo sempre ho he fet des de la distància, amb molta discreció, anar picant pedra com una formigueta, i m'ha costat molt més arribar i ho he fet molt bé, però el camí han estat vint-i-cinc anys de feina.

Anímicament no ha pesat?

No perquè tenia molt clar cap on anava, el que volia i com ho havia de fer, potser és el meu tarannà també. Tampoc tenia pressa perquè a vegades aquesta et fa prendre decisions precipitades que et fan equivocar. Hi havia moments en què em deia «potser ja em toca», però estava convençut que aquesta valoració havia d'arribar.

Entenc que ve de lluny això.

Publico el primer llibre el 1996, Hi ha amors que maten, als 25 anys. És un llibre d'inici i està ple de coses que no m'agraden perquè ningú neix sabent-ne. A partir d'aquí vaig fent un camí i amb cada llibre aprens una mica més. No podria haver escrit La drecera sense haver escrit els altres, són una forma d'aprendre'n i millorar. Has de ser humil en aquesta feina, perquè sempre pots millorar o fer un pas més.

Un camí fet a poc a poc que també es percep a «La drecera», on tot flueix de forma natural.

Per una banda, hi ha l'aprenentatge, i per l'altra, el ser molt exigent i molt rigorós a l'hora d'escriure. Fins que aquell text no està el màxim de polit o treballat que jo considero no l'abandono. Treballo molt la llengua, l'estructura; aquesta fluïdesa i naturalitat que sembla que al text surt sol, al dar-rere hi ha una feinada que el lector potser no es pot ni imaginar.

Al llibre, li dona la paraula a un nen que deixa enrere la infantesa. Amb ell coneixem el món que l'envolta i la seva gent: un poble de la costa als anys 70 i la seva gradual transformació.

És l'equilibri entre la veu del nen i la del narrador. El nen té la barreja d'innocència però també el punt de lucidesa i de no estar condicionat o contaminat per tots els prejudicis dels adults. Ell va descobrint les coses, tot un món, i el lector amb ell: amb petits detalls, coses que sent o veu...

No queda clar si el nen recorda tot allò o si és un passat molt recent.

Cert, vas entrant i sortint i no ho saps mai. La sensació és que t'ho explica de fa poc però que hi ha un mínim de distància per fer-ho i el narrador va entrant i sortint. Això ha estat difícil de fer i és, per a mi, una de les claus perquè la novel·la funcioni des del punt de vista narratiu.

Un moment de la presentació a l'Escala. Foto: Basili Gironès.

Del nen, tampoc no se'n sap el nom. Per què pren aquesta decisió?

Per simple coherència amb el personatge i amb la naturalitat de la narració. Ell és un simple espectador, va explicant el que passa però quasi no parla d'ell, no jutja, és com un fotògraf de la realitat. No és important com es digui. Si no hi posava nom, a més, és un nen que podem ser tots. Buscava aquesta temporalitat. Aquest descobriment del món quan tenim aquesta edat l'hem viscut tots. Buscava escriure una novel·la que tingués uns valors universals, tingui l'edat que tingui.

Hi ha molt de Miquel Martín en el llibre?

Tota la trama és ficció: els personatges, els drames, però el que sí que he recollit de la meva experiència personal és l'ambient, aquesta relació amb la natura, la infantesa típica d'una època, el contacte amb els amics, passar-te el dia a fora, les anades en bicicleta..., és l'evocació d'una atmosfera viscuda, l'Empordà quan encara hi havia els pagesos, els pescadors, quan podies anar a una cala i no hi havia ningú i podies agafar pops i musclos i fer un arròs, anar a una pineda al costat de casa i trobar bolets.

Evoca un món extingit.

Sí, jo crec que els que tenim entre 40 i 50 anys som l'última generació que hem viscut aquest Empordà. Els més joves ja no l'han trobat, ja no existeix. Hem perdut una forma de vida i amb ella la llengua i el vocabulari d'aquest món que jo encara tinc present.

Un dels personatges que millor encarna això i el preu que ha calgut pagar és en Pitu, un mosso d'un mas amb qui el nen manté una amistat profunda.

Sí, és un dels personatges clau, l'últim exemplar d'un tipus determinat de vida relacionada amb la natura, molt arrelat a la terra, que parla amb un llenguatge vinculat a les feines del camp que paga amb la vida la transformació. I és que ell prefereix morir a que li treguin allò que li ha donat sentit sempre a la vida. A vegades, quan explicava alguna cosa que li passa, jo mateix m'emocionava perquè imaginava les persones que he conegut i que tenien aquest amor i arrelament a la terra com ell.

El mas és un lloc de llibertat per als nens. Vostè retrata com canvia tot.

Sí, i és acabar amb un món per fer-ne un altre d'artificial. I quan el mas canvia, a ell li tanquen la drecera, la seva connexió amb en Pitu, el mas, la natura. Perd part de la infantesa.

Al llibre toca molts temes: l'amistat, la mort, el descobriment del sexe, la diferència de classes, l'educació... Ho fa amb dards ràpids i directes.

El repte era buscar petits detalls o situacions que dient molt poc aportessin molt i fessin reflexionar. I com més profunda sigui la lectura, més matisos trobarà el lector.

També demostra que tota vida pot ser motiu literari.

Qualsevol vida és digna de ser explicada. Si la saps narrar, no és més rica la vida d'algú que ha tingut grans aventures que una vida normal i corrent. Tota vida és molt intensa perquè també hi ha una vida interior i tots passem pel descobriment del sexe, l'amistat, la mort, les frustracions..., és saber-ho explicar. A mi em va anar molt bé fer-ho a través dels ulls d'un nen perquè em semblava que tenia molta més força per al lector.

Alguns l'han volgut comparar amb Rodoreda. El més difícil, imagino, és trobar la pròpia veu.

Quan llegeixes un llibre et recorda o et fa pensar amb altres autors. Comparar-me amb Rodoreda m'afalaga però jo he estat treballant per trobar el meu estil, que també pot evocar a altres, per trobar la meva personalitat. Els altres escriptors t'influeixen com també ho fa el paisatge on vius, les relacions amb l'altra gent, la música, l'art..., és un conjunt de coses.

Ha pogut parlar amb lectors. Li agrada aquest contacte?

És molt bonic i et fa adonar de coses que tu havies posat de manera gairebé inconscient perquè no domines tot el procés de creació, i el lector t'ajuda a expressar en paraules coses que tu no saps dir perquè ja les has dit a la novel·la. Compensa perquè aquesta és una feina molt solitària, i quan la novel·la surt i funciona tan bé com aquesta, els comentaris dels lectors són un goig. Amb La drecera molta gent s'ha emocionat profundament i en fer-ho tens necessitat de dir-ho a l'escriptor. He rebut molts correus i missatges, em fa una il·lusió i els contesto tots. Això és un premi.

És el primer cop que publica a Edicions El Periscopi. Satisfet?

Contentíssim perquè treballen molt bé, són molt rigorosos. S'han guanyat el prestigi a pols. Tot el que publiquen és molt selectiu i té molta qualitat. Per a mi és la manera correcta de treballar. Crec que, d'aquí a cinquanta anys, la seva feina quedarà i agrairem molt haver-la tingut.