Figueres

Joan Gasull: 'Correm un risc, que la gens ens torni a condemnar'

L'autor narra a la seva primera novel·la l'intent fallit d'atemptar contra la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro el 1969

31.12.2016 | 06:00
Gasull fotografiat amb el llibre a la biblioteca de Figueres

Un 24 d´agost de 1969, Francesc Tubau va intentar fer volar la discoteca Tiffany´s de Platja d´Aro. La falta d´experiència i joventut (tenia 18 anys) van frustar l´atemptat però li van caure divuit anys de presó, dels quals va complir-ne vuit. Joan Gasull (Viladamat, 1949), company de Tubau, n´ha escrit ara una novel·la, la primera, on aclareix els fets. 'El pacifista que pretenia volar una discoteca' és una aproximació novel·lada a tot allò que succeí i què ho generà, a la presa de consciència política d'aquella generació de joves i també a les seves conseqüències. El llibre editat per Llibres del Segle, que ha tingut molt bona acollida, ja enfila la seva segona edició. Gasull ens en parla en aquesta entrevista.

Per què escriure ara sobre un fet de fa quasi mig segle i no abans?
Calia deixar passar anys per explicar-ho. Trobàvem que hi havia un interès, a part que arribes a una edat que et porta a recordar. A més se n´havia parlat a diversos llibres. Per això vam dir que ho havíem d´explicar amb coneixement de causa tot i que, si s´analitzen des d´una perspectiva actual correm un risc que la gent, la que no llegeixi el llibre i tiri de tòpics, ens torni a condemnar.

Per què se li acudeix novel·lar-ho?
La idea parteix del figuerenc Alfons Romero, que ens va convocar fa uns cinc anys i ens va suggerir que seria interessant, a banda de parlar de Tiffany´s, explicar tot aquell procés de presa de consciència política, en una època on la política estava prohibida.

El llibre es divideix en tres parts.
Sí, la primera part, va del 1966 a 1969. A l´Escala, on els tres implicats en la història (ell, Tubau i Miquel Piñeiro) ens vam conèixer i després vam anar a Figueres, a l´institut Ramon Muntaner.

L´institut on prenen consciència.
A l´Escala ja vam començar a xerrar i a llegir coses, i a Figueres el grup creix. Hi ha un procès de radicalització. Ha passat el maig del 68, tenim contactes amb gent que hi ha estat. En aquell temps, l´ús de la violència en política no era mal vist. Feia poc que havia nascut ETA i que s´havien carregat Melitón Manzanas i la gent ho aplaudia. A Itàlia sorgeixen les Brigades Roges. Hi havia moviments que, per a un sector de la població, eren ben vistos. I tot plegat et porta a traspassar els límits del que és aconsellable, com ara aquest intent que porta a terme Francesc Tubau, tot sol.

De quins elements disposaven?
Per una part, teníem l´entorn dels capellans progressistes. El mateix notari de l´Escala, després parlamentari europeu per ERC, fou qui ens donà el primer esprai. No n´havíem vist mai cap. També a través dels Casasses, vam entrar en contacte amb els Setze Jutges i vam passar a organitzar recitals de cançó. La Nova Cançó va ser un dels elements que també ens consciencià.

Però com es passa de fer servir esprais a un intent d´atemptat?
Realment va ser un nyap perquè Tubau hi va anar sense preparació ni coneixements. No va tenir temps ni de treure-s´ho de la butxaca.

Aquesta història ha quedat molt oblidada. Com pot ser?
En aquells moments, el fet no va sortir a la premsa, només arran del judici, una columna breu a La Vanguardia. Entre nosaltres també va quedar silenciat.

Vostè i Piñeiro anaren a judici?
Sí, vam sortir-ne il·lesos, però en el llibre explico moltes coses sobre responsabilitats i no responsabilitats. Parlo clar. Explico coses que no van sortir en el consell de guerra.

Manté vincles amb Tubau?
Sempre hem mantingut relació. Ell, de fet, va estar en el grup que convocà Romero. Hi ha participat i ha supervisat el llibre de dalt a baix. Sense el seu beneplàcit això no s´hauria publicat.

I és que la tercera part del llibre és la seva estada a la presó.
L´estructura que l´aguanta són les cartes que ell m´envia a mi i a Maria Àngels Anglada. Això és inèdit en la seva biografia, el suport i la dedicació que li va donar. També li va escriure uns poemes, 'Parada obligatòria'.

No volia recrear-ne l´estada...
Això només ho podia fer ell. En el temps passat fora puc suplantar la seva personalitat perquè són coses que vam viure junts.

Quan Tubau va ser a la presó, es van escriure tot aquell temps?
No, només tinc quatre cartes que no van passar la censura. Les de l´Anglada, la majoria sí que la van passar. Hi parlen de grec i llatí...tot i que hi diu frases que et poden fer veure el seu estat d´ànim.

Escriure ha estat difícil?
Tot primer no sabia si me´n sortiria fins que els companys em van dir que continués. Llavors vaig decidir que seria una novel·la. Vaig pensar l´estructura i vaig inventar uns personatges perquè certes coses que volia explicar no les hi podia atribuir a en Francesc. De fet, tothom qui surt ho fa en nom real menys dues persones: l´Alba, que li fa les rèpliques i reflexions i en Met, que és en Met de les Conques, un personatge dels 'Drames rurals' de Víctor Català. Ell em serveix per fer caricatura, li faig dir coses que no vull atribuir a ningú real. Però tot i que és fictici, li faig explicar una jornada sencera a l´institut. Totes les anècdotes són certes.

Apareixen molts escriptors.
Entre ells Fages de Climent, perquè hi teníem contacte. Ell era el poeta a qui vèiem a la biblioteca i, per això, vam voler anar al seu enterrament, un divendres sortint de l´institut. En no haverhi cotxe de línia, vam anar a peu des de Castelló d´Empúries fins a Sant Pere Pescador travessant les closes. En el llibre ho recordo.

Percebo que eren uns joves sensibles.
En el llibre dic que èrem els que no jugàvem a futbol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema