L'Escala

Irene Muñoz: 'Queda molt per explorar sobre Caterina Albert'

L'especialista està culminant la tesi doctoral, una biografia literària i intel·lectual de l'escriptora escalenca

02.12.2016 | 15:20
Irene Muñoz a l´arxiu Víctor Català de l´Escala

Des del 27 de gener passat, quan s´inicià l´Any Víctor Català, fins que es clogui, el gener vinent al Palau de la Generalitat, amb l´assistència del president, i a l´Escala; la professora de llengua i literatura catalana, Irene Muñoz, no ha parat d´anar amunt i avall gràcies al seu vincle amb Caterina Albert. Aquest, però, es remunta a quinze anys enrere i culminarà amb la presentació de la seva tesi doctoral dedicada, també, a la biografia literària i intel·lectual de l´autora. En aquesta entrevista fa un balanç extens de tot el què ha donat de sí aquest any.

Com ha viscut aquest any?
Molt intens en haver-ho de combinar amb la docència (a l´INS Cendrassos i a la Universitat de Perpinyà) i tots els actes que s´han fet, entre ells, les Jornades Víctor Català que des del 2005 que no es feien i on van participar vuitanta persones.

Aquestes Jornades a Barcelona van aportar quelcom nou?
Van ser un punt de trobada entre persones que fan recerca per aprofundir en temes poc estudiats. A Barcelona, es van fer quatre taules rodones, dues d´elles dedicades a la poesia i al teatre, gèneres als quals no se´ls ha dedicat tanta atenció. La gent coneix Caterina Albert com l´autora de Solitud i Drames rurals, però no per les altres obres, que han quedat eclipsades. Així, aquesta Jornada va servir per revisar la seva poesia, el teatre i va incloure una taula rodona amb Josep Murgades i Narcís Garolera. Aquest darrer va donar a conèixer tres cartes inèdites de Víctor Català a unes seves amigues on dóna a conèixer moltes referències literàries, quins autors li agraden, quins llegeix, són unes cartes interessantíssimes que es donaran a conèixer properament perquè totes les ponències les publicarà l´Institut d´Estudis Catalans.

Vostè també ha treballat el tema de l´epistolari. Les cartes mostren les grans coneixences que tenia.
Ella vivia els estius a l´Escala, però passava l´hivern a Barcelona, al carrer València, 250. Sempre s´ha transmès el tòpic que és una autora vinculada només a l´Escala, una mica local, i era tot el contrari. La seva trajectòria ens demostra que és una escriptora professional, res a veure amb la projecció que s´ha donat d´ella com a autora amateur. Ella –una mica perquè no se li exigís tant des de la crítica literària, un món que era d´homes totalment, i per protegir-se– projecta aquest personatge d´escriptora aficionada, que ho feia per passar el temps i que no havia sortit mai de l´Escala. Hi ha gent que encara pensa que només va viure a l´Escala. I res més fals. Ella estava totalment immersa en l´ambient cultural de Barcelona, s´escrivia amb tothom, potser no es prodigava en els actes públics on ella fos la protagonista, no recollia els premis que li donaven, però sí que anava molt al teatre i a l´òpera. Els prohoms de l´època eren els seus mestres: Joan Maragall, Francesc Mateu, Àngel Guimerà i Narcís Oller.

Una dona singular.
Cert. Aleshores eren ben poques les escriptores que es donaven a conèixer i publicaven.  Carme Car, Maria Cañellas, però ella és un referent, una mestra. Va ser una dona moderna, anticipada, que va encapçalar un nou gènere literari, el dels drames rurals, mostrant el seu aspecte més fosc com els assassinats, els parricidis, el maltractament a la dona. I just quan veníem d´una Renaixença amb uns personatges amb poca profunditat psicològica i que tot era idíl·lic. Ella ho capgira tot.

Fou una autora molt atacada per qüestions de la llengua.
Deixa de publicar durant els anys del Noucentisme. El tòpic era perquè la seva estètica era diferent. El 1903, Josep Carner la va atacar durament per la qüestió de la llengua i per situar les ­obres en un marc rural, salvatge, la qualifica d´escriptora depravada, d´escriptor mascle. En part, per això, ella deixa de publicar uns anys, del 1907 fins al 1920 quan apareix La mare balena. I com ella, altres autors modernistes.

Tot i no publicar, seguia escrivint.
Sí i col·laborant en publicacions de l´època, fent conferències, però una obra literària, no.

Un dels gèneres que conreà, menys coneguts, fou el teatre. Aquest estiu vostè va ser a Anglaterra per parlar-ne.
Sí, la Universitat King Mary of London va organitzar un simposi sobre l´humor en el teatre català. L´organitzava John London, cap del departament de català d´aquesta universitat. Van assistir-hi especialistes de diferents universitats. Víctor Català va publicar, el 1901, El cant dels mesos i, el mateix any, quatre monòlegs a L´Avenç. En vida no publicà cap altre llibre de teatre. No serà fins a la seva mort, el 1967, al Palau de la Música Catalana, Màrius Cabré i Josep Miracle (biògraf seu) que organitzen un homenatge pòstum i serà el primer cop que es representin alguns dels seus monòlegs. També s´aprofita per editar més teatre seu, inèdit.

Com el rep el públic?
Tenen la impressió que és una mica desfasat i no té massa èxit.

Com era aquest teatre?
Són monòlegs, dos d´ells força humorístics, 'Les cartes' i 'La verbagàlia'. En aquests presenta diversos models de dona. Però l´autora comença a conrear el gènere amb 'La infanticid'a el 1898. Li premien en els Jocs Florals d´Olot, però part del jurat la considera massa realista, massa dura. Ella no recull el premi i l´obra no es representa, queda en un calaix. Tampoc s´inclou a les Obres Completes del 1951, com tampoc la novel·la 'Un film'. Respecte a' La infanticida', Emma Vilarasau la interpreta el 1992 i la crítica embogeix. Són temps diferents.

L´Escala s´ha bolcat en l´Any Víctor Català.
Sí, amb molt de temps d´anticipació va formar una comissió de treball per desenvolupar activitats. En una d´aquestes es van poder veure imatges inèdites de l´escriptora parlant, poc abans de morir, quan va rebre una visita d´un grup escolta femení. És un document molt interessant, perquè els diu que és gràcies a la seva família que ella ha tirat endavant. Diu que gràcies a les preguntes que ella feia als seus pares i les respostes que rebia, va fer que tingués llibertat i coneixement. Abans de publicar llibres, ella pinta, dibuixa, modela i la família li dóna suport. Durant un any, un pintor d´origen sevillà i la seva família van viure a casa dels Albert perquè li ensenyés dibuix. També rebé classes de música a casa i de llengües, en un pensionat de Girona. No va anar mai a la Universitat, es va formar de forma autodidacta llegint moltíssim.

Els actes s´han fet per a tothom.
Sí, és important divulgar-la, difondre l´obra i la biografia perquè la gent la conegui o s´apropi més a ella, la continuï llegint, la revisi, perquè la seva obra sigui viva. S´ha demostrat que és un clàssic i té una importància cabdal dins de la literatura catalana. Des del punt de vista acadèmic ja està demostrat, però, des del punt de vista de la gent, és important apropar-la més. Moltes de les seves obres no es troben ja a les llibreries i és important anar-la reeditant. Ens queda molt per explorar sobre Caterina Albert.

Com recordarà aquest any commemoratiu?
Amb il·lusió, però també amb un punt de tristesa perquè tant Francesca Bartrina com Jordi Castellanos ja no hi són, dos dels grans especialistes en Víctor Català.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema