De catalogar i conservar, a investigar i divulgar

La major part de les restes arquitectòniques, i altres testimonis materials del nostre passat, han acabat esdevenint patrimoni nacional quan aquells que n’havien estat propietaris o usuaris en varen deixar de tenir cura, i, davant del perill de degradació o pèrdua, va haver-hi qui va decidir que calia preservar-les pel seu valor històric i/o artístic. Dit d’aquesta manera tan simple, és així com es varen posar en marxa els primers organismes preocupats per regular la conservació de molts d’aquests edificis que havien estat abandonats pels seus antics propietaris, fos quina fos la causa.

Com haurien anat les coses si no s’haguessin expropiat els béns dels eclesiàstics en temps del regnat d’Isabel II?

Com haurien anat les coses si no s’haguessin expropiat els béns dels eclesiàstics en temps del regnat d’Isabel II? En passar, per subhasta, a mans privades o públiques, i ser destinats a altres usos, aquests béns varen començar a patir el desinterès o la incapacitat dels seus nous propietaris per mantenir-ne els valors patrimonials originals. Estaríem ara invertint en tantes esglésies, convents o monestirs del nostre territori després d’aquests 200 anys? Per contra, si tot aquest patrimoni arquitectònic fos encara en mans dels seus posseïdors, serien avui monuments del romànic o gòtic del nostre país? Imagineu, per un moment, que els frares de Sant Pere de Rodes o els canonges de Vilabertran encara estiguessin ocupant els seus edificis.

Hem de plantejar aquestes premisses per entendre què estem fent avui. També hem de recordar que, en aquesta tasca conservacionista, som hereus de les Comisiones de Monumentos Históricos y Artísticos, nascudes l’any 1844 i creades per l’Estat per tal de catalogar aquest patrimoni i emprendre tasques de salvament i conservació. També remunta a aquesta època la protecció i l’interès pels jaciments arqueològics, aleshores entesos com a despoblados, tot i que les primeres recerques al nostre territori no varen començar fins a l’inici del segle XX, com és el cas d’Empúries i Roses, encara que encaminades a la troballa de «tresors» per mostrar en els museus de col·leccions.

Poc temps després del traspàs de competències a la Generalitat republicana, ja vàrem disposar de llei pròpia, publicada l’any 1934, per bé que amb un articulat molt poc desenvolupat. La protecció envers el patrimoni català seguia passant per l’inventari i la catalogació, mentre tot just es feien els primers treballs de conservació i restauració de monuments, i les intervencions arqueològiques seguien de la mà dels museus. D’aquesta manera, s’anava fixant el tractament diferenciat entre monuments i excavacions, i que l’administració encara avui gestiona en seccions separades, tots i els molts punts en comú.

Al llarg dels darrers 45 anys que estem analitzant, els interessos i les necessitats envers el patrimoni han evolucionat de forma significativa. Un cop superada la fase catalogadora, tot i que no conclosa, ja que encara apareixen nous béns a protegir, que és imprescindible d’inventariar i declarar si els volem salvaguardar, avui hem avançat especialment en la regulació dels criteris d’intervenció i en les mesures protecció, així com en els deures i les responsabilitats de cadascun. Així s’esdevé, sobretot, a partir del que podríem anomenar «segon traspàs» de competències a la Generalitat, iniciat l’any 1979 i completat el 1991 tot revisant la llei del Patrimonio Histórico Español de 1985.

Justament ara ha fet 30 anys que disposem d’una nova llei catalana, aprovada el setembre de 1993, que deixa clar, d’entrada, que: «El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d’identitat d’una col·lectivitat nacional. Els béns que l’integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures». Tot i que ja precisa una revisió, atès que van sorgint noves necessitats en la regulació, la llei ha estat la porta cap a un seguit de normatives que han ordenat altres sectors que en depenen. És el cas del decret que reglamenta la protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, publicat l’any 2002.

Necessitaríem més pàgines per a poder enumerar les descobertes que s’han fet al llarg d’aquests 45 anys només a l’Alt Empordà,

Què hem assolit gràcies al suport de tot aquest aparell normatiu? Una major col·laboració i implicació de totes les administracions, així com una participació més activa de la ciutadania, que, en definitiva, és la destinaria final del gaudi d’aquest patrimoni, que és nacional i col·lectiu. Però no només això. En totes les intervencions s’ha assegurat la participació de professionals titulats, qualificats i tècnicament solvents, com a garantia de qualitat i efectivitat en els resultats a obtenir. Necessitaríem més pàgines per a poder enumerar les descobertes que s’han fet al llarg d’aquests 45 anys només a l’Alt Empordà, i tot el que avui sabem i hem après del nostre passat gràcies als treballs realitzats. Encara queda un llarg camí per recórrer, especialment complex, penso, quant a la capacitat de conservar, gestionar i fer un ús adequat d’aquest patrimoni, que es va engrandint progressivament.

Subscriu-te per seguir llegint