«La majoria de dones pateixen encara solitud quan tenen fills»

Després d’El Miceli i Agnès, L’Art de la Memòria publica Reconstrucció, la tercera novel·la de l’autora txeca Viktorie Hanišová que parteix d’un cas real: la mort d’un nen a mans de la seva mare qui, després, s’acaba suïcidant. L’autora, doncs, continua aprofundint en les relacions familiars i en el vincle, sovint complex, entre mares i fills.

La família, novament. Per què?

Crec que més o menys tot comença en una família. La teva família defineix en gran mesura si seràs una persona bona o dolenta, una persona reeixida o sense èxit, una persona feliç o trista. Ets qui ets gràcies a la teva família.

La protagonista de la novel·la, Elis, és una nena abandonada. Primer, per la mare, que mata el germà i es mata, i després pel pare, figura absent que li genera sentiments de culpa. Què va motivar el relat?

La història es basa en un crim real que va passar a la República Txeca fa molts anys. Una mare que patia esquizofrènia va matar el seu fill i després va intentar suïcidar-se. Per raons desconegudes, no va intentar matar el seu segon fill que dormia a la seva habitació mentre la mare matava el germà. No estic segura si ell és l’«afortunat». La seva supervivència és alhora un regal i un càstig.

La tia que acull la noia és una persona que ha deixat de lluitar per la vida, ancorada en el propi dolor. Tot i això, intenta ajudar-la.

És l’única persona que en té cura quan la resta de la família no ho aconsegueix. Crec que li agrada l’Elis, però és una persona molt freda, incapaç de mostrar emocions. Li encantaria fer més per la seva neboda, però està atrapada en el seu propi ego i intenta substituir els sentiments per la riquesa.

Aprèn alguna cosa d’ella?

Segur, però més aviat coses negatives. Aprèn a no mostrar les seves emocions, a no parlar del seu trauma, a callar i a fingir que tot està bé encara que no sigui així.

"La família defineix en gran mesura si seràs una persona bona o dolenta"

"La malaltia mental és molt pitjor que qualsevol tipus de malaltia física"

Elis té por de preguntar per què la mare va fer el que va fer, però també la necessitat de reconstruir els buits que té. Som el que hem viscut, però també el que no hem viscut?

Som, lògicament, un producte del passat, res més. Durant molts anys, l’Elis intenta evitar la veritat sobre el que va passar, intenta desesperadament no pensar-hi gens. És un signe típic del trauma: la gent no és capaç de parlar ni tan sols de pensar en el que va passar, però el passat sempre troba el seu camí cap al present i l’Elis, un cop arriba a l’edat adulta, sent la necessitat d’enfrontar-s’hi. La trista veritat és que es queda tan atrapada en el passat que ja no pot viure en el present, la seva recerca de la veritat esdevé autodestructiva.

Mostra la mort com un nou inici.

No per a Elis. La seva vida es va quedar atrapada el dia en què la seva mare i el seu germà van morir. Tot i que aconsegueix tenir una vida pròpia, encara viu en el passat, mai es converteix en una autèntica adulta.

Parla de maternitats complexes, mares que viuen embarassos amb ansietat o depressió, estrès i solitud. També d’avortaments no desitjats. En tots els casos les dones romanen soles. És una situació massa ignorada encara?

Sens dubte, la situació ha millorat molt en els últims anys o fins i tot dècades. En el passat, se suposava que les dones eren automàticament felices quan tenien un fill, i la depressió i l’estrès es consideraven símptomes d’una mare dolenta. Ara, almenys, en pots parlar sense avergonyir-te, però la majoria de dones encara pateixen solitud quan tenen fills. A la República Txeca, és encara més difícil, perquè s’espera que les mares es quedin a casa amb el seu fill almenys tres anys, tot i que la situació ha anat canviant darrerament.

Quin va ser el moment més difícil del procés d’escriptura?

La meva investigació sobre mares que van matar o van intentar matar els seus fills. Algunes dones pateixen esquizofrènia o depressió postpart i pensen que el seu fill és un enemic. També hi ha mares que maten per motius que creuen que són altruistes, és a dir, que el seu fill està greument discapacitat i pateix molt. Tanmateix, hi ha mares que maten els fills simplement pel seu propi benefici com Diane Downs que va intentar matar els tres fills i un dels nens va morir. El motiu era senzill: els nens van molestar el seu nou xicot.

Per què li interessa tant abordar les malalties mentals?

Una de les raons podria ser que jo mateixa vaig tenir una depressió severa fa un temps i m’han diagnosticat un trastorn d’ansietat general. Sé molt bé com n’és d’absurd quan saps racionalment què has de fer, però fas exactament el contrari perquè la teva malaltia mental no et permet viure una vida digna. És com si hi hagués algú vivint dins teu i només fossis el seu titella. Mai he estat molt en el fons, però tinc uns quants amics que han patit psicosis i tots pensen que la malaltia mental és molt pitjor que qualsevol mena de malaltia física.

Els temes que tracta són molt durs. No li passen factura?

No, mai he estat una persona que defugi els temes desagradables. Vaig créixer amb Stephen King i no em tapo mai els ulls quan veig una pel·lícula de terror. Hi ha alguna cosa molt atractiva en els esdeveniments traumàtics per a mi.