L'home que s'estimava Llançà

Les drogues han apagat grans estrelles de la música. Jimi Hendrix va morir per una sobredosi de somnífers i alcohol. Janis Joplin, per heroïna. Kurt Cobain, per un combinat de cavall amb diazepam. Michael Jackson, per una intoxicació de propofol i benzodiazepines. Malauradament, la llista podria continuar. Un estigma que sempre desperta dubtes davant la pèrdua d’un artista abans d’hora. Quina gran injustícia, perquè aquesta xacra afecta totes les capes de la societat.

Com molts de vosaltres, recordo el 13 de febrer de 1999. Sense la viralitat actual de les xarxes, la mort de Carles Sabater després d’un concert a Vilafranca del Penedès va córrer com la pólvora. Em vaig quedar glaçat. Ja us podeu imaginar quin motiu varen donar molts mitjans sobre aquesta sobtada marxa. No puc dir que érem amics, però el coneixia prou per saber que estaven equivocats, i molt.

Un quart de segle després, el periodista tarragoní Pep Blay acaba de publicar el Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Folch&Folch) que tanca, per sempre més, qualsevol rumorologia. En Carles portava tres anys d’estrès crònic que li havia provocat hipertensió i problemes circulatoris. El seu èxit es va convertir en una recompensa letal.

Encara guardo el primer disc de Sau, No puc deixar de fumar (1988). En Carles havia conegut Pep Sala un parell d’anys abans, mentre preparava un programa pilot per a TV3 que mai va arribar a emetre’s. La seva família és una enamorada de Llançà i, a través d’un amic comú, em va arribar el vinil. Sonava molt bé, molt britànic. Després d’aquella primera discogràfica cega al seu potencial, va arribar Picap, el segell de Joan Carles Doval. Va ser ell qui me’ls va presentar a la plaça de Braus de Figueres, mentre m’explicava allò que tots descobriríem ben aviat: el talent musical d’en Pep i el domini de l’escena d’en Carles. Molts concerts i entrevistes després, inclosa una enmig de la Rambla o la presentació al Charly de la versió ballable d’Encara Que Siguin de Bar, vàrem seguir en contacte fins aquell tràgic estiu del 99.

Gràcies al nou llibre, i a un proper reportatge televisiu, avui estem més tranquils perquè sabem que l’única addicció d’en Carles Sabater eren «la seducció i l’enamorament». Continua descansant en pau, Carles.